Sara Buira: “Hem perdut la naturalitat i la gent és més de plàstic”

LLEIDACOM/ Amaia Rodrigo Arcay
09-05-2019
  • Sara Buira: “Hem perdut la naturalitat i la gent és més de plàstic”

No es veia a venir que es dediqués a l'estètica una nena 'xicotota' i rebel que anava sempre amb texans, camises de quadres i els genolls pelats de jugar al carrer. Però sí. Li agrada cuidar la gent i aconseguir una rialla quan les persones es veuen més guapes davant del mirall. Assegura que tothom és guapo. Així de fàcil. I també pensa que -com a tota obsessió- la de l'estètica no és positiva, sobretot perquè s'ha perdut la naturalitat i som més de plàstic. Però no jutja, que cadascú faci el que vulgui. Té caràcter. Fins al punt que hi ha gent que la troba "borde". Aquesta maquilladora que ha pintat les cares de periodistes, actors i actrius i gent famosa en general, no suporta la injustícia i confessa que com a arma de protecció, no llegeix diaris ni mira les notícies. Se sent jove, però diu que és gran.

Hem posat davant del mirall aquesta professional de l'estètica i li hem tret el maquillatge (tant com ens ha deixat).

  • Presenta't. Qui és la Sara Buira?

La Sara Buira és una noia d'Alcampell que ja de gran, als 24 anys, va baixar a Lleida. Perquè no havia estat mai bona estudiant, perquè sempre havia estat a col·legis interna. Era filla única, bastant tremenda. De fet, em vaig fugar d'una escola. Llavors, vaig estar interna a una escola d'Osca fins que vaig aconseguir que em traguessin del cole i vaig fer uns anys de Comerç, llavors sí, amb bones notes. I a casa meva van posar un bar. El meu pare era músic i la mare i jo portàvem el bar. Vaig veure que no m'agradava. A mi m'agradava molt el món de l'estètica. No és que el portés molt incorporat, perquè era molt “xicotota” diguéssim; sempre anava amb texans i camises de quadres i tenia una colla d'amics nois.

  • I quan et vas dedicar al que t'agradava?

Amb 24 anys vaig estudiar estètica i amb 25, vaig començar a treballar.

  • I no has parat fins ara sempre en el món de l'estètica

No he parat des de llavors, sempre en aquest món.

  • No podem passar per alt això de la fuga d'una escola. Explica.

(Riu) Jo anava a un col·le de monges a Tamarit. I feien allò que estaven un dia sencer sense parlar. Jo era molt amiga d'una noia d'Albelda i les grans sempre eren les que ho controlaven tot i la d'Albelda i jo erem les més tremendes. No recordo que vam fer, però només em van castigar a mi. Ho vaig trobar totalment injust i vaig decidir que me n'anava. I me'n vaig anar cap a casa. Tenia 8 anys.

  • Vuit anys?!

Sí, sí (Riu). Llavors, es deixaven les portes de les cases obertes i vaig entrar tranquil·lament a casa meva, on hi havia ma mare fregant els plats. Vaig cridar: “Mama! M'he fugat!” I a la meva mare li va caure el plat al terra i es va trencar. (Riu). Em van tornar a portar a Tamarit i a l'any següent, vaig anar d'interna a Osca.

L'anècdota de tot això és que en l'altra escola, ens deixaven tornar cap a casa per Nadal i per vacances. Però es va morir una monja i ens van donar el cap de setmana lliure. És clar, no hi havia mòbils ni res. I amb unes quantes noies més, vam agafar el cotxe de línia sense avisar i vam anar a casa. Al final del carrer de la parada del poble, hi vivia una tieta meva. I estaven ma mare, ma tieta i la meva àvia. Quan em van veure, es van posar les mans al cap i jo no parava de cridar: “Que no m'he fugat! Que s'ha mort una monja!” (Riu)

  • Ets una persona rebel, doncs

Sí, bastant rebel. No m'aconformo.

  • T'ha marcat la vida aquest caràcter

Potser sí. Tinc un caràcter fort, sóc una mica secota. Hi ha gent que potser no m'entén massa i es pensa que sóc una mica borde. Però realment és la manera d'expressar-me. A vegades, la gent som poc tolerants i de seguida diem “mira què borde aquesta”. I això m'ha ensenyat a no jutjar tant a la gent, perquè a mi m'ha passat. I llavors, dono més marge.

  • Has hagut de domar una mica aquest caràcter per la teva professió?

He modulat molt perquè jo no m'adonava que era tan seca. I hi ha gent que no té un caràcter fort i llavors, no se sent bé davant una manera d'expressar tan directa. Llavors, ho has de medir perquè no tothom ho rep bé. Ho he anat medint.

  • Ho has de barrejar amb diplomàcia

Jo crec que sóc diplomàtica, però sóc bestiota a l'hora de dir les coses. Sóc de poble, no ho puc amagar.

  • I n'estàs ben orgullosa

Sí! Molt. Llavors, a la gent no se'ls hi poden dir les coses tan clares. A vegades no s'entenen. Tot i que jo crec que hauria de ser a l'inrevès. Quant més clares, millor.

  • A què jugaves quan eres petita? Maquillaves les nines?

No. Jo jugava a bàsquet, era entrenadora de minibàsquet. I sempre jugava a la comba, a saltar... Era bastant moguda, sempre anava amb els genolls pelats.

  • I d'on et ve el gust per l'estètica?

M'agradava molt, però la veritat és que potser la forma en què m'agradava a mi no era la general. Me'n recordaré tota la vida quan vaig acabar Estètica i vaig anar al primer congrés. Jo anava amb un mono de tovallola de tota la vida. I vaig veure que no encaixava massa en tot aquell món, amb tot de dones arregladíssimes. Però tot plegat ha anat evolucionant molt i és un món molt ampli. A mi m'agrada tenir cura de la gent, mimar-los, tractar les pells, maquillar.

  • És la vessant més de cuidar la que t'agrada?

Més de cuidar que de presumir. De ressaltar aspectes. Quan maquilles, al cap i a la fi, ressaltes el que aquella persona ja té.

  • Tothom té algo per ressaltar?

Tothom és guapo.

  • Això és molt filosòfic, no?

Saps què passa? Que tothom és guapo, el que no vol dir que ens agradem sempre els uns als altres.

  • Què vol dir ser guapo o guapa?

Vol dir tenir una expressió contenta. M'agrada quan maquillo a algú i veus com somriu en veure un canvi. Ja em sento satisfeta.

  • Hi ha gent que no es veu guapa de cap manera

Sí, es maxaquen molt. Potser els hi costa d'acceptar. Però interiorment, se senten bé.

  • Aquesta obsessió per l'estètica actual, com la valores?

Totes les obsessions són dolentes. Partint de la base que no ha de ser obsessiu. El que veig molt obsessiu és que la gent es fa moltes coses de medicina estètica cada cop més joves. No voldria criticar, però crec que s'ha perdut la naturalitat i potser la gent és més de plàstic. Hauríem de trobar la nostra bellesa natural. Estar content amb un mateix ja és una bellesa.

  • Fas una mica de psicòloga, també?

La gent pensa que les clientes parlen molt. Però a mi m'agrada que es relaxin. És un moment per elles. Si algú té molta necessitat de parlar, jo puc escoltar, però no puc resoldre cap problema. Prefereixo intentar que es relaxin i si cal posar algun oli essencial o fer alguns minuts de respiració, ho faig.

La Sara Buira ha creat un producte propi per cuidar la pell, que és el que més li agrada de la seva feina.
  • Quina part t'agrada més de tu mateixa?

M'agraden molt les meves espatlles i el meu escot.

  • En què ets especialista?

Sempre m'han conegut per la meva vessant de maquilladora. I a mi el que m'ha agradat més són els tractaments facials. Crec que sóc una bona facialista i bona maquilladora.

  • Quan mires a la gent, pots desconnectar o analitzes el seu aspecte?

Tinc una mica d'obsessió per les celles, que són una part molt important de la cara i molta gent no li dóna importància. Per la resta, no. A vegades, veig gent molt maquillada i penso que és excessiu. Però si ella s'agrada, no hi ha res a dir.

  • Prefereixes poc que massa?

Jo sempre començo per poc. En maquillatge no pots esborrar l'excés.

  • I en el teu caràcter, ets dona d'excessos?

He tingut els meus moments. Per exemple, m'agrada molt menjar. I puc veure tres pel·lis seguides a la nit si no he de matinar. M'agrada molt el cinema, tot i que ara estic desconnectada. Abans anava molt al cine i al teatre. M'agrada molt el cinema llatinoamericà. Abans era una fixa de la Mostra, però ara no acabo d'arribar mai.

  • Potser treballes massa?

Potser sí. I també és que estic acostumada a anar a dormir aviat i aixecar-me aviat.

  • Prefereixes matinar. A la pell li senta millor?

Li senta bé que tinguis una vida regular, una bona alimentació...

  • I en el teu cas t'ho apliques o compleixes amb la dita en castellà de “en casa del herrero, cuchillo de palo”?

Jo intento menjar bé, m'he acostumat a mirar les etiquetes dels productes i m'agrada que a casa es mengi bé. Perquè no es menja per gula, sinó per fer salut. Jo disfruto menjant de tot. Però no em faria bacanals amb coses que no són bones. Ara! Menjaria sense problemes un bon pernil, tot i saber que no és el millor per la meva salut.

  • Tens complexes?

Sí! Jo crec que totes les dones tenim complexes. Som bastant obsessives i ens fixem molt en els detalls. Sempre busquem que tot estigui molt bé i llavors, amb nosaltres mateixes

  • Què opines de la revolució feminista que estem vivint?

Jo vaig marxar una mica decepcionada de la manifestació de l'any passat. Hi havia molta gent amb pancartes fent referència a temes més particulars. “Fes-te tu el bistec” o “Em rego el pubis quan vull”... Trobo correcte que la gent faci el que vulgui. Però crec que això són problemes que cal resoldre a casa. A una manifestació hauríem d'anar a altres coses. Cal lluitar per una igualtat de condicions laborals, per baixes maternals... però tot això altre, cal solucionar-ho a casa de cadascú.

  • En costums hem avançat prou?

Hi ha gent que ho porta molt bé i d'altres que no ho han resolt. El que no entenc és que hi hagi tal quantitat de crims masclistes, com hi ha aquests depredadors masclistes. No sé perquè està passant. Els temes de rols familiars hi ha gent que ho ha superat i es reparteixen les tasques i hi ha dones que pensen que ningú ho farà com elles i ho fan tot. Jo penso que s'equivoquen.

  • Al llarg de la vida, has maquillat un munt de gent. Recordes algú especial?

Cauríem en el tòpic dels famosos. Puc recordar coses divertides. Però, per exemple, m'encanta maquillar ma filla. És a qui maquillo amb més carinyo. També vaig estar molt temps maquillant la gent de Lleida Televisió i, al final, agafes carinyo a totes aquelles persones que hi treballen. I després està la gent que maquilles i que no coneixes de res.

  • Com ho fas?

Sempre fem una estona de xarrada primer. Està clar que si fas una foto per tu, maquilles el que vols. Però quan és una núvia, has d'intentar fer el que ella vol.

  • Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

El poder del temps. D'aturar-lo, de controlar-lo, de tindre'n més...

  • Ets una estressada?

Cada cop menys. La meva filla ja és gran, s'ha independitzat... Però mentre ha estat petita, és cert que jo treballava molt, tenia dues feines i costava. Encara que sempre dic que la meva filla no m'ha donat molta feina. M'ha donat més feina la feina.

  • I vius la teva feina com una passió?

Sí. La meva filla es queixava a vegades, però és que crec que tots els fills es queixen que els seus pares treballen molt. Crec que m'he organitzat bastant.

  • Com maquillaries la realitat?

N'hi ha moltes. Si passejo per la muntanya, la pintaria amb colors verds i flors. Si pintés la violència masclista, el maquillatge faria bastanta por.

  • Què t'agradaria canviar?

La conciència de la gent. Que la gent tingués respecte per la humanitat. Si la gent tingués més respecte, no ens passarien aquestes coses.

  • Portes molt malament les injustícies?

Fatal. No les entenc.

  • I com t'ho fas en aquest món?

Doncs mira, tinc prohibides moltes coses: veure notícies, llegir diaris... Escolto la ràdio al matí i quan vaig en cotxe. Però hi ha coses que les tinc prohibides perquè m'alteren i ja està.

  • Funciona?

Sí, és com tot. Si penses com pots ajudar, el millor és fer-ho al teu voltant i a qui ho demana. Si algú no vol ser ajudat, no pots fer-ho. La millor manera és estar amb la gent que estimes.

  • Què vols ser quan siguis gran?

Jo ja sóc gran. (Riu)

  • Doncs abans m'has dit que ets una noia d'Alcampell.

Sí. Jo no me'n sento. Però sé que sóc gran. Està clar. No me'n sento perquè porto una vida activa i disfruto de coses com una persona jove. Però sóc gran per l'edat que tinc.

  • I això què implica?

No gaire cosa diferent. Potser que em canso més.

  • I no tens previst canviar gaires coses. O sí?

És complicat, perquè potser m'hauria de començar a plantejar que em jubilaré. I jo crec que disfrutaré. Intentaré anar a més exposicions, anar al teatre i al cinema... gaudir més de la culturilla.

  • El teu pare era músic. Això t'ha influït en alguna cosa?

Jo crec que sí. Perquè jo sóc d'un poble en què la majoria de gent són pagesos. I jo tenia un pare que tocava la bateria. També he anat amb tractor i m'agradava, perquè el meu tiet tenia terres. Però vaig poder veure tota aquella moguda de cantants i concerts. Hi anàvem amb la meva mare i em posaven en un palco.

Tocava en una orquestra que es deia les Estrelles Negres. Però al principi, estava amb una orquestra lleidatana que es deia la Real Casino, que feien temporades a vaixells, a Canàries o a altres països. Quan ma mare es va quedar embarassada, li va plantejar que calia canviar de vida. I llavors, va anar a l'altra orquestra, que feia concerts molt més a prop, només a Espanya i França. I llavors, quan venien a prop, em portaven a mi també. Jo vaig veure a tothom: als Bravos, a la Massiel, al Machín, a la Sara Montiel, a la Mari Santpere...

  • La teva filla també ha viscut altres coses

Sí, jo també me l'enduia a sessions de fotos, rodatges de pel·lícules...

  • Tens bon gust?

Això del gust... para gustos, colores. Jo el que em compro, m'agrada. Per mi, tinc bon gust.

  • I penses que la gent s'ha de posar el que vulgui?

Sí. Però hi ha gent que té un sentit de l'estètica molt diferent al meu. Per exemple, gent d'altres cultures es vesteix molt diferent. I s'està creant moda a partir d'aquí. La moda també és un aspecte cultural. Sempre s'ha marcat des del carrer i es recull a les botigues.

  • T'agrada conversar?

Sí, però sóc de petit comitè. No sóc de molta gent. Em quedo bastant muda amb molta gent. Potser perquè necessito més intimitat per parlar. No et pensis que sóc molt xarraira. Cada cop menys. Si tinc alguna cosa a dir, la dic. Però estic en un moment tranquil de la meva vida.

  • Com t'acomiades?

Sempre dic fins ara. No dic mai adéu. I em fa gràcia perquè a vegades et creues amb algú i li dius “Hola!” i et diuen “Adéu!” (Riu). Jo sempre prefereixo deixar l'oportunitat oberta.

Doncs fins ara, Sara. Gràcies per compartir aquest moment tranquil que no ha estat de plàstic.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta