Fa poc més de sis anys l'expresident Rodríguez Zapatero sorprenia a tots acudint a l'Esmorzar Nacional de l'Oració a Washington, un acte organitzat per un grup de cristians conservadors. Portava sis anys en la Moncloa i encara no havia fet les paus amb aquella bandera nord-americana davant la qual es va quedar assegut mentre passava en la desfilada de la Hispanitat a l'octubre del 2003. Zapatero va escollir un fragment del Deuteronomio que parla de no explotar al jornaler pobre i necessitat.

En aquell desdejuni va participar també Barack Obama, que va dir que els polítics que viuen a Washington "no estem ­servint als ciutadans tal com hauríem i amb molta freqüència som incapaços d'escoltar-nos uns als altres per aconseguir finalment un debat seriós i civilitzat".

No cal esperar unitat en els partits ni entre els partits. Es diuen partits perquè només són una part. L'experiència europea demostra que, malgrat les diferències ideològiques i programàtiques dels partits, sempre hi ha una possibilitat d'arribar a acords si es practica el costum d'escoltar.

Quan Tony Blair guanyava per majoria absoluta les eleccions britàniques, deia que els ciutadans "observen la política amb més claredat que nosaltres i precisament per això no estan diàriament obsessionats per ella".

No m'interessen les paraules o con­ceptes que s'usen desmesuradament fins a desgastar-los o banalitzar-los. El diàleg no és un discurs, sinó una pràctica que comporta parlar i, sobretot, escoltar, demanar i cedir. Tinc la impressió què de tant parlar a tota hora, tants dies i mesos, s'ha perdut l'hàbit d'escoltar i d'entrar en els àmbits de comprensió de les raons dels altres.

No es percep la por a parlar. Des de fa setmanes, cada matí, de dilluns a divendres, les televisions públiques ens subministren llargues i desmanegades, repetitives, rodes de premsa unidireccionals. Mariano Rajoy no parla amb ningú que no siguin els seus i es parapeta en un silenci inexplicable esperant que els altres fracassin en els seus intents d'investidura. Ni tan sols es molesta a donar una explicació sobre la dimissió del ministre José Manuel Soria.

Mariano Rajoy anuncia trucades telefòniques a Pedro Sánchez, però no acaba de marcar el número. Amb Albert Rivera tampoc hi ha parlat i, naturalment, tampoc amb Pablo Iglesias. Certament, cap d'ells ha fet un pas per parlar amb Rajoy i escoltar les seves posicions. No és que no hi hagi diàleg, sinó que no es vol escoltar l'altre. Fa l'efecte que tots s'han lliurat a l'esport de confondre al rival polític amb l'enemic mortal.

Un servidor públic, un polític, no pot deixar-se portar per qüestions personals. Napoleó deia que “un home veritable no odia a ningú. La seua còlera i el seu mal humor no duren més d'un minut”. Si les urnes han ofert uns resultats complexos, cal administrar-los amb intel·ligència i amb amplitud de mires, sense ressentiments i sense fantasies ideològiques.

És evident que vivim temps de canvis que afecten directament a les formes de la política. Si els que han de posar-los en pràctica no ho aconsegueixen, seran substituïts per uns altres. Les revolucions, deia Chateaubriand, tenen homes per a tots els seus períodes, uns les segueixen fins a la fi i uns altres les comencen però no les acaben. Sabia el diplomàtic i escriptor francès, el més crític amb la Revolució de 1789, que els justiciers els hi porta per davant la justícia que ells van administrar amb severitat i sense contemplacions. Molts caps revolucionaris van rodar guillotina a baix per ordres dels revolucionaris de torn.

Veig un futur incert als polítics que corren cap al micròfon i deixen anar grans i repetitius discursos. Parlen massa i sospito que no tenen raó. Bàsicament, perquè no saben escoltar per construir un projecte comú, que comporta necessàriament cedir una mica de tot a tot arreu i a tots.

Si no se sap escoltar, la política es converteix en pura retòrica i ficció, en un parlar per parlar que no condueix molt lluny. Si no s'aconsegueix investir president i si els resultats d'unes properes eleccions són aproximadament els mateixos, no podrà haver-hi una tercera consulta immediata. Caldrà abandonar els dogmatismes habituals i buscar punts de trobada per parlar, escoltar i arribar a acords mínims de govern. Els votants no s'equivoquen i els polítics han d'administrar els resultats sense tant discurs repetitiu i amb menys veritats inamovibles. La política és també tenir cintura per resoldre problemes inesperats i difícils amb els instruments que estiguin a l'abast. No hi ha solucions màgiques.