Soses

La població és d'origen islàmic i, segons Pita Mercè, les ruïnes i les restes de muralla que dominen el nucli antic de Soses corresponen a l'antiga fortalesa àrab. El 1120, Soses i el seu castell foren un dels llocs que Avifelel atorgà a Ramon Berenguer III en virtut dels pactes que feren. Quan Ermengol VI d'Urgell travessà la Noguera Ribagorçana per a la conquesta del Segrià (1145), abans del setge de Lleida per Ramon Berenguer IV (1145), Soses caigué en poder seu i per això Ermengol VII donà el 1175 a dos repobladors del lloc, Pere i B. de Soses, unes cases de la parròquia de Sant Llorenç de Lleida. El lloc apareix amb el nom de Sosas en l'Ordinatio del bisbe Guillem Pere (1168), amb habitants sarraïns i cristians, formant part, amb Montagut, de la pabordia d'Alcarràs. Dins el mateix segle XII alguns senyors de la conquesta i ciutadans de Lleida tenien al terme de Soses honors i propietats, com Galceran de Pinós (que el 1184 tenia dues sorts de terres "in termino castri de Soses", vora Remolins, que cedí a Santes Creus).

El 1223 Jaume I confirmà a la seva germanastra Constança (entre d'altres) la possessió dels castells d'Aitona, Seròs i Soses, que aquesta aportà a la poderosa casa dels Montcada (era muller de Guillem Ramon de Montcada, senescal, fundador de la branca dels Montcada senyors d'Aitona). El baró Ot (III) de Montcada (mort vers el 1426) cedí censals sobre Soses a Climent de Santmartí, marmessor seu i ciutadà de Lleida, però ja abans, en el fogatjament del 1358, consta que Soses, dins la vegueria de Lleida, és de Ramon de Santmartí (en el fogatjament del 1365, també és de Ramon de Santmartí), i vers el 1380 (segons Bofarull) era de Francesc de Santmartí, pare de Climent. Ara bé, el 1386 la jurisdicció reial fou venuda al capítol de Lleida per 1 500 florins, i el 1388 consta una transacció d'un censal de 1 000 sous sobre Soses, feu eclesiàstic, a la taula de la paeria de Lleida.

Els Santmartí, però, conservaren drets sobre Soses fins el 1414.

La població es beneficià aviat dels regs derivats de la sèquia de Pinyana, atès que Lleida estengué (1213) el seu cabal fins a Remolins i Soses (hi ha un acord del 1344 del consell general de la paeria de no donar aigua a Alcarràs, Vilanova de Remolins o Soses si no pagaven un censal de 700 sous jaquesos).

Els regants de Soses pagaven el 1418 a la Prohomenia de Segrià 100 lliures anuals pels seus drets i hi hagué problemes més endavant. El 1429 encara hi ha constància de moriscs (eixarcs) i jueus a Remolins i a Soses.

En la guerra contra Joan II, Mateu de Montcada s'apoderà de Soses, feu dels canonges, i de Gebut (de la degania), fet que motivà la seva excomunió per part dels canonges i que el patronat de la capella de Sant Pere de la Seu de Lleida passés al seu pare, Llorenç de Montcada, del bàndol de la Generalitat.

El 1471 el lloc tornà a la canongia per conveni amb el mateix Mateu de Montcada, el qual creà a Soses el benefici de Santa Maria (el degà recuperà el domini sobre Gebut i Carratalà). Des d'aleshores la universitat de Soses no deixà mai de pagar els drets a la Comunitat de Regants de la Prohomenia de Segrià i des del 1794 formà part de la Junta del Sequiatge. Continuà en mans del capítol de Lleida i contribuí a les obres i les millores de la seu, a les despeses de guerra en els conflictes bèl·lics i a armar el sometent contra el bandolerisme.