Xavier Baró: "Sóc alguna cosa entre psiquiatre i xaman"

• Llavors, toca preguntar d'on vens. Vas començar molt jove.

Sí, era adolescent. Perquè ja sabia què volia fer. Sabia que volia dedicar-me a això. Vaig sentir com una crida. Com si un llop solitari em digués “eh! Que som aquí els teus” Vaig sentir allò i vaig anar cap allà. El que passa és que en un principi no en tenia ni idea. En tenia prou amb tocar la guitarra amb un grup de gent. A vegades, em sorprenc de ser on sóc i que m'hagi posat a investigar coses. No em podia imaginar que em posaria a estudiar els trobadors medievals occitans. La vida et porta a buscar tot allò que et serveixi per expressar-te millor. Jo tenia 18 anys quan vaig pujar per primer cop a un escenari. Ja no he tornat a baixar. Al principi, te deixes endur per les modes del moment, el rock, el folk-rock. Però jo sempre tenia un amor especial per la música tradicional. A casa en cantaven i m'agradava molt, tenia aquesta inquietud. Fins que arriba un moment en què veus que estàs tocant un tipus de música que està basada en unes influències forànies, que no són les teves. Em fa preguntar-me perquè ho estic fent. Hi ha llocs on tenen una tradició forta que no ha estat tallada per diferents situacions polítiques. Aquí la tradició musical i poètica ha sofert molts entrebancs. Des de la Inquisició -que encara dura-! (Riu) I llavors, s'ha perdut tota aquesta tradició que permet agafar-la i fer-la moderna. Havia estat a Irlanda, on a la mínima canten cançons amb 400 anys d'història. Jo volia ser així. Tenia dues opcions: o quedar-me allà o tornar aquí i buscar la tradició pròpia per fer el mateix. No me n'havia adonat que aquí tenim una tradició riquíssima tot i que has de buscar sota les pedres. Me'n vaig adonar que volia fer la música que representés la sonoritat del meu país. Tot poble té una sonoritat, unes cançons que l'identifiquen. Per què aquí no ho tenim? Per què consumim sense sentit música pop que no té un passat, quan en altres llocs aquesta mateixa música pop té un passat? Jo volia tenir aquest referent. Per això em vaig posar a “escarbar” en la tradició musical pròpia i vaig descobrir cançons que no sé com, quan les agafava i les interpretava, es transformaven en modernes. També vaig fer les meves pròpies. Al descobrir aquesta arrel, em vaig empeltar i tot sortia molt fàcil. La música que jo faig té a veure amb aquest tronc, amb aquesta arrel que neixen en el territori.

• Amb aquesta sonoritat

Sí, amb aquesta sonoritat i amb aquesta manera de parlar i de fer cançons. Vaig investigar els trobadors i em vaig adonar que ells van inventar la cançó d'autor. La gent es pensa que són poetes, però eren cantautors. Escrivien uns textos magnífics que no s'han superat mai. Les músiques gairebé totes s'han perdut. Doncs això forma part de la meva tradició ancestral que no recordava, però quan la veus, te'n recordes. S'encenen unes llumetes per dins i uns camins que són infinits.

• Encara que no les haguem sentit mai? Forma part de nosaltres.

Sí. La tenim a dins si no et deixes portar per prejudicis dient que és molt ranci perquè té mil anys. Però què més dóna! Si el temps no existeix! L'art o la cultura forma part de la natura. És com dir que cal tallar un arbre perquè ja és molt vell.

• Dius que al principi no t'imaginaves que recorreries aquests camins. Què t'imaginaves de petit que volies ser de gran?

Guitarrista. Jo era un nen una mica solitari, perquè em trobava una mica fora de lloc. Els jocs dels altres nens em cansaven i jugava una estona però tenia un món interior propi. Quan passava una estona marxava. Em posava sol a l'habitació i cantava, fabricava guitarres...

• Això també et defineix ara, una mica solitari?

Sóc un solitari al qui agrada la gent. Sóc una mica solitari però no patològic. Quan vius en el teu món i per tu el teu món és el més important i creus que allò s'ha de conservar, no pots permetre que altres et distreguin del teu camí. A més, la feina de l'artista sempre és solitària. La composició és una feina que et porta a la introspecció. Encara que parlis d'un fet històric passat, busques a l'interior. Per exemple, quan vaig escriure la cançó sobre la caiguda de Lleida al 1643, la vaig escriure com si jo hagués estat allà. Això només ho pots trobar anar al fons teu i veus que sí, que en realitat sí que has estat allà i sents el soroll de les bombes i la olor de la sang. Per això, és una feina solitària.

• Però també és cap a fora

Sí, va de dins a fora. Per això deia que si no és per oferir-ho, no tindria sentit. Estaria de manicomi. Entres per treure fora. Les coses només estan a dins, a fora no hi ha res. Només compartim els nostres sentiments i les nostres alegries. Però el que som, aquest abisme que és un misteri, és endins.

• Tot ha de tenir aquesta trascendència, aquest perquè?

Sí! És que tot el té. Un pallasso té trascendència, un pagès que se'n va a treballar al camp la té. Encara que no ho sàpiga o no s'ho plantegi, en té molta. Hi ha molta gent que és molt sàvia però és analfabeta perquè viuen aquest misteri de la vida. I el viuen com a persones úniques però que tenim aquest final que ens connecta a tots.

• Què sents quan puges a un escenari i la gent t'escolta?

En aquell moment, no sé, em sento com un mèdium. El bon concert és quan no sóc conscient que faig un concert i que estic tocant. Me n'oblido de les cançons, a la que penso, se'm va a terra el concert. Em sento com un mèdium que estic transmetent unes cançons a la gent, procurant fer-ho bé per a que aquestes cançons emocionin.

• Deixes la raó i et deixes emportar?

La raó és un gran enemic.

• I es combat amb música?

Es combat amb tot. A vegades, és enemiga dels sentiments. Pot funcionar per lluitar contra el caos social, però per a que ens comuniquem les persones, la raó no ha de ser-hi.

• Et sents sol amb aquest discurs en aquest món en què vivim?

No! Sol, no. Però com diu aquell “som romàntics per això estem sols”. Si estigués massa sol estaria al manicomi (Riu). Sol, no, però el món no va per aquí. La gran massa que està dirigida, que li diuen la música que ha de sentir, el que ha de mirar, has de pensar així, has de viure així, això està malament, això és antidemocràtic... Jo la majoria d'aquestes coses no me les crec, formo part d'un altre gremi.

• Confies que es pot canviar aquest món?

Jo crec que només poden canviar les persones, que són les que fan el món. El món passa per una mena d'espirals, de cicles. Ara som en un moment de la història que s'ha repetit en altres èpiques, en què estem en un moment més propi de les tiranies. Ha desaparegut el sistema jurídic igualitari i just. Han ocupat el tron els grans grups econòmics. Els banquers tenen uns titelles que són els polítics. Junts han configurat aquest món. Això no es pot canviar més que enfeblir-ho des del punt de vista individual. Deixant de participar en aquest joc i apartar-te'n. Totes les trampes que posa el sistema intentant jugar el menys possible: consumint el menys possible, tenint un pensament propi... Si en un altre moment, arriba un altre sistema polític, potser es pot canviar. Però el món sempre l'ha dominat el terror salvatge. El mateix Jesucrist el van crucifixar pel terror. El poder sempre ha estat representat pels mateixos. EL que hem de fer és canviar nosaltres. Al món... que el bombin. (Riu)

• O ja anirà canviant conforme anem canviant les persones?

Suposo.

• L'any passat vas deixar de banda el nou disc perquè la situació política t'empenyia a fer una altra cosa. Per què?

Estava fent la gira de l'últim disc. Quan van passar tots aquests fets, em van afectar molt. Jo no havia vist mai un moviment popular com aquest. És com si haguessin aparegut molts germans teus, encara que fossin molt diferents. Recordo que l'1 d'octubre estava amb un company que és punk, molt radical, antisistema. En un moment donat, ens vam trobar aplaudint els Mossos i ell em va dir: “Si algú m'hagués dit que un dia aplaudiria als Mossos hagués dit que és boig”. (Riu) Però passaven aquestes coses. I vaig pensar que el meu paper amb aquesta feina pública, havia de transmetre la realitat, sense enganyar. Una de les feines del cantautor és ser un cronista del que passa. Jo vaig sentir que havia de pujar a l'escenari fent aquesta crònica sentimental. Jo cançó política no en faré, però parlava del que sentia la gent, la injustícia. Volia representar la cultura catalana, tan maltractada, allò que ens representa com a país. Aquella era la meva manera de lluitar. Jo no em puc presentar a unes eleccions, però puc transmetre aquest missatge identitari: tenim una cultura més forta que les lleis i que les porres de la policia. Si ets conscient d'aquesta cultura i aquesta tradició, amb tu no podran. Així que vaig canviar l'espectacle i la sonoritat. Vaig començar a treballar amb un acordionista, l'Héctor Beberide, molt acústic, amb instruments molt nostres.

• I la resposta, com va anar? Va ser la que esperaves?

No. Potser la resposta hi és però a la gent li costa molt exterioritzar les coses. Des d'aquest moment també s'ha manipulat molt tot plegat. A més, el món dels concerts també està molt mediatitzat. A la gent li agrada que li diguin on ha d'anar i que tot sigui molt macro, com un partit de futbol. I jo sóc al contrari, fugeixo de les grans masses. Prefereixo la participació del concert més proper. En aquest sentit, el públic ha donat l'esquena a això. Hi ha gent que diu que no hi ha crisi de públic perquè concerts com els d'U2 són massius. Però els de petit format, la resposta és trista. La manipulació aquesta ha arribat a forma part de la banda sonora de la gent, que ja no es planteja que on es fa la veritable confitura és al pot petit.

Tampoc esperava gran cosa, perquè jo normalment no espero gens, però no va ser tan efusiva com pensava. No pels meus concerts. Hi havia recitals poètics i quan la gent marxava d'allà potser se n'anava a veure el Barça. La gent no s'impregnava d'allò.

• En què ets especialista?

Jo crec que sóc especialista en escriure cançons i en saber-les vestir. Amb la seva pròpia sonoritat, amb descobrir la pròpia sonoritat a la cançó. Sóc alguna cosa entre psiquiatra i xaman.

• La gent que et coneix, quin aspecte valora de tu?

No ho sé. Jo espero que sigui per ser bona persona. Lo altre és un ofici.

• I si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries tenir?

Jo demanaria ser Déu. Amb tots els seus poders omnipresents i indestructibles.

• Sí?

I tant! Per a que després vingui algú amb un bocí de criptonita i et peli, no val la pena! Per poder atacar el mal i eradicar-lo.

• Així salvaries el món

Les persones.

• Déu n'hi do la responsabilitat!

Però com que ets Déu, no en tens cap. Estàs per sobre del be i del mal, per sobre de tot.

• Què és el primer que faries?

Traure de primera línia els corruptes.

• Abans has dit que no et presentaries a unes eleccions, que el teu paper és un altre. De tota manera, tens contacte amb la política com a coordinador cultural d'Almacelles, et resulta incòmode?

No. Perquè no és política. Quan vaig agafar el càrrec era per aportar els meus criteris, sense ingerències. I em van deixar.

• Perquè creus que això és fàcil? La limitació dels artistes per part de la política és real o estem exagerant-ho tot?

No, no estem exagerant. Jo potser he tingut sort. Però hi ha hagut molta ingerència. Per exemple, al principi de la democràcia. Els primers governs de la Generalitat determinaven que els interessava crear un tipus de cançó majoritària que recollís els valors catalans, però que no fos crítica. Tot allò que suposés una pedra a la sabata, se l'apartava o se li posaven molts problemes. I encara passa això. Tot el panorama musical català ha anat creixent amb aquesta mentalitat. I les minories, no compten.

• Què escoltes normalment?

No escolto molta música perquè no tinc molt temps. El meu temps és fer-ne. Normalment escolto coses que tinguin a veure amb les arrels o altres coses que siguin totalment experimentals que trenquin amb les estructures. M'agrada molt la música africana o l'àrab, que estan a prop de l'arrel tot i el temps transcorregut. I m'agrada la producció minimalista. Em cansa la gran sonoritat que forma part de la producció mediàtica del màrqueting. Això m'avorreix. Jo amb una veu i una guitarra, ja en tinc prou.

• La cultura francesa t'apassiona. Vas estrudiar a l'Aliança Francesa amb el Jaume Magre, no? Et va marcar?

El vaig respectar molt. És d'aquests personatges que quan se'n van no hi ha substitut. Representava la cultura i la fermesa per respectar-la.

Allà començaven amb literatura francesa de molt jove. I el meu primer professor va ser ell. Jo el primer dia de classe me'n volia anar i no tornar mai més perquè era molt dur. Per ell no eres un nen de 12 anys. Et destrossava. Però quan vaig tenir la beca per estudiar Rimbaud, ell va ser qui me la va donar. Vaig demanar un ajut per anar a França al poble del poeta i poder fer el disc.

• Què t'has quedat del Jaume Magre?

Jo crec que aquest radicalisme i no deixar-me portar per falsos sentimentalismes.

• Per què és tan important?

Quan has de mantenir o mostrar una opinió, has de ser inflexible. No pots permetre que una llàgrima t'aparti d'això, perquè va en contra de la persona. Les coses són difícils, has de passar per les dificultats. No les pots evitar per tenir cara de bon nen, has de passar per allí. Això et curtirà i et farà créixer l'haver-te esforçat per aconseguir-ho. Aquesta llei de l'esforç que ara està desapareixent.

Ell era com un ogro, al principi feia por.

• Però després vas anar canviant la seva imatge

Sí! Dins del mateix curs vas veient que darrere la màscara de terror, hi ha una bona persona.

• I la perseverança també ve de llavors?

Jo crec que sí, perquè no he tingut mai la sensació de grans canvis en el meu caràcter, sempre he tingut un mateix pensament.

• A què es dedicaven els teus pares?

Ma mare era mestra i mon pare, tenia un quiosc-llibreria.

• L'afició a la música no ve per aquí, llavors

Bé, la mare tocava el piano i recordo que em posava a la falda mentre tocava. De tota manera, jo crec que ja ho tenia a dins. A mi em van donar una empenta des de dalt i em van empenyer al món, “va, tu seràs músic”. Em quedava fascinat sempre quan escoltava música.

• Creus que això és sempre així, neixem amb aquesta empremta?

Jo crec que sí. És com el crit de l'udol de la manada. La paraula udol està en moltes cançons i poemes.

• I ara, què?

Estic preparant el nou disc. El presentaré al març al Barnasants -tot un clàssic-. Encara no té nom decidit.

• I per on va?

Va una mica en el sentit de La màgica olivera, agafar cançons de la tradició catalana. És un disc diríem que bucòlic, també des del punt de vista d'endinsar-te en el misteri de la natura. Només n'hi ha una de bandolers. També hi ha un text original de la Maria Mercè Marçal. Hi ha poca instrumentació, problablement una guitarra i també l'acompanyament de l'Héctor Beberida. Però serà un dels meus discos més senzills, més despullats.

• Com t'agradaria que et recordessin?

No sé si m'agradaria que em recordessin. (Riu). Preferiria que quedessin part de les meves cançons per a que qui ve darrere les pogués utilitzar com a base i no ho tingués tan difícil com ho he tingut jo. Si has de recordar una persona, és millor recordar-la com un mirall. Mirar-la i agafar el que necessitis d'ella.

• Com t'acomiades?

Espero que ho hagueu passat bé i que ens tornem a veure.