Simeó Miquel: "Ens devem més al respecte a la justícia que a la llei"

• I a la vida, també prens partit?

Sempre. Perdescomptat. Sempre ho he tingut clar. Jo no anava per advocat. Anava per ciències exactes. Però a Barcelona, al primer curs de ciències, ben pocs vam acabar aquest camí. I vam canviar per compromís polític. Jo no m'he dedicat a la política -no pas perquè no n'hagi tingut oportunitats- sinó perquè penso que la política és una cosa més àmplia que es pot fer de moltes maneres. I una d'elles és el dret. Jo la professió l'entenc com una eina. Per això vaig fer aquesta carrera, perquè en temps de Franco, era una manera de carregar-se el sistema. Per això, quan ara diuen de la llei a la llei, a mi que no m'ho diguin perquè si jo vaig entrar a Dret va ser bàsicament per carregar-me la llei.

• I ara?

Jo crec que els advocats no ens devem a la defensa de la llei. El nostre lema és el respecte a la llei. Però cal respectar el propi sentit de la justícia. Agafes casos, com l'últim que he portat jo, que és evident que vas en contra de la llei. Però segons quins casos i com a advocat normal, no els agafaria. Tenim un avantatge, que és poder triar. Per sort, puc triar. Delictes contra la propietat no he tingut mai cap problema. Hi ha un cas especial que és el del torn d'ofici en què no es pot fer. No pots dir que no. Té avantatges i inconvenients, perquè agafes casos que no agafaries mai, però sense el càrrec de conciència de fer-ho. Precisament perquè tinc aquest concepte de l'advocacia molt instrumental, com a eina per fer respectar els drets civils polítics. Sona molt retòric, però és per alliberar-nos de les opressions. Sona molt retòric, però aquí al despatx quan escoltes algú que vé demanant ajuda, aquesta retòrica es converteix en real. I la tria de casos vol dir que els casos que portes et defineixen. Això no té a veure amb la ideologia. No he deixat mai de portar el cas de ningú amb qui no compartís ideologia. Em refereixo més al fet del que tracta el cas. I això té a veure amb la visió crítica que deia abans.

• I amb el sentit de la justícia. Com defineixes aquest concepte?

La justícia és donar a cadascú el que li correspon. Però això és molt subjectiu. Jo entenc que tothom som iguals i per tant, a tothom se'ns ha de donar la llibertat, la dignitat i també el benestar material que ens correspon. Jo crec que és això i per això servim. Ve molta gent que veu menystinguts els seus drets i en el fons el que faig és aportar els meus coneixements. Sempre penso què faria jo si em passés a mi. La gent no entén de dret i per això necessita ajuda.

• Quan vas decidir que et dedicaries a això?

A Barcelona mateix, al primer curs de la carrera de matemàtiques, que en el fons era el que m'agradava.

• I et continua agradant?

Sí. Ho he anat derivant més cap a la lògica, que al final té molt a veure amb l'exercici del dret.

• A què jugaves quan eres petit?

Jugava a coses molt diferents de les que es juguen ara! (Riu) A tonteries com picar-nos al genoll per veure qui tenia més reflexes. Però jugava al carrer, a jocs de pati a l'aire lliure, a córrer... Sempre m'ha agradat molt llegir. Però ens passàvem hores al carrer amb altra gent. Jugar sol no ho contemplàvem com a opció. Com a molt, demanar a mon pare que jugués als escacs. I a cartes! Després vaig estudiar a Bilbao i vaig aprendre a jugar al Mus, un joc fantàstic que aquí no es practica gaire.

• Què volies ser de gran?

No ho tenia massa clar. El meu pare em va orientar bastant cap a l'enginyeria, que un cop a Barcelona, vaig veure que els d'aquesta carrera eren els menys considerats. (Riu) Hi vaig durar dos mesos i vaig canviar cap a Matemàtiques. I per fer el salt a Dret, la raó fonamental va ser la marxa. Jo venia de Lleida i em vaig trobar just amb l'època en què gairebé s'havia institucionalitzat la revolta. Vaig estar a la universitat al 68. Jo era el delegat de classe, tenia reunions amb gent per decidir coses... i em vaig adonar que la millor manera d'acabar amb el sistema era conèixer-lo i donar-li el tomb. Llavors, d'ordinadors se'n parlava ben poc i les sortides de Matemàtiques eren, al cap i a la fi, com a professor. He acabat sent professor de Dret Romà, més del que hauria pensat!

• L'ombra del teu pare és ben llarga. Què hi tens d'ell?

Amb el meu pare vaig tenir una relació políticament complicada. (Riu) Més que complicada, era que no estàvem d'acord. Sempre hi va haver molta cordialitat. Però compartim la manera de viure la professió. És la que he mamat. Però ell era descaradament polític. També li va tocar viure una altra època. A banda d'estimar-me'l és de les persones que sempre he admirat. De fet, jo vaig venir a Lleida per continuar amb el despatx quan ell es va presentar a les eleccions del 77. Que després no va sortir elegit. D'ell he pogut aprendre molta experiència. Hi ha gent que diu que a la carrera no s'aprèn res i no és veritat. A Dret t'amoblen i és bàsic. Però no n'hi ha prou. El més valuós són les estratègies, depèn de com enfoquins un tema tens més o menys possibilitats. I això s'aprén amb experiència, que és el que tenia el meu pare. Al principi, el tipus de client seu i meu no coincidien gaire. Però era molt important la confiança en el nom. El trànsit d'un despatx és molt més fàcil als fills que a treballadors, perquè hi ha un dipòsit de confiança. De tota manera, jo sempre he treballat en col·lectiu, és una diferència amb mon pare, que sempre va treballar sol.

• I de ta mare, què tens?

A vegades li dic que hauria d'haver heretat el sentit empresarial. Ella era comercial. Va heretar el negoci familiar i sempre l'ha portat ella. Els advocats no sabem com portar una empresa i aquest és un problema molt comú, perquè el despatx és una empresa. La gestió s'ha de saber portar. Entre el sector hi ha una sensació que no és bonic parlar de quartos. Jo vaig tenir un moment clau en el negoci quan, als anys 80, em vaig comprar molta documentació de despatxos americans. Ens donen mil voltes. La realitat és diferent però no tant. El que ara passa aquí, ells ja ho van viure. Per exemple, la revolució de la publicitat dels despatxos d'advocats aquí tot just acaba d'arribar. N'hi ha molt que encara aposten per la discreció. Per tot plegat, m'hagués agradat tenir més el sentit comercial de la meva mare.

• Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

A mi m'agrada molt llegir. El meu somni és tumbar-me amb un llibre i llegir. Qualsevol cosa. Això també ho he heretat del meu pare, que era un lector brutal. Però això dels superherois o la literatura fantàstica no em va. Això de barrejar la realitat amb la fantasia vol dir que val tot i no m'acaba d'agradar. Llavors, lo dels superpoders no és una cosa que m'atregui. Jo crec que l'ésser humà ja té molt poder. Ho comprovem cada dia amb les noves tècniques científiques. El canvi de segle del XIX al XX semblava que havia assolit canvis difícilment igualables. I els hem superat de llarg. Conservar la salut i la capacitat mental ja és un superpoder. Jo ja m'ho passo pipa veient el progrés científic. És una de les coses que més greu em sap de morir-me: perdre'm aquests avenços científics.

• Home, encara n'has de veure uns quants! Quin t'agradaria no perdre't?

En medicina hem de fer mil coses espectaculars. Ara s'estan trobant els mecanismes de com funciona l'ésser humà. També és perillós però pot evitar tantes malalties! Estem a llocs essencials de com funcionem. I segurament això també ens farà reflexionar i reconsiderar filosòficament què som. Repensar-nos. Ens pot portar a ser més materialistes en el sentit filosòfic, però això no li treu interès al que som. En una comparació una mica agosarada, recordo quan era petit els capellans parlar de sexe amb una ganyota i dir que era una cosa d'animals. Aquella gent no sabien què era el sexe, això per començar. I després, que podien tenir raó en què la sexualitat no és l'amor platònic, però no sabien descobrir que precisament això és el que és divertit. (Riu) I això passa també cada vegada més amb els avenços científics. Ens adonem que som matèria, però això no deixa de ser fantàstic. No cal que sigui màgic.

• El sentit de l'humor també és una part essencial

I tant! Jo procuro aplicar-lo sempre. Tot i que de cara a fora, cal mantenir una aparença. Un tema relacionat amb això és el tema de la corbata. Jo no n'havia portat mai excepte als exàmens orals. Però després, en vaig començar a portar perquè m'adonava que em prenien més seriosament. Fins i tot en les protestes. La imatge que projectes és important i cal mantenir-la. I a vegades, això va renyit amb el sentit de l'humor, que no és res més que no prendre't molt seriosament les coses. Però moltes vegades, els temes que tractem són molt seriosos i no hi ha sentit de l'humor que valgui. Això no vol dir que en la vida és una actitud que crec que cal tenir. Dubtar de tot és una bona manera d'aproximar-te a les coses i enfotre-te'n.

• I en la situació política i social que vivim ara mateix, és possible el sentit de l'humor?

No l'hauríem d'aplicar. Portem dos anys amb una situació tremendament sèria. De tota manera, fins i tot els presos han de riure per força, per una qüestió de supervivència. Però no ens acabem d'adonar que està molt fotut. Per exemple, amb les notícies d'aquests dies. Jo no em vull creure que els atemptats de Barcelona i Cambrils s'haguessin pogut evitar i que no es va fer tot i tenir informació dels serveis secrets. Jo sempre prefereixo pensar en la incompetència que en la mala fe. L'experiència m'ho ha ensenyat. De tota manera, la incompetència també és un tema molt greu. Per un costat, hi ha hagut una voluntat de derrotar el contrari -una part del poble de Catalunya- i per això sembla que val tot. I de l'altra, jo porto dos anys reclamant una reflexió. Ara sembla que hi ha més gent que també ho defensa. Tot aquest missatge de fer les coses de la llei a la llei no me'l crec. En algun moment te l'has de saltar. Però en el seu moment, me'l vaig arribar a creure donat que es mostrava molt convenciment. I resulta que no, que no estava tot tan ben preparat. Crec que encara se'ns deu una explicació. Cal treure'n conclusions i decidir per on es vol anar ara. Estem condicionats per la sentència, però després cal parlar-ne. La situació ara és molt greu. I penso que la meva generació té part de culpa. Gent com l'August Gil Matamala ha tingut la capacitat sempre de mantenir-se crític i això costa molt. Però d'altres han sucumbit estrepitosament al sistema. Jo recordo Felipe González com a advocat laboralista defensant coses que jo també defensava. I veure ara el paper que ha fet... Crec que molta part de la nostra generació ens vam aconformar i ara caldrà dir-los als nostres fills que ens van colar un gol. En el cas de la justícia és més que evident que no s'ha regenerat i que costarà molt, perquè falta aire.

• I l'augment de la ultradreta et preoupa?

Partits com VOX confio que siguin un brot. Però en canvi, em preocupa veure part del seu discurs en gent aparentment “normal”. Per exemple, sobre violència masclista. Això de posar-ho en dubte dient que també hi ha moltes dones que maltracten els homes és un discurs que començo a sentir i que em deixa de pedra. Després el reconec en VOX. El tema de les persones estrangeres és més recurrent. Des de fa temps hi ha prejudicis i un discurs que se'n beneficien dels serveis socials més que els altres que és absolutament fals. Em dóna la sensació que des de fa temps, hi ha hagut un discurs políticament correcte que la gent no s'atrevia a trencar. I ara la gent s'està atrevint a trencar amb aquest discurs. Els primers que van començar van ser Ciutadans amb el tema de la llengua. Durant molt temps hem estat donant per descomptat coses com per exemple que és necessària la discriminació positiva cap a la dona per a aconseguir establir uns termes d'igualtat real. I hi ha una argumentació al darrere que durant temps no ha calgut subratllar. Però ara toca tornar-hi. A l'altre costat no es raona gaire. En el tema de la violència masclista està claríssim, només cal mirar les estadístiques. Un altre tema que em preocupa moltíssim és el de les violacions en grup. I crec que això no té a veure amb una generació determinada educada en una època passada. És més general. Molts de la meva generació pensàvem que ja havíem fet la revolució sexual en la nostra època amb avenços com la píldora. Ja donàvem per tancada la igualtat de la dona en aquest sentit. I ara no entenc com gent jove pot tenir aquests comportaments. És molt preocupant. És gent jove!

• Ets feminista?

No ho sé. Crec que estructuralment la nostra societat és masclista. I per això crec en la discriminació positiva per aconseguir revertir aquesta situació.

En la meva família som tot homes excepte la meva dona. Jo només tinc germans, que han tingut fills i jo només tinc fills. Però al meu despatx hi ha més dones que homes. Jo és que estic convençut que som iguals. No puc dir que hagi notat diferències, tot i que per qüestions de quantitat, m'ha tocat treballar més amb homes. Ara les coses han canviat i al Col·legi d'Advocats les dones ja no són minoria.

Però la ideologia feminista no he acabat d'entendre si va més enllà d'això. En la lluita contra l'opressió, estem homes i dones en el mateix vaixell, tot i que les dones tenen una doble lluita perquè tenen altres opressions, però podem parlar de tu a tu. Per tant, no m'acaba d'agradar que em diguin feminista. Però no sé dir del tot perquè.

• En què ets especialista a la vida?

Vull creure que la gent pensa de mi que sóc bona persona i honest. També valoro aquest punt de vista crític. Fins i tot podríem dir torracollons. En el sentit de no empassar-me les coses així com així. És un esforç, però crec que és sa intentar sempre anar a la contra. La meva generació ho ha hagut de fer molt amb la doctrina cristiana. La respecto molt, però te la intentaven imposar per tot arreu i amb 15 anys és un esforç molt gran no creure-t'ho tot. Qüestionar les coses és molt important per mi. Ara, amb el tema del procés, que sembla que tothom s'hi suma, també cal qüestionar molt les coses. Hi ha molta tendència a anar amb la corrent, a deixar-se portar. És difícil enfrontar-se, portar la contrària. No és còmode. I aquí va molt bé saber distingir què és important i què no. Perquè no cal gastar energies en coses que són tonteries. Per exemple, una cosa que surt molt sovint: jo no sóc independentista. Més aviat, penso que cal anar tots a una, tot i que ara mateix potser votaria a favor. Són coses diferents. I moltes vegades surt en converses i he de defensar-ho, tot i que no sigui la corrent majoritària. Potser en algun moment em convencen.

De tota manera, amb l'edat, he d'anar deixat la pràctica de l'advocacia anomenada “de conflicte”. Ara molta gent es dedica més a l'assessorament legal, a la prevenció. Però a mi sempre m'ha agradat més el del conflicte. Els judicis se'm passen volant, però això vol una certa energia que vas perdent amb l'edat. I cal mesurar-ho. Per això, hi ha gent al despatx que ho va assumint. I per fer-ho, sempre ho dic, cal ser torracollons. No pots aspirar a quedar bé davant d'un tribunal. No és una eina que et pot ajudar després. La feina d'un advocat és protestar, anar a la contra, argumentar amb respecte. Callar alguna cosa per no molestar o per quedar bé no és una opció, perquè no estàs fent bé la teva feina i el que et fa respectable és fer-la bé.

• Com t'acomiades?

Quan hem començat t'he dit que era una persona bastant normal. Procuro no complicar-me la vida: alliberar temps, no m'agrada treballar per treballar. Si no fos perquè hem de treballar, em trobaries sota un arbre amb un llibre. Però he tingut la sort de treballar en una cosa que m'agrada. O bé m'ha acabat agradant perquè no tinc més remei! (Riu) Per això dic que en general intento fer les coses senzilles. I per acomiadar-me, doncs també. Adéu. Com deia aquell: pues bueno, pues vale, pues adiós. (Riu)

Doncs sense ànim d'anar a la contra (o sí), fins la propera.