Rosa Jové: "Cal recuperar l'essència de la criança en tribu"

• Un dels teus llibres és ‘Criança feliç’. A tu com et van criar?

Molt bé (riu). Tinc la sort de ser la gran d’una família nombrosa. De petita, hagués donat algo per ser filla única. Però ara estic molt contenta, és un do tenir quatre germans. A casa meva ens cuidaven diverses dones. La meva mare, la meva àvia, la meva tieta... Era una cosa molt fluïda. No com ara, que una sola dona no pot fer-ho. Llavors, si calia donar el dinar, ho feia una. Si calia anar a comprar, una altra. Si feia falta posar a dormir als nens, l’altra. Hi havia una xarxa de dones i no només a casa meva, sinó al veïnat. Recordo estar a casa i quan passava una veïna, cridava: “vaig al pa, voleu que us porti algo?”. I s’anaven fent la compra entre totes. Gràcies a això, la meva va ser una criança molt feliç. Molts germans per casa, jugàvem molt al carrer –a Lleida als anys 60 es podia jugar al carrer-, no teníem deures... era meravellós. Jo tinc un gran record de la meva infància.

• I com veus ara la criança, falta aquesta educació en tribu?

Sí. Falta. No ha de ser com abans, perquè ara en pisos petits no hi ha espai per viure tanta gent a casa. Però una cosa és que no es pugui fer com abans –els infants de Passeig de Ronda no poden baixar al carrer a jugar- però cal recuperar l’essència: grups de criança, parcs, ludoteques... es pot fer el mateix tot i que no sigui de la mateixa manera. Per a què els nens gaudeixin de la infància i el temps lliure i per a que les mares busquin recolzament en xarxa.

• Ens allunyem d’aquesta idea?

Ens hem allunyat, però ara avancem. Fa 10 anys, parlaves de tribu i la gent se’n reia. Ara a la gent com a mínim li sona.

• Aquest allunyament ens passa factura ara socialment?

Quan es dona un canvi a la societat, la societat canvia. Quan jo era petita, hi havia una forma de criar. Després hi ha hagut un canvi. La dona s’ha incorporat al mercat laboral, han sortit guarderies, no es poden cuidar als infants, més biberons... La gent se n’adona de si funciona o no funciona. I ens hem adonat que aquells canvis fets per a que les dones s’incorporessin al mercat laboral –que em sembla molt bé- potser no eren el que millor anava als nens, a la societat. Ara cal afinar-ho. No és un retrocés, és un canvi. Era necessari veure que cal una modificació en la forma en què socialment havíem afrontat aquests canvis.

• Quan vas decidir que series el que ets?

Sempre explico que jo he arribat fins aquí perquè em vaig equivocar cinc vegades. De petita, ja sabia que m’agradava tot el que estava relacionat amb la infància. Feia classes de repàs, participava amb parròquies en moviments socials, vaig ser monitora... sabia que era un món que m’agradava. I llavors, vaig decidir fer magisteri i ser mestra. M’agradava molt, però no m’omplia. Vaig provar a secundària als 80 i vaig estudiar altres coses. Però tampoc m’hi veia. Llavors, vaig pensar que potser treballar amb infants amb discapacitat m’agradaria més i em vaig treure el títol de pedagogia terapèutica. Em va encantar i vaig continuar fent psicopedagogia i finalment, psicologia.

Jo no em rendeixo, sóc molt vital. Si una cosa no m’agrada, continuo buscant.

• Però ara ja has trobat el teu lloc

Sí! Tinc 57 anys! Tot i que mai és tard. Fa uns anys volia començar medicina, però m’ho vaig treure del cap. D’anar a cursos me’n faig tips, però carreres universitàries no en faré més. A mi m’encanta estudiar. És el meu vici. Surt molt més barat fumar o beure, però m’encanta i a la que puc, m’agafo un llibre i estudio. Potser no sóc gran lectora de novel·les però llibres sobre el meu àmbit, els devoro.

• I els escrius

Sí, són processos que van relacionats. Llegeixo i agafo idees, alguns llibres em porten a reflexionar sobre temes que després desenvolupo.

• Ara en tens algun al cap?

Sempre tinc idees al cap, però no sé què en faré. S’han complert 11 anys del Dormir sin lágrimas i penso que caldria fer una revisió de text perquè han sortit estudis nous. També vaig publicar un llibre amb el Forges i estem plantejant canviar el format i ampliar el text. D’altra banda, tinc altres idees que m’interessen com les noves tecnologies i els nens. Les editorials me les compren totes, però he de decidir quina trio.

• El teu tema estrella és la son i els infants. Tu com dorms?

Els “Jovés” dormim molt bé. Sempre fem la broma que tenim un gen, el Gen Jové que no el té la resta de la humanitat que ens fa que dormim a l’hora que vulguem, quan vulguem i de la forma que vulguem. Si ara em dius que m’he d’estirar perquè després dormiré menys, jo me’n vaig a dormir i dormo si vull. Puc dormir a qualsevol hora del dia. Desperta’t, em desperto; no dormis, no dormo. He sigut juerguista i he dormit poc sense problema. I si no toca dormir perquè tinc un examen i ha d’estudiar, doncs no dormo. Puc dormir quan vull o no dormir quan vull. I això ho tenim tots a la meva família.

• Però això no s’ensenya, no?

No. Per això diem que és un gen (bromeja). A més, ma mare no el té, així que és per part de pare. Ma mare sempre ens deia que teníem molta sort. I també el meu tiet era igual.

• Amb aquest privilegi és fàcil escriure un llibre sobre el son!

Ja sé que no es dona (riu). Però jo escric el llibre perquè a finals dels 90 em van començar a arribar moltes consultes sobre el son. Mai n’havien arribat. Molta gent que deia que els nens se’ls havia de deixar plorar... Em va impactar moltíssim i vaig començar a estudiar el tema. I això és el que va fer que al 2005 comencés a escriure el Dormir sin lágrimas per la gran quantitat de gent que arribava preocupada pel son dels nens.

• Tan important és com dormen els nens?

No. El que és important és com dormen els adult. Un cop ens toquen les hores de son, ho passem malament. Tot i que les persones podem acostumar-nos a tot. De fet, gent sense rellotge que segueix les hores del sol, dormen menys a l’estiu que a l’hivern. Però els infants són caòtics, han de dormir quan tenen son. És a poc a poc que es regularitzen.

• Perquè ens convencen tant les tècniques per a que dormin tota la nit seguida?

Avui en dia, el pare i la mare treballen i, si t’has d’aixecar a les 8 del matí, a la nit necessites que la criatura dormi seguit perquè al dia següent has d’estar despert. I quan un infant es desperta moltes vegades, és insuportable., Ho entenc. Però en lloc de fer-ho pagar al nen, que no en té cap culpa –i els pares tampoc-, el que cal és demanar una millor conciliació. A Noruega, tenen una baixa maternal de 2 anys. Si estàs de baixa de maternitat o de paternitat i el nen es desperta a la nit, ho portes d’una altra manera, perquè pots fer la migdiada amb ell o aixecar-te amb ell i fer altres coses, perquè no has d’anar a treballar. Aquí et fan tornar a la feina als 5 mesos com a molt tard. I un infant amb 5 ó 6 mesos encara es desperta molt. Cal reivindicar millors condicions per la maternitat i la paternitat.

• Si fossis presidenta del govern, què faries?

Uf! Moltes coses. Per exemple, baixes més llargues. Que les poguessin conjugar uns amb les altres. Està bé que les agafin al mateix moment, però després les podrien combinar. Després, hi ha una altra cosa. Com que els dos treballen, molts nens no tenen amb qui quedar-se a casa i augmenten les guarderies. No tots els pares s’ho poden pagar i les públiques s’omplen de seguida. Caldria mirar què costa mantenir una guarderia per infant. I si surt, per exemple, a 1.000€ per infant, doncs es dóna aquest xec a la família. Per a que triïn: per la guarderia o per quedar-se a casa o per pagar un cangur o per pagar a l’àvia o a l’avi –que també haurien de cobrar!-. Com aquesta, en diria moltes. Són molt boges però crec que funcionarien.

• I ho veus lluny, no?

Sííííí... Mira que sóc entusiasta, però això no ho veig a prop.

• Creus que amb aquest 8M ha canviat alguna cosa en aquest sentit?

No només ho crec sinó que crec que caldria fer-ho. Les dones ho tenim pendent. Però enguany s’han reivindicat sobretot temes com la bretxa salarial –que cal fer-ho. Potser no s’han posat tant sobre la taula temes més familiars, però caldrà reivindicar la conciliació. Perquè crec que les dones tenim un xip de cuidadores. I no és només cap als fills. Hi ha dones que han de cuidar de mares o pares. Ens pot tocar a qualsevol, fins i tot les que no tenen fills.

• Si fossis una superheroïna, quin poder et demanaries?

N’hi ha dos. Un és la teletransportació. M’aniria molt bé, perquè treballo a molts puestos i seria fantàstic. Una conferència a Valladolid: 4 hores d’anar i 4 de tornar per una xarrada de dues hores. Teletransportar-me m’ajudaria molt.

I l’altre és la manta de la invisibilitat. Per tafanejar. Però no en el sentit negatiu, sinó per observar com passen les coses quan no hi sóc. Els antropòlegs diuen que quan s’observa un entorn es modifica. M’agradaria poder veure el que m’envolta sense modificar-ho.

• No és que siguis tafanera

No, lo normal. Potser tinc el cupo complert amb la meva professió. No pregunto gaire sobre els temes privats.

• Com a societat necessitem un psicòleg?

Actualment, més que mai. A nivell mundial, la pèrdua de valors, de llibertats... com que no tenim la tribu, l’únic suport per algunes persones és el psicòleg. Benvingut sigui, però en molts casos, si hi hagués aquesta xarxa social de suport, no caldria.

• La solitud

Sí. A vegades estem rodejats de molta gent però estem sols.

• T’hi has trobat sola alguna vegada?

No. He tingut sort. Ens portem molt bé amb els meus germans i ni que sigui per això ja és difícil que em trobi sola. A més, sempre he tingut amics al voltant.

• A què tens por?

A perdre la meva família. I al dolor. No sé perquè, ja que l’aguanto molt bé. Però pensar en alguna cosa que m’ha de fer mal m’acolloneix. Hauré d’anar al psicòleg (riu).

• Estem en estat de shock?

Una dotzena de professionals formem el grup d’emergències i a l’octubre vam rebre consultes. Vam activar el servei i ara encara ens truca gent. Ho fem amb col·lectius. Ens han demanat una xarrada sobre estat emocional i estat de shock. Estem com en una muntanya russa. Molt molt bé o molt molt malament i a vegades el mateix dia segons les notícies que miris. Això pot cremar molt, és un gran desgast. La gent no ho està passant bé.

• Quina és la recepta? Apagar la tele?

La gent ha d’estar assabentada de les coses que passen, parlar-ne... Però quan algú es troba malament, s’ha de replegar, buscar gent que pensi igual, aquell dia no mirar les teles i fer un reset. Però en la resta de moments, cal mirar informació plural. En temps de patiment, sí que cal protegir-se.

• I les xarxes socials, afecten en la saturació?

Afecta el que afecta i si et vols deixar afectar. Jo per exemple, desconnecto el mòbil. Contesto trucades si les reconec i els watsaps els miro per damunt. La gent ja sap que no els contesto. Estic a grups però sóc muda. Si vull parlar amb algú, el truco. No tinc Twitter ni Facebook, no tinc pressió. Tu decideixes fins a quin punt vols que t’afecti. Si la gent ho pot mantindre, perfecte, però jo no podria. Es pot marxar de les xarxes, t’acomiades i punt. La gent que vol contactar amb mi, ja sap com fer-ho. Tu pots dir fins on arribes. La informació no satura si no vols que et deixi saturar.

• En què ets especialista?

En organitzar coses. Sóc la presidenta de l’associació de blues i organitzo un festival a Albatàrrec. Sóc organitzadora nata i molta gent em reconeix per això. I en petit comitè, per la cuina. No em dona temps a dedicar-m’hi, però m’encanta. A més, cuino el que sigui. El menjar de cada dia no m’emociona, però quan ve gent a casa penso en què faré amb antelació.

• I això de l’associació de Blues... tu toques?

Sí! Diversos instruments. Ara, sóc dolenta en tots.

• Però ets la presidenta!

Perquè no hi havia ningú més! (riu). Jo era roquera i el meu home més de punk. Volíem fer alguna associació de música i vam triar el blues, que també ens agrada i com que ningú no volia presidir-la m’ho van demanar perquè saben que sóc bona organitzant esdeveniments.

• Com t’acomiades?

Per correu, amb abraçades i petons. Sóc una persona molt propera i normalment m’agrada acomiadar-me així. Ara que he estat a Galícia, vaig preguntar com es diu per poder fer-ho en l’idioma.

Bicos i apertas.