Toni Prim: “La càmera ens fa por, perquè explica allò que no volem que se sàpiga”

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
19-08-2021
  • Toni Prim: “La càmera ens fa por, perquè explica allò que no volem que se sàpiga”

Va descobrir que la fotografia l'envoltava de noies i així se li van obrir les portes de la seva passió. A més, tenia guitarra. No va durar gaire com a professor de literatura perquè va preferir seguir l'instint i sentar les bases del que seria la seva vida. I és que o surt de casa sense càmera i assegura que la fotografia l'ha fet a ell. Admet amb orgull que Toni Prim és ell i també una marca. Autodidacta per obligació, ha impulsat la formació en aquest art que assegura que es pot ensenyar. No tant la tècnica com la sensibilitat: fer fotos amb els ulls. Si a Picasso mai li van preguntar per la marca dels seus pinzells, perquè ha de ser tan determinant la càmera amb què es fan les fotos?
Ordenat fregant l'obsessió, quan mira no pot evitar enquadrar. Viatjar és una altra de les seves grans passions que ha marcat moments importants a la seva vida. Això i les palmeres. Ara, es permet el luxe de fer només el que vol fer i està preparant un llibre que mostri la seva obra. Té feina, perquè guarda més de 70.000 negatius i 400.000 arxius en digital.

Hem volgut retratar amb paraules un fotògraf conscient que assegura que la fotografia és la millor manera de veure'ns tal com som.

  • Presenta’t. Qui és Toni Prim?

Toni Prim és dos coses: És un noi que als 17 anys es va aficionar a la fotografia i va descobrir que allò era la seva passió. Va estudiar Filologia Hispànica per motius familiars i socials. La meva família són escriptors, mestres o professors; el meu pare era catedràtic de llatí. Però jo he dedicat tota la meva vida a la fotografia. A fer fotos i a ensenyar a fer-ne. I Toni Prim també és una marca. Fruit de tants anys de dedicació, ara més que mai ho comprovo. De vegades, gent jove m’ha dit: “ah, tu ets el fotògraf del Toni Prim!” Com si em diguessin que sóc un jugador del Barça. (Riu)

  • Toni Prim també és una referència, doncs

Això ho han de dir els que els hi serveixi. El que puc dir és que m’he bolcat en la fotografia. Em bolco en tot el que faig, perquè també puc dir que em bolco en la meva família, en tenir un cert nivell cultural, en viatjar! És una altra de les coses que m’apassiona. Fruit de viatjar, m’han passat coses determinants a la vida.

És difícil presentar-se. Amb la perspectiva, el que veig és fotografia. A fons, conscientment.

  • Hi ha una manera de fer fotografia que no sigui conscientment?

Jo diria que sempre és inconscient. Quan assumeixes el llenguatge fotogràfic ho fas inconscientment. Fa una estona he vist passar un cotxe d’autoescola amb una noia jove conduint empegada al volant tota tensa amb cara de pànic. És conscient que condueix. Al darrere, un conductor que anava tranquil·lament parlant, amb una ma a la finestra. Condueix inconscientment.

  • Com respirar.

Exactament igual.

  • I per tu, la fotografia és com respirar?

No concebo no fer fotos. Sempre porto càmeres al damunt. De vegades, la fotografia et ve a buscar. És com el que deia Picasso, que la inspiració cal que t’agafi treballant.

  • I a tu cal que t’agafi amb càmera

(Riu) Sí. I no pot ser amb la del mòbil. L’utilitzo, però és com un bloc de notes. Faig la foto i després, hi torno amb la càmera. Perquè em permet treballar-la millor. L’òptica d’un mòbil encara no la pots comparar amb la d’una càmera.

  • Has dit que als 17 anys et vas començar a interessar per la fotografia. Què t’hi va portar?

Les noies. (Riu) Començava a tenir la meva colla d’amics i amigues i vaig descobrir que tenir una càmera a les mans era èxit segur amb les noies. Em vaig convertir en el fotògraf de la colla… i del poble! Jo vaig nèixer a Lleida i la meva infància la vaig passar a Torrefarrera. Als 13 anys, vaig anar a viure a Almacelles. I allà, vaig descobrir la presència femenina. El meu pare tenia una càmera perquè sempre li havia agradat fer fotos, tot i que sempre havia estat en un pla domèstic. Jo li vaig agafar un dia i vaig fotografiar la meva colla. Els nois no van fer ni cas de les fotos i totes les noies em van demanar còpies. Vaig pensar que això era una mina! (Riu)

  • Com la guitarra?

Justament l’altre ingredient que jo tenia.

  • També toques la guitarra?

La tocava i em sap greu no continuar. Però en aquell moment, a l’hora del pati, tots els amics anaven a jugar a futbol i jo em quedava a classe amb totes les noies tocant la guitarra i fent fotos.
A poc a poc, m’anaven demanant sessions de fotos i es va anar escampant. Al principi, regalava el que feia, però el revelat costava diners. Per això vaig començar a demanar que em paguessin el cost del material perquè així jo podia anar aprenent.

  • Les revelaves tu a casa?

Sí, jo feia tot el procés. Des de ben jove, amb 17 anys, em vaig inscriure a la Societat Fotogràfica de Lleida. Va suposar un gran llençament de la fotografia a Lleida. Hi havia els grans noms com Ton Sirera, Manel Rey Cascales o el Quique Gené. Jo em vaig formar allí, perquè no hi havia escoles de fotografia.
Amb allò, tot i que continuava estudiant filologia, se’m va obrir un univers. Era com una taca d’oli que s’anava eixamplant, es corria la veu. Potser em va ajudar tenir una visió nova i diferent, no condicionada per la feina professional. En aquell moment, els fotògafs professional feinen molta cosa a l’estudi, no feien fotos fresques al carrer. I potser això és el que la gent buscava: fotos més espontànies, més innovadores.

En aquell moment, la fotografia era un hobby per mi. Mon pare m’havia advertit que si volia ser un home de profit, havia d’estudiar una carrera. I és que el meu avi era el veterinari de diversos pobles al voltant de Torrefarrera. Abans de la guerra, això significava que sabies llegir i escriure i que garanties la supervivència de les granges. Era el Senyor Prim. Mon pare va muntar una escola a Torrefarrera. Era el Senyor Antònio. I jo allà. sóc lo Toni. La categoria ha anat baixant. (Riu). Casa nostra es deia Cal Menescal, que vol dir aquell home que té estudis. Per això al principi no em plantejava dedicar-me a la fotografia. Anava acceptant algun encàrrec, sobretot per anar cobrint despeses de material. Fa poc va venir a demanar-me que li fes les fotos de la seva boda la filla de la parella que em va encarregar per primer cop fotografiar una boda. Això em va fer molta il·lusió perquè suposava que havia aconseguit adaptar-me als temps. A banda que significa que em faig vell. (Riu). El cas és que jo vaig acabar la carrera i vaig començar a donar classes al Gili Gaya i després al que ara és el Guindàvols. Després de tres anys, em vaig preguntar si m’interessava continuar ensenyant ‘El cantar del Mío Cid’ tota la vida. Jo anava guanyant concursos de fotografia i sortia als diaris i això em va anar construint un nom. A més, havia entrat en contacte amb un món que m’encantava. A Barcelona, l’any 1976 havien obert la primera galeria especialitzada en fotografia de tot Espanya just al costat de la meva universitat. I jo vaig començar a conèixer gent que serien grans fotògrafs, com el Joan Fontcuberta o el Toni Catany. Vaig tenir la sort de tenir-los d’amics. Vaig entrar en contacte directe amb la fotografia creativa, la que es fa per plaer com el pintor que pinta quadres. I amb tot això, vaig decidir-me a provar amb un estudi fotogràfic que va anar molt bé. I alhora, em vaig adonar d’una altre aspecte importantíssim: jo era autodidacta i necessitava aprendre. Però no hi havia cap titulació oficial. Tampoc hi és ara. Per això, va ser clau per mi que el Joan Fontcuberta em truqués un dia per proposar-me anar a una fira de galeries especialitzades a Nova York. Havien aconseguit un preu especial a Iberia si viatjaven 10 persones i els hi faltaven dos. El meu sogre ens va ajudar a poder anar-hi. I aquell viatge l’any 1982 em va marcar. El MOMA tenia tota una planta dedicada a la fotografia mentre que aquí no hi havia més que un parell de galeries. Aquí, cap reconeixement i allà, lafotografia era un art. Ens van recomanar anar a Rochester, a la fàbrica que tenia Kodak, capdavantera en investigació. Havia creat allà un gran museu i una de les primeres escoles de fotografia del món. Ens van convidar a fer un seminari que ens va marcar a tots. Jo vaig decidir crear una escola de fotografia a Lleida. Va ser la tercera a tot l’estat, després de la de Barcelona i Madrid. Des de llavors, ininterrompudament he fet cursos de fotografia cada any.

  • Vas crear una escola amb una gran experiència, però sense formació oficial

Per això encara va tenir més importància per mi l’autoformació. Si volia accedir a feines més tècniques, ho necessitava. Vaig anar durant tot un any a Suïssa, que era un dels millors llocs del món en formació tècnica. A més, Kodak estava fent un esforç per impulsar la fotografia a tot arreu. Fins llavors, la fotografia era un ofici que es transmetia de pares a fills. Els grans fotògrafs de l’època a Lleida eren fills de fotògrafs: Rey Cascales, Porta, Gómez Vidal, Garsaball. Hi havia molt secretisme. I com que jo havia fet aquell seminari a Nova York, Kodak va recomanar-me com un dels tres fotògrafs a Espanya que estava capacitat per accedir a un programa que feien de formació tècnica i també empresarial. Consistia en anar durant tres anys per totes les associacions de fotografia d’Espanya a fer cursos. I el salari era americà. Això va ser importantíssim a la meva vida. Em va permetre fer amics fotògrafs a tot Espanya. I vaig descobrir com d’important era la formació i la poca que hi havia aquí. Tothom era autodidacta.

  • I el poc valor que se li donava a la fotografia

És un peix que es mossega la cua. Si no hi ha formació, no hi ha nivell tècnic i tampoc cultural. I arriba a dalt la gent que ha viatjat i que ha suplit les mancances en formació.

  • Llavors la fotografia es pot ensenyar

Tot es pot ensenyar. El que tens o no tens és la visió fotogràfica. Cartier-Bresson deia que fer una fotografia era posar en línia un objecte, un ull i la sensibilitat. Pot ser que tinguem la càmera i l’objecte però no la sensibilitat. És importantíssima. I es pot educar. Tinc alumnes que amb càmeres molt senzilles fan fotos meravelloses. En canvi, hi ha alumnes que es compren grans equips, però els hi falta la sensibilitat. Cal adonar-se que hi ha una manera de mirar fotogràficament. Jo no puc evitar mirar enquadrant, no puc estar mirant una persona si falla alguna cosa a l’enquadrament que tinc d’ella. Si cal, em moc. (Riu) I això s’exercita. Cal combinar tecnologia i creativitat. Però la llavor d’aquesta sensibilitat ha de ser-hi. Si no hi ha llavor, per molt que es regui, no pot crèixer res. I de vegades hi ha gent que té nocions de tecnologia i pensen que amb això ja n’hi ha prou. Però a Picasso mai li van preguntar quina marca de pinzells gastava.

  • La fotografia s’associa molt més a l’eina que utilitzes que altres arts

Massa. Jo em resisteixo a ensenyar als meus alumnes quines càmeres utilitzo. Perquè no vull que pensin que per fer bones fotos cal una càmera determinada. No cal.

  • Fins i tot es poden fer bones fotos amb un mòbil.

Clar. Fins i tot amb una capsa de sabates que és una càmera fosca, el principi físic de la fotografia. Però hi ha un fetitxisme al voltant de la fotografia i sembla que per tenir l’òptica més llarga ets millor fotògraf. I les empreses de fotografia hi contribueixen treient constantment equips que en molts casos no aporten gaires millores. Per això diria que cal menys tècnica i més cultura. No cal aprendre a fer fotos amb la càmera, cal aprendre a fer fotos amb els ulls. I per això, és útil tenir cultura artística, connectar amb una capacitat creativa que es pot traduir en diferents llenguatges i tècniques. Una d’elles és la fotografia. Això ho intento fer amb els meus alumnes, que per cert, són majoria dones.

  • Però continua havent menys dones fotògrafes que homes

Cada dia n’hi ha més. I s’ha descobert que hi va haver molt bones fotògrafes que han quedat invisibilitzades pel masclisme que impera en la nostra societat. El cas de Gerda Taro, la parella de Robert Capa, és significatiu. Va ser una gran fotògrafa que fins i tot es diu que es van arribar a publicar fotografies seves amb el nom de Capa per no dir que les havia fet ella. Ara són majoria a les meves classes. I veig que tenen menys necessitat de demostrar que el seu objectiu és més llarg i no tenen vergonya d’expressar aquesta sensibilitat necessària. I els homes encara pensen que mostrar aquesta sensibilitat pot reduir la seva virilitat. És un tipus de fotografia molt diferent. Elles capten molt bé els missatges gairebé subliminals de la creativitat.

  • Què creus que estaries fent ara si no hagués aparegut la fotografia a la teva vida?

Ni idea. No ho concebo. Segur que no continuaria com a professor. M’agraden altres coses, però hi estan relacionades. El col·leccionisme, anar a museus… Potser tindria una galeria d’art. Però és que sóc incapaç d’imaginar-me la meva vida sense la fotografia. La fotografia m’ha fet a mi.

  • Com et retrataries a tu mateix?

Segurament fent una broma o una ganyota. La càmera ens fa por, perquè explica allò que no volem que se sàpiga. I queda la imatge autèntica. Perquè el mirall en realitat no ens mostra la realitat, inverteix la imatge. Per això quan ens veiem en una foto ens veiem diferents a com ens veiem al mirall. La fotografia ens descobreix coses que ens fan sentir insegurs. A banda de mostrar-nos clarament defectes i l’edat que realment tenim.

  • Li dones importància a la teva imatge personal?

Sí, però no massa. Som allò que pensem. Em cuido però sense passar-me. I tinc la sort de viure amb tres dones, una de 94, una altra de la qual no diré l’edat o em mata, i una altra de 25. Elles m’assessoren. (Riu) Si vols captar la imatge autèntica d’una persona amb una foto cal trencar la barrera protectora que ens posem automàticament.

  • Has fet molts retrats de personatges significatius, et quedes amb algun?

N’hi ha dos. La cara i la creu. La cara és el Joan Oró. Era molt amic del meu pare i el va convèncer per a que es fes fotos al meu estudi. Era molt amable i alhora molt clàssic. No hi havia manera de fer un retrat especial. Llavors, li vaig demanar que em digués què coi és això del Big Bang. I ell, que a la mà portava el diari, va fer de sobte “Paaam!” llençant el diari i obrint els braços enèrgicament, amb una cara molt expressiva. Aquesta foto s’ha publicat molt i m’agrada especialment, perquè vaig aconseguir finalment captar aquesta essència.
La creu és una foto que no vaig fer. És una espina que no em treuré mai. La meva filla, la Diana, viu a Estats Units perquè va decidir estudiar fotografia i va triar anar a Arizona, on hi ha una molt bona universitat. Allà va estar estudiant anglès a Santa Barbara, Califòrnia. I un dia, passejant per allà amb ella, vam voler entrar a uns grans magatzems. Just a la porta, ens vam topar de cara amb Stephen Hawking. Jo em vaig quedar paralitzat amb la càmera penjant del coll. El pitjor és que quan va continuar endavant i li vam deixar pas, un grup d’estudiants japoneses es van fer unes selfies amb ell amb tota la naturalitat! (Riu) A mi em va paralitzar molt la seva condició física, amb la cadira de rodes. I jo no sóc fotògraf de premsa, no sóc caçador. Les imatges les capto després de mirar-les i pair-les. I aquesta foto és la que no vaig poder fer.

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

El d’ajudar a la gent a ser més cívica. A aquell que aparca sense mirar si deixa prou espai per un altre o a qui llença un paquet de tabac al terra. Viatjar t’ensenya molt. A la Universitat d’Arizona no hi ha ni un paper a terra. A mi em fa vergonya quan la meva filla porta amigues aquí. Hi ha molt incivisme. Als Estats Units, la neteja, l’ordre i també l’amabilitat són valors importants. Per exemple, no conceben que un client marxi emprenyat d’un restaurant. Aquí no tenim la cultura de queixar-nos tranquil·lament per contribuir a millorar. El civisme també és això i aquí ens falta molt. La falta de respecte i d’empatia són grans mancances. La societat en què els individus pensen col·lectivament és una societat millor. No li costarà tant lluitar contra el canvi climàtic o contra allò que ens afecta i que provoquem com a societat. Per això voldria tenir aquest superpoder.

  • Creus que una fotografia pot canviar la història?

Potser canviar-la no, però tot suma. La fotografia té un paper molt important al cartellisme i a la propaganda. Un exemple és la foto del peu xafant una creu gamada, de Pere Català Pic. O la del Robert Capa captant el moment en què un soldat cau mort per un tret. O la de l’Agustí Centelles d’una dona que troba al seu marit i l’identifica al cementiri. Ha donat la volta al món. I tinc una anècdota sobre això: jo vaig conèixer l’Agustí Centelles i em va regalar una còpia original d’aquesta foto. (Somriu orgullós) Hi ha fotos que impacten i queden en la memòria. Ara cada cop és més difícil que passi perquè consumim molta imatge. Abans, alguns moments de la història van estar condicionats per imatges. I de tota manera, aquí no tenim tanta cultura fotogràfica com als Estats Units. Allà van ser capaços de crear la revista Life abans de la Primera Guerra Mundial. Però ara les fotografies impactants, com que ja veiem imatges del que passa en directe i hi ha tant bombardeig d’imatges, ja no ens marquen tant.

  • Quina fotografia t’agradaria fer i encara no has fet?

Possiblement una de les imatges del nou projecte en què estic treballant. Professionalment, vaig aterrant el meu avió. Faig només les coses que m’agrada fer. Em dono aquest luxe. (Riu). Arriba un moment en què has de pensar què et falta per fer. I entre els meus projectes ara mateix està revisar tota la meva obra per a donar-li un sentit. Sempre he fet fotografia creativa, però he treballat molt a la vida i no he tingut temps per ordenar, seleccionar, posar-hi algun fil argumental. En aquest sentit, vaig fer el projecte de “Benvinguts a Palm City”, que és una exposició de fotografies de palmeres. Sempre m’han agradat i vaig descobrir que en tinc moltes. La feina necessària de donar un sentit a les fotos que fas em va portar a revisar l’arxiu juntament amb la meva dona. Vam trobar prop de 6.000 fotos de palmeres fotografiades des de moltes perspectives: en places de tot arreu, a platges, al grafisme de restaurants, a una camisa... I d’aquí, va sortir l’exposició amb el fil argumental de les palmeres, que estan a tot arreu perquè són símbol d’evasió, de vacances, de paradís, de llibertat. Ara, n’estic muntant una altra amb un altre argument, motivada pel canvi climàtic, l’escalfament, la desertització. La fotografia nececessita maduració. M’he adonat ara que les palmeres són la meva obsessió. I també els deserts. Tinc fotografiats molts dels deserts del món. Tots són diferents i interessants. I em falta el Sàhara central. He trobat un ex alumne meu que té família a Argèlia. Me n’hi aniré i fotografiaré els paisatges naturals i humans del Sàhara.

Ara, el meu projecte important és revisar la meva obra. Tinc 70.000 negatius. I en digital, igual tinc 400.000 fotos. I cal posar-hi ordre.

  • Ets una persona ordenada

Molt. Sóc Virgo. Diuen que som gent ordenada.

  • També busques l’ordre estètic

Per mi és fonamental. Procuro no ser obsessiu, però necessito que la distribució de les coses segueixi un criteri. I el que em passa amb totes les meves fotos és que necessito donar-li un sentit. Al 2020, va passar una cosa important: el Museu Morera es va posar en contacte amb mi perquè el MNAC té en marxa un projecte de fotografia contemporània. Per no acabar agafant només gent de Barcelona com sol passar, van demanar als diferents museus catalans que busquessin gent de tot el territori i van convenir que la meva obra havia de ser en aquesta col·lecció. Em van fer una compra de 25 obres que formen part de la col·lecció d’art contemporani del MNAC. Va ser una tria del període en què treballava amb negatiu. I ara ja sóc una mòmia que està al museu; ja em puc morir. (Riu) Revisant tot aquest arxiu, m’he adonat que he de fer alguna cosa amb totes aquestes fotos. Per això, he decidit que crearé un llibre. Aquest és el projecte important que tinc entre mans. Fer un llibre que doni a conèixer la meva obra. Perquè no té sentit que tot això es quedi en un calaix per a que quan no hi sigui, els meus descendents facin una donació a l’IEI. Està bé fer això, però llavors ningú sabrà la intenció que jo tenia quan feia aquelles fotos. Tinc coses que m’emocionaven al revisar-les per fer la tria del MNAC. Per exemple, els nus que vaig fer quan va morir Franco, quan de cop va esclatar l’eufòria de la llibertat i de la lluita contra la repressió. Els únics nus que es podien publicar eren els que havien guanyat concursos. I jo en vaig guanyar alguns amb fotos de nusos. El MNAC m’ha fet veure que jo vaig ser un dels pioners d’aquella època. Va ser perquè tenia facilitat per fer-ho i ho feia amb molt respecte. Molta gent m’ho demanava i s’hi oferia. I com això, tinc moltes coses que són tresors d’una època.

  • En què ets especialista?

Jo crec que sóc complidor. Sóc serio i treballador. Molt constant. Cap marca es fa sola. I quan se’m posa una cosa entre cella i cella m’hi llenço per aconseguir-la. La meva dona em compensa per frenar-me una mica. Però si no ets atrevit, no t’hi llences mai a la piscina.

  • Com t’acomiades habitualment de la gent?

Em preocupa molt generar empatia. Una rialla, una abraçada… Si pogués, saludaria als enemics. No té sentit viure enfrontat a la gent. Per això, quan m’acomiado, m’agrada fer-ho amablement. A la vida, el més important és ser feliç. No té més. Abans era més “guerrillero”, ara veig que dels enfrontaments només ens emportarem el mal rollo. Així que els comiats han de ser agradables amb tothom.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Penses que s’hauria d’obrir l’oci nocturn?