Sisco Farràs: «Vam creure en majúscules, però la història s’escriu amb lletra petita»

Lleida.com/Amaia Rodrigo Arcay
08-11-2018
  • Sisco Farràs: «Vam creure en majúscules, però la història s’escriu amb lletra petita»

Prefereix la història al col·leccionisme, tot i que les seves col·leccions d'objectes de botigues antigues han convertit Salàs de Pallars en un reclam turístic de la memòria. Sisco Farràs, l'impulsor de les Botigues Museu que expliquen un segle d'història a través de la recreació d'establiments antics, assegura que no és un nostàlgic. I fa broma assumint que tot plegat té un punt de friquisme. Fill dels forners del poble, va decidir ser mestre més per atzar que per vocació. Com tot el que passa a la vida. Es veu com antiheroi i  diu que és un historietador, més que historiador. No somriu a les fotos perquè no vol fer-ho per obligació, però el seu sentit de l'humor pragmàtic sempre hi és. Per això diu que a vegades els dóna la raó a la gent que se sorprèn per la quantitat de gent que visita el poble per veure "quatre potots".

Hem anat a Salàs a veure la història que s'amaga a les prestatgeries antigues on tot va començar i també la que guarda aquest evocador de records.

  • Presenta’t. Qui és Sisco Farràs?

És una persona nascuda en un petit poble de Lleida, Salàs de Pallars, que s’ha dedicat tota la via a l'ensenyament. Ara que està jubilat, ha intentat impulsar des de fa uns anys un projecte bastant inèdit a nivell de país que són les Botigues Museu de Salàs.

  • Et defineixen les botigues?

Sí, possiblement sí.

  • Què et pesa més: la part pedagògica o la d’investigació històrica?

Crec que les dues coses estan absolutament implicades. Em vaig començar a dedicar a l’ensenyament i em vaig adonar que les objectes podien ser eines didàctiques importants per aplicar-les al món de l’ensenyament. Això va ser el que em va impulsar a portar a terme aquest projecte. Sense aquest vessant didàctic possiblement no ho hauria tirat endavant. Així que hi ha una implicació entre el meu treball d’ensenyant i el meu vessant de recuperació de la memòria.

  • Com va començar això?

De forma totalment casual. De jove, el meu interès era el llibre vell. No sé si com a afició de col·leccionisme o què. A finals dels 80, principis dels 90, els meus pares, que tenien una petita botiga de queviures -el meu pare era el forner del poble- es van jubilar i em van donar les prestatgeries. Jo visc a una casa molt gran de la meva dona i les vaig col·locar al garatge. Vaig començar a adquirir un seguit d’objectes relacionats amb l’antic comerç i els vaig començar a col·locar. A poc a poc, em vaig començar a donar que hi havia iniciatives molt interessants en auqest sentit a França, per exemple. I per una altra banda, que l’objecte era una eina didàctica que jo podia utilitzar per fer classes. Què sé jo! Per exemple, acabem de desmuntar una exposició temporal sobre la primera mundial. Aquesta guerra es pot explicar perfectament a través d’un seguit d’invents que van sorgir, sempre elevant l’anècdota a categoria, no caure en l’anecdotisme o parlar només de detalls.

  • Ens quedem massa amb els detalls?

És una qüestió molt teòrica. Els objectes tenen una capacitat de fer aprehensible la història. Per què? Perquè els objectes neixen amb una doble funció: són útils i són mercaderia. En el moment en què desapareix l’objecte, perd aquesta doble funció i adquireix un valor simbòlic, perquè ja no té el valor d’ús. Però el símbol té una càrrega evocadora extraordinària i a través d’aquesta càrrega i la memòria que guarda l’objecte som capaços de reconstruir la història. Aquesta és la idea. Amb adolescents ho fam a partir de seqüències. A partir d’un objectes, creem unes anelles de memòria i vas remuntant a les generacions anteriors. Un exemple molt senzill que sempre fa riure: el paper de vàter. O l’esmorzar: ara el tenim en tetrabrik, abans, els pares l’anaven a comprar amb una ampolla i els avis ho recollien a les vaqueries. Així entenen molt més aquest procès des del seu present que es remunta al passat a través de les generacions. Aquesta és l’estratègia didàctica.

  • De petit col·leccionaves coses?

No. A més, no sé fins a quin punt em consideraria un col·leccionista.

  • No? Ningú ho diria!

(Riu). Mai he col·leccionat ni segells, ni monedes... el col·leccionisme petit. Més que aquest col·leccionisme de tinc o no tinc és la creació d’escenografies que creen espais i generar relats a través dels quals es pugui explicar el que ha estat la meva professió que és la història.

  • No és simplement acumular coses

Evidentment, quan algú veu tot aquell cúmul de materials que recorden més a un gabinet de curiositats del segle XIX, ja es veu que no és un col·leccionisme d’aquells metòdics, precisos, exactes de què falta, què tinc, si és d’un color o d’un altre. A mi m’interessen més els objectes humils, efímers, que tenen un contingut de memòria extraordinari. Per molta gent és més important un sidral granulat, que tota una generació recordem perfectament, que val 1€ i per la memòria és més important això que un cartell que en val 5.000.

Un dels reclams antics que hi ha al nou espai museu és aquest amb la figura de la Lina Morgan.
  • Quin objecte t’enduries al futur?

No seré hipòcrita. M’emportaria els objectes amb valor material important. Bàsicament són tres o quatre: una placa esmaltada de l’Anís del Mono, un autòmata publicitari extraordinari... Altres tenen menys valor i es poden trobar més fàcilment.

  • Hi ha algun objecte clau per explicar el passat?

Per exemple, acabo de comprar i encara no he col·locat un cartell del Reanau, un cartellista extraordinari de la República i la guerra que es va exiliar a Mèxic. Té un cartell publicitari extraordinari en què es veu una persona com si tingués el puny aixecat , però en lloc del puny hi té un pot d’una farina, un producte comercial. Això serveix molt bé per aplicar l’estètica del cartellisme de la guerra civil a la publicitat, un fet que és molt difícil. Per tant, aquest cartell és extraordinari perquè ens permet explicar un període importantíssim de la nostra història a través no del cartellisme polític sinó del publicitari.

  • I de la infància, quin objecte t’evoca moments importants?

Ara diré una bestiesa. Per exemple, les mosques. Vam fer una exposició fa 7 ó 8 anys sobre caçadors de mosques. Diria la mosca, no com a objecte, sinó com un animal gairebé domèstic que estava per tot arreu. Vam fer un homenatge a la mosca. Quan ho vaig dir als meus pares em van dir que era una porqueria. Però va sortir una exposició exquisida parlant de publicitat, d’art, de literatura, etc. tot relacionat amb les mosques. O allò que dèiem abans, un sidral dels infants.

  • Ets dels que penses que abans es vivia millor?

No. En absolut. El que passa és que abans, eres més jove. Per tant, la percepció que tens de l’abans és que es vivia millor perquè eres més jove, tenies més vitalitat, tenies més vida i quan un es fa gran, hi ha una idealització. Però en cap cas diria que es vivia millor. Al contrari, ara es viu molt bé, mai s’havia viscut tan bé tanta gent. Parlo del món occidental.

  • Hi ha objectes que s’estan perdent o maneres de fer que consideres una llàstima que es perdin?

No ho sé. Encara que jugo i sembla que venem nostàlgia, jo en cap moment em sento nostàlgic. En absolut. Sempre dic que hi ha dos tipus de visitants. Uns, es que tenim una certa edat i el que fem és jugar amb la memòria de l’objecte que es converteix en un artefacte evocador de memòria, però per al públic majoritari, no té aquesta memòria de l’objecte. Llavors, els espais es converteixen en aules d’aprenentatge. M’interessa més això per explicar la història del país que l'escenari de nostàlgia. Tot i que ho pugui semblar.

  • Però d’alguna manera pot ser és això el que més ens fa viatjar.

S’ha teoritzat molt sobre el món del col·leccionista i es diu que és una persona immadura perquè enyora la infància, com el paradís perdut, i com que no el pot recuperar amb el temps, el recupera amb l’espai, amb els objectes. Potser sí que hi ha algun cosa d’aquestes, que com que el temps és irreversible i implacable, intentem recuperar el paradís amb els objectes que hi havies utilitzat.

  • Com va ser la teva infància?

Als pobles, hi havia els pagesos i els menestrals. Els meus pares tenien el forn, eren menestrals. Mentre que la immensa majoria de la nois de la meva generació projectava la seva infància a l’exterior, al camp, al tros, a la natura, jo penso que sóc una persona d’interiors. No d’interiors metafísics, sinó d’espais interiors. En la meva infància era un nen de casa amb la fixació de moure’m per la botiga... I potser per això després, se’m va disparar un ressort amagat que algun psicòleg hauria d’explicar. Per tant, diria que la meva infància és d’espais interiors. Però no de món interior, que trobo una collonada que no m’interessa gens. Però com a espais, sí. Jo no anava a caçar pardals. Era un nen casolà i això em va generar una comprensió del món i de l’espai diferent.

El Sisco amb la Susana, la guia de la visita a les Botigues Museu de Salàs de Pallars.
  • Què et va portar a ser mestre?

A mi m’agradaven molt les ciències, la matemàtica. Però després em va començar a interessar la història, primer la història local a través d’excavacions arqueològiques. Penso que la carrera que vaig fer la vaig triar a la cua quan vaig anar a matricular-me. I penso que no em vaig equivocar. Al final, la vida són petits atzars. Segons la cua d’una guixeta o d’una altra et pot condicionar la vida, si reps una trucada o una altra...

  • Algun atzar més que t’hagi condicionat?

Tots! La vida es atzar total. Un dia coneixes una persona, un altre et truquen per una feina... Paul Auster ho explica molt bé a les seves novel·les. L’atzar ens ho condiciona tot, la vida i la mort: una malaltia, et surt un boig a una corba. Per tant, tot és fruit de finíssims fils d’atzar.

  • Has tingut sort a la vida?

Sí, molta. Em considero una persona absolutament afortunada. Amb pares extraordinaris, una família...

  • Tens relleu generacional?

No li agrada massa tot això. Al principi, familiarment hi havia una certa incomprensió pel fet d’acumular i també per la despesa econòmica. No deixa de tenir un punt d’addicció. Entres en el cercle, és com una secta, i cal posar límits.

  • Et sents una mica friqui?

Evidentment, hi ha un punt de friquisme en tot això. Et sents una mica raret. Als pobles sempre n’hi ha d¡haver algun mig boig, mig friqui, mig erudit... Potser tinc una punta de tot.

  • Però et sents orgullós?

Més que orgullós, sorprès. Hi ha gent del poble que a vegades fa comentaris divertits: «No sé què hi veuen tanta gent, total, per veure quatre potots!» I a vegades penso que tenen raó. (Riu). De vegades em sento sorprès perquè això que va començar com una mena de joc que ha anat creixent sense planificació. Hi va haver un punt en què vaig veure que hi havia una implicació, un projecte interessant i llavors, m’hi vaig posar de ple. Clar, sí que hi ha un punt d’orgull de veure que el museu és molt visitat, que has fet una cosa que repercuteix en la vida del poble. Però sobretot sorprès perquè ha anat creixent de forma caòtica i desordenada.

  • I el premi Joan Amades de l’any passat també et va sorprendre?

Al principi, no hi vaig veure massa relació. Coneixia la feina de l’Amades sobretot perquè aquí al Pallars hi ha una figura important del folklorisme català que és el Violant i Simorra i aleshores vam estudiar una mica a través de la seva obra la figura del Joan Amades. Quan m’ho van comunicar em vaig quedar sorprès i després de donar tombs sí que vaig veure que hi havia certa relació. Perquè el Joan Amades recuperava la memòria popular a través del que podríem dir la paperassa efímera. D’alguna manera, era el món visual de les classes populars del segle XIX. El que jo faig d’alguna manera és recuperar la memòria visual popular del segle XX que té una de les vesssants en la publicitat. Estic molt agraït que me l’hagin donat, és clar.

No està enfadat, és que el Sisco es nega a somriure a les fotos. Diu que no entèn perquè s'ha de fer així per obligació.
  • La història s’explica millor amb les coses petites

Jo tinc aquesta teoria. Fa poc ha mort el Fontana, que era el gran mestre d’historiadors i deia que la història era la disciplina capaç d’aglutinar el màxim nombre de persones, aquell que és capaç de posar en un llibre el màxim número de gent. Aquells que només posen reis o els grans protagonistes, no. El famós poema de qui va posar la pedra a la muralla xina o de qui va cuinar per als treballadors... és aquesta la història que a mi m’interessa. I aquests bens de consum ho reflecteix bastant. Sobretot perquè l’educació visual de les classes populars ha estat conformada no a través dels grans museus ni del gran art, sinó a través de tres tipus d’imatgeria: la religiosa, l’estampa o el calendari publicitari, i a finals de segle també la fotografia. Jo a vegades a les visites guiades, recordo el que hi havia penjat a les parets de les cases: el sagrat cor, el calendari de Unión Española de Explosivos i la boda dels pares o dels padrins. Per tant, l’educació visual de les classes populars està més conformada per aquestes grans potes que no pas a través de l’art amb majúscules. No a través dels museus.

  • Ara és tan diferent amb el món més virtual?

Sí, està canviant. Però l’objecte continua sent una eina d’aprenentatge. Per exemple, nois i noies de 12 o 13 anys, senten una mena d’atracció especial pels objectes que els fan sortir del seu món tan virtual. I després, hi ha un altre tema important i és que juguem amb una memòria de proximitat. Normalment, la història juga amb una memòria llunyana, en canvi aquí juguem amb una memòria pròxima i aprehensible. Una de les raons de l’èxit de les botigues museu és precisament aquest vessant: els padrins ho recorden i els nets ho poden entendre. En canvi, si vas a un castell de l’Edat Mitjana estàs jugant amb una memòria tan llunyana i amb una terminologia de conceptes i no de realitats, que ho fa més difícil.

  • Llavors, els objectes continuaran sent tant importants en el futur?

No ho sé... El que sé és que els futuròlegs la majoria de les vegades no n’encerten ni una. Dels esdeveniments més importants dels últims 30 anys, ni economistes ni futuròlegs els han encertat. La caiguda del mur de Berlín, les torres bessones, la primavera àrab... Per tant, evidentment el futur va cap a les noves tecnologies, però tinc dubtes que encertin del tot perquè sempre amb aquests temes es parla de progressions geomètriques que no es corresponen amb la realitat. Amb els mòbils, els avanços van a cops, però entre mig, les millores són cosmètiques. A vegades, explico una anècdota. Fa gairebé 40 ja llegia que en 20 o 30 anys el petroli s’havia d’exhaurir. I aquí estem. Sóc molt pessimista, molt escèptic amb les previsions de futur.

  • La perseverança és una característica que t’explica?

Sí, però més l’acció. La frase seria allò que deien de «el pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat». Penso que és un lema magnífic a la vida. Des d’un punt de vista racional només es pot ser escèptic amb la vida, perquè ja saps com acaba. Però la voluntat t’ha de portar a transformar, a l’acció.

  • Així que ets optimista

Sí, de la voluntat, sí. Un optimista de la raó és un imbècil. (Riu).

  • En què ets especialista? Per què et coneix la gent que et coneix?

No ho sé! A vegades deia que era més un historietador més que historiador. Aquest és un país molt petit, una comarca on som tan pocs, un es pot sentir com un Mariscal de Campo. Hi ha molta gent a qui li he donat classes i com que era tou i aprovava a molta gent, potser hi ha molta gent que en té un bon record, més pel tendre que era que per les meves capacitats. Ara amb aquest món que hem obert aquí, és cert que m’ha donat l’oportunitat de conèixer molta gent molt interessant i això ha estat molt positiu. La gent sempre és interessant, però gent especialitzada en el disseny gràfic amb qui he pogut aprofundir l’aprenentatge. I una altra cosa que jo destaco és que durant molts anys, l’àmbit d’estudi i d’acció era molt localitzat a la comarca i les botigues museu no tenen res a veure amb la comarca. A vegades, hi ha una tendència dins del món de la museologia de parlar de la identitat de lo local. Una de les coses de les que em sento més orgullós és que amb aquest espai se sent identificat igualment un senyor de Zamora, un altre de València o un altre d’aquí. I és que estem jugant amb la memòria de tothom, en aquest cas de l’estat. Durant molts anys, el meu àmbit d’acció havia estat la comarca, el Pallars, i ara, crear un projecte que va molt més enllà i que transcendeix aquest àmbit exclusivament local és una de les coses de les que em sento especialment orgullós.

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

Penso que sóc un antiheroi. L’últim que demanaria és salvar res ni ningú.

  • No?

No. Nosaltres som d’una generació que vam creure amb grans majúscules i després hem vist que la història s’escriu amb minúscules i lletra petita. Hem matat les majúscules. La religió, la política, ... Què demanaria? Alguns cartells.

  • La possibilitat de viatjar al passat, no?

Potser sí que viatjaria al passat per entrevistar algun personatge interessant.

  • Per exemple?

El Rossinyol, per exemple. Una persona que reuneix aspectes que m’agraden. Té una visió àmplia i igual pintava, que escrivia, que col·leccionava, que vivia la bohèmia... És un personatge interessant.

  • Què li preguntaries?

Alguns detalls de la seva col·lecció, pel viatge en carro per tot Catalunya, la seva relació amistosa amb el Cases, la seva fugida a París... Moltes coses.

  • Alguna pregunta que t’agradaria que et fessin?

Potser aquesta idea que estem en un país molt petit aquí. I com més petit és el país, més gran és la temptació de creure’t alguna cosa. Josep Pla, que és un dels meus ídols, ho deia molt bé, la vida en un poble l’has de saber administrar bé. Perquè pots caure en engreixar l’ego de forma absolutament innecessària. En un poble és més fàcil.

  • Com t’acomiades?

Mai m’havien fet una entrevista que anava més enllà de la botiga, així és que igual he dit alguna bestiesa. Gràcies per haver pensat en mi.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta