Es diu que, abans que morir de pena, sempre és preferible morir de riure o d’una fartanera. La segona opció, normalment és voluntària, tal i com escullen els protagonistes de la pel·lícula italiana Le Grande Bouffe, protagonitzada per Marcello Mastroianni. Pel que respecta a morir de riure, sembla que no és un final volgut. Quan a un li agafa un atac agut de riure, el cervell rep sang en excés i s’inflama, comprimint certes punts que, en casos extrems, poden causar una aturada cardíaca o l’asfíxia. Morir de riure és una decés infligit inconscientment per la pròpia persona i no consta que es pugui acabar així ni de forma intencional ni tampoc provocada per una tercera persona. Ni tan sols administrant el “gas de riure” es pot causar la mort donat que, encara que causi certa eufòria i riallera, el seu ús principal és l’anestèsic. Matar de riure també s’ha provat, sense èxit, com a mètode de tortura, ja sia amb plomes que freguen suaument el cos nu o amb les plantes dels peus untades d’aigua salada i llepades per una cabra.

Que arribi a ser una mort plàcida ho corrobora l’esposa d’un anglès que va morir de riure mentre veia una sèrie còmica a la televisió. La ja vídua va enviar al programa una carta d’agraïment per haver donat al seu marit, que patia del cor, un final tan plaent. Segles enrere, el 1410, el cortesà Antoni Tallander, a qui també anomenaven “mossèn Borra” per les seves dots innates de bufó, ho féu tant bé que, segons els rumors, va provocar que Martí l’Humà morís de riure. Com que havien mort els seus quatre fills, amb la fi del monarca també s’extingí la dinastia del Casal de Barcelona, s’acordava el Compromís de Casp i s’escollia com a rei de Catalunya al castellà Ferran d’Antequera. El monarca potser va morir feliç però, per als catalans, el seu traspàs ha estat, pels segles dels segles, fatal.