Els robatoris del Beatus de la Seu d’Urgell el 1996; del tresor de la Catedral de Tarragona el 1980 a càrrec d’Erik el Belga; de l’arqueta de Banyoles també el 1980, a càrrec també del mateix personatge; de més de 4.000 peces del magatzem del Museu Arqueològic de Catalunya el 2000, o el cas de l’antic director del Museu Diocesà de Solsona, ja mort, que durant anys va vendre i va canviar per falses algunes taules gòtiques de la pinacoteca, són només alguns dels gairebé 300 citats al llibre Espoli: del museu al jutjat (Rafael Dalmau Editor), que ahir van presentar al Museu de Lleida els seus dos autors: el doctor en Història Antiga i Arqueologia per la Universitat de Barcelona Jordi Campillo, natural de Puigcerdà i que desenvolupa la seua tasca professional a la Seu d’Urgell, i la fiscal barcelonina Susana Romero, que el 2008 va crear i assumir la coordinació de la Fiscalia de Patrimoni Històric de Barcelona, càrrec que va ocupar fins al 2009. Campillo va dedicar la seua tesi doctoral a analitzar com va afectar aquest espoli del patrimoni historicoartístic les comarques pirinenques al llarg del segle XX. Aquest treball d’investigació es va reflectir el 2007 al llibre On és la calaixera? (Garsineu), “i ara vaig creure interessant ampliar-lo a la resta de Catalunya, això sí, concretant des del 1983, quan van començar a aparèixer els temes de patrimoni al Codi Penal, fins a l’actualitat”, va explicar Campillo. “A més, volia l’opinió d’una persona especialista en lleis, i per això he comptat amb la primera fiscal en patrimoni històric a Catalunya”, va afegir.
Els dos autors van comentar que “durant molts anys ha sigut molt fàcil robar elements del patrimoni, sobretot en esglésies i ermites, que no comptaven amb les condicions de seguretat i protecció adequades; de fet, l’oportunitat fa el lladre, ja que molts només han aprofitat la vulnerabilitat del patrimoni”.
El ‘Beatus’ de la Seu o el cas del Museu Diocesà de Solsona, alguns robatoris analitzats pels autors
En aquest sentit, Susana Romero va recordar els canvis introduïts en la legislació el 2015, però “aquesta hauria de canviar molt més, la veritat és que a pocs els interessa la protecció del patrimoni”. Campillo afegeix que “aquest escàs interès i la insuficient regulació legal són alguns aspectes que faciliten la proliferació d’actes d’espoli cultural”. Al llibre, Campillo també desmitifica la figura del lladre d’art: “El cine i les novel·les han idealitzat un lladre de guant blanc, un lladre de pel·lícula que té poc a veure amb els delinqüents que han enfocat la seua carrera en direcció al patrimoni historicoartístic.”
