Tonet Ramírez: "No accepto un no per resposta"
Temps aproximat de lectura:
Quan el Tonet va pel carrer, tothom el saluda. Tothom el coneix. Podria ser perquè va ser campió mundial de natació al 2011 als Special Olympics d'Atenes. O per què va anar a l'ONU a Nova York per defensar els drets de les persones amb síndrome de Down. O perquè al 2010 va ser la primera persona amb discapacitat reconeguda a la Gala de l'Esport. O perquè ha estat un dels protagonistes de la pel·lícula La síndrome de Cacareco. Podria ser. O potser és perquè sempre té un somriure amable, perquè és un bon amic, sempre té conversa i perquè s'atreveix amb tot. Assegura que és un pesat, però que no accepta mai un no per resposta. I així li va! Repte que es proposa, repte que compleix. El que més valora és haver pogut independitzar-se amb la seva nòvia. Sempre trencant motlles. Fa real la seva frase preferida: "Tu seràs el que tu vulguis ser".
No ens hem pogut estar de visitar-lo i atansar-nos al seu carisma.
- Presenta't.
Sóc el Tonet. Tinc 31 anys. Estic a un pis vivint independent amb la meva parella, que es diu Ester, i m’agrada que m’entrevisteu. Sóc sincer, obert, sempre he estat un bon noi, sempre he hagut de lluitar per ser jo mateix i també lluito pel meu futur.
- Ets un lluitador
Sempre. Jo sempre he lluitat. He sigut molt bo amb moltes coses. Em sento molt satisfet. M’agrada el que faig. M’agrada com visc, de forma independent dels meus pares. De fet, els meus pares són les primeres persones que m’han ajudat. També el meu germà, que ara té 28 anys. Jo sóc el germà gran.
La meva família empre m’han donat suport, sé que sempre estaran al meu costat, amb el que jo necessiti. He après d’ells, del meu pare a organitzar les coses, té molt caràcter. La meva mare és més divertida. M’ensenya a cuinar. I quan estem a la cuina, ens hem de separar perquè si no cada vegada tenim una guerra i no pot ser. Hem arribat a l’acord que “o tu o jo, perquè els dos no pot ser”.
- Tens les coses molt clares, sempre has estat així?
Sí.
- Ets un tossut, també?
Sí, i un cap quadrat. I tot això, em serveix per aprendre.
- Has aconseguit un munt de coses, el més important és ser independent?
El repte més important és que he aconseguit ser independent i viure amb la meva parella. I hi dedico temps, hores, dies, moments. I a part, tinc amics que m’estimen i em donen suport. I jo estic al seu costat i no els he fallat mai.
- És un repte més dur que competir als mundials de natació Special Olympics d’Atenes al 2011?
Home! És que per arribar a un mundial has d’entrenar molt i dedicar-hi moltes hores. Arribava a casa a les 12 de la nit. No era lògic sopar a aquelles hores. A l’endemà has d’alçar-te i anar a treballar!
- Per què vas començar a fer natació?
Vaig començar amb 4 anys perquè tenia un problema respiratori i els metges els hi van recomanar als meus pares. Calia eixamplar el cor i fer-lo més resistent. Vaig començar a un gimnàs, on vaig aprendre a nedar.
- Va començar com a necessitat de salut i es va convertir en una part importantíssima de la vida, no?
Sí, és molt important. Tot i que ara ja ho he deixat i em dedico a fer altres activitats perquè no tinc temps per tot. Faig exercici i vaig al gimnàs tres dies per setmana. Però al que més em dedico és a estar amb la meva parella.
- A cuidar la relació
Sí. Portem 7 anys. Ens vam conèixer a l’Associació Down Lleida i vam començar a festejar.
- Ets romàntic?
Molt. Avui hem celebrat Sant Antoni amb una mica de cava, canelons, perdius i de postres la tradicional ferradura de Sant Antoni. Perquè és el meu sant.
- Ho has preparat tu?
No! Ho ha preparat ma padrina, que sap que m’agrada molt el menjar que fa i agraeixo molt que m’ho hagi preparat per celebrar el meu sant.
- Què valores més en la vida de parella?
Que estiguem enamorats, que passem temps junts. Ens donem la mà, festegem... lo típic. Com totes les parelles. Portem 7 anys de nòvios però 3 vivint en parella i m’agrada molt la relació que tenim.
- Quina és la part més complicada?
No ha estat tot tan fàcil, tenim les nostres baralles però ens perdonem. Ens organitzem a la casa bé perquè ens repartim la feina: un fa la cuina, l’altre els lavabos, l’altre la planxa, el balcó... i així, anem construint la convivència.
- En la pel·lícula que protagonitzes, El síndrome de Cacareco, un jove amb síndrome de Down es presenta per alcalde. A tu que treballes a la Paeria, se t’ha passat pel cap?
No! És massa complicat, és enredós. No cal posar-se en follons. Si jo dic una cosa i jo dic una altra, sempre estan així... A més és moltíssima feina. Des del matí fins a la nit. La vida amb l’Ester es ressentiria. Es preocuparia perquè arribaria a casa molt tard.
- Però tu ets una persona molt compromesa, no?
Sí. Sempre. Per exemple, vaig anar a Nova York com a representant de Down Espanya a l’ONU a defensar la Guia de Drets de les Persones amb Discapacitat. Em van triar d’entre els representants d’entitats de tot Espanya. Aquesta guia la vam treballar entre tots per defensar 5 drets bàsics redactats per nosaltres.
Per mi va significar poder defensar els drets de les persones amb discapacitat vistes per nosaltres mateixos. Tant siguin els drets col·lectius com individuals. Jo tinc els mateixos drets que els altres. Drets, obligacions i conseqüències.
- Quin dret és el que consideres més important?
L’educació, és bàsic. Després, també el dret a treballar. Perquè sense feina no puc tenir un lloc on viure, una parella...
- Tens por d’alguna cosa?
No gaire. Bueno, sí. A que em facin fora de la feina. Però sé que si m’esforço i faig el que he de fer, estic segur que no em faran fora. Ara estic amb contracte indefinit. A l’estiu farà 10 anys que treballo a la Paeria.
- T’agrada que la gent et conegui?
Sí. Sóc famós, perquè entre l’ONU, la gira per tot Catalunya de Músic Down, també em van premiar a la Gala de l’Esport pel sacrifici, la constància i l’esforç. Vaig ser la primera persona amb discapacitat que premiaven en aquesta gala, que voten els periodistes esportius. I també em van donar el segon premi Heracle de Lleida per la trajectòria.
Lo de Músic Down va ser una iniciativa de l’Antoni Tolmos amb gent amb diferents capacitats. Representàvem amb narració, cant coral i música tres contes del Picanyol. Jo vaig fer la percussió.
- També toques la bateria?
Amb la bateria vaig començar fa temps. Agafava caixes de sabates per tocar, em muntava la bateria a casa. Llavors, els meus pares em van proposar tocar algun instrument i jo vaig triar la percussió, la bateria. Ara ja porto gairebé 20 anys. Toco a l’escola de música i també surto al Carnaval, a la Batalla de les Flors, a les processons de Setmana Santa. De fet, per tocar per Setmana Santa no vaig parar de trucar, em va costar molt, però finalment em van agafar als Armats dels Dolors i després als Armats de la Sang. Vaig decidir-ho tot sol. Jo vaig fer els contactes i ho vaig aconseguir.
I és que sóc un pesat. Això també m’ho diuen. No accepto un no per resposta. Sempre he dit que el “no” no és una resposta ni un motiu. Això m’ho han ensenyat els meus pares i estic molt content i orgullós.
- Has aconseguit tantes coses que no sé si et queden reptes. Què vols fer ara?
Doncs ara la meva il·lusió és casar-me pel que em queda de vida. Els meus pares estan molt contents, em donen suport, no tenen cap tipus de problema. Em diuen que tiri endavant, que sigui jo mateix, que lluiti pel que vull.
- Encara no tenim data. Tot arribarà. Com la frase que diu “tard o d’hora tot arribarà”.
Com quan vaig aconseguir una visita amb el Messi. Vaig estar menjant l’orella a un directiu del Barça per a poder conèixer el Messi. Al final, em va signar la samarreta i tinc una foto amb ell. L’he de penjar a la paret, però és que no m’hi cap. Com que vaig insistir tant, ho vaig aconseguir. Per això dic que tard o d’hora, tot arriba.
- En algun moment algú t’ha dit que no podies fer alguna cosa?
A l’institut, uns professors em van dir que no podia anar de viatge de final de curs a Itàlia. Em van preguntar si podia viatjar sol. Jo vaig dir que sí que era capaç. Però tenien por. Tenien por que em comportés malament, que respongués malament... Em van dir que jo no podia viatjar perquè tenia síndrome de Down. Era el crèdit de síntesi. 15 dies abans em van dir que jo em quedava a terra i ells marxaven. Em va saber molt greu. Vaig anar a Ensenyament a queixar-me però era massa tard perquè em van avisar amb poc temps i ja no s’hi podia fer res. Després, els de 4t d’ESO em van proposar que si no podia anar a Itàlia, podia anar amb ells a Alemanya, però no hi vaig anar. No era aquest viatge el que jo havia de fer. Al final, al setembre vam anar amb la família a Itàlia. Però no va ser just.
Després també va passar el cas del Fissure, que no ens van deixar entrar a un grup d’amics de Down Lleida dient-nos que hi havia una festa privada. Ho vam denunciar als mitjans i als jutjats. La meva nòvia, l’Ester va ser la primera a portar-ho a la justícia.
- Si fossis un superheroi, quin superpoder voldries tenir?
Tots no puc triar-los... Tenir força de voluntat.
- Més?
Sí, encara més. Podria convèncer a molta més gent que no tots som perfectes. Que també es poden equivocar, com la resta del món. No tot és sempre fàcil. Cadascú és com és.
- Quin consell donaries a algú que comença a trobar-se amb dificultats d’aconseguir els seus reptes?
Doncs que tingui força de voluntat. I també que tingui coneixement. Jo en tinc, però he de millorar moltes coses.
- M’han dit que fas un tiramisú molt bo. T’agrada cuinar?
Molt. El tiramisú en 5 minuts està fet. Però també faig molt bo el rabo de toro. Em va ensenyar molt bé la meva mare. Quan estic a la cuina, recordo el que ella diu. Sempre penso que si estigués veient-me fent això, em felicitaria.
- Si no treballessis a l’ajuntament, a què et dedicaries?
Saps que m’agradaria? Anar al Top Chef. Però sé que no puc.
- Per què?
És que tinc tantes coses que no tinc temps per a tot. Anem pas per pas, si correm massa, podem caure. Jo sempre tinc reptes al cap, penso sempre en més endavant. D’aquí a uns anys, el meu principal repte és estar amb l’Ester. Miraré els programes de cuina per poder copiar-los i cuinar millor.
- Com t’acomiades?
Jo sempre dic una frase que m’agrada molt: “tu pots ser el que tu vulguis ser”. He lluitat pel que he volgut, he fet tantes coses que valen la pena... he tingut la força de voluntat per esforçar-me i sacrificar-me per aconseguir els meus reptes i metes. Per això, perquè “tu pots ser el que vulguis ser”.
Prenem nota de la frase, el Tonet és la demostració que és certa.
