Actualitat
Luthea Salom: “"Cites" ha fet que més gent m'escoltés”
Cada dilluns al vespre, a TV3, quan arrenca “Cites” sona “Blank Piece of Paper”, la cançó principal de la seva banda sonora. La seva autora és la Luthea Salom, una canadenca nascuda a Barcelona. La seva música és una barreja de folk i pop independent de melodies suaus, delicades i minimalistes. A més, és també la compositora de la banda sonora del recent estrenat film de Leticia Dolera “Requisitos para ser una persona normal”. El proper dissabte dia 11 de Juliol, presentarà el seu darrer disc al Café del Teatre.
Com acaba una canadenca tenint una carrera musical d’èxit a cavall entre els Estats Units i Espanya? Quin ha sigut el teu recorregut artístic?
Vaig començar de molt jove traient el meu primer disc d’adolescent. En aquella època no hi havien grups o música d’autor locals cantada en anglès. En el meu cas, al créixer al Canadà l’anglès és la meva primera llengua i mai m’he plantejat de cantar en un altre idioma. Per això vaig decidir de provar de començar la meva carrera als EEUU. Vaig enviar les meves primeres maquetes acústiques a uns quants productors d’EEUU i Anglaterra i al final va vaig enregistrar els meus primers dos àlbums amb Malcom Burn.
Més endavant vaig conèixer a Barcelona al productor català Valentí Adell i decideixo enregistrar el meu tercer CD amb ell a Sabadell, el “Kick In The Head” el 2008. També en aquesta època vaig deixant una mica de banda el meu estil més elèctric i començo a enregistrar les meves cançons amb una formació més acústica i pelada arribant al que és el meu CD més despullat fins ara: “The Little Things We Do”. Amb aquest últim treball sóc descoberta per la discogràfica Subterfuge i les coses de sobte comencen a accelerar-se arribant a on estic ara.
Quin mercat posa les coses més difícils als artistes?
Jo crec que cada mercat té les seves coses bones i les seves coses dolentes. Els dos mercats tenen filtres molt marcats. Als EEUU el filtre és la competència, que és molt gran; hi ha moltíssim talent. Un artista o grup que triomfi allà és quasi una garantia d’èxit mundial, i per això el llistó està molt, molt alt. Amb tot això és molt difícil trobar una discogràfica o manager que vulgui invertir i empentar els artistes menys coneguts. T’has de fer amb el teu públic primer i crear-te el teu món artístic, promocionar-te sol, organitzar-te les teves gires, entre d’altres coses, perquè una companyia s’acabi fixant en tu. Aquí el mercat té altres problemes, en el meu cas, crec que el filtre el posa el idioma en que cantes. La barrera del idioma encara existeix, malgrat que molta gent cada vegada parlen i comprenen millor l’anglès. Però una de les coses més difícils que trobo és la tendència que hi ha als mitjans de comunicació de només promocionar artistes pel idioma amb el que canten: català, castellà o anglès. Crec que això fa mal i condiciona molt als artistes locals.
Què esperes que la gent rebi amb la teva música?
Fa temps que no espero res. Vaig decidir a partir del meu tercer disc “Kick In The Head” de fer cançons espontànies que m’arribessin a mi, que fossin sinceres i directes i no donar-hi masses més voltes. I precisament han sigut aquestes cançons les que més han arribat després al públic. Actualment, hi ha gent que m’explica coses molt maques de com la meva música els ha acompanyat en diferents situacions de les seves vides, i això per mi ja és tot un èxit! Em fa molt feliç.
Les teves cançons tenen un to positiu i alegre, inclús aquelles en que les seves temàtiques no són tan fàcils, forma part tot plegat d’una personalitat musical?
Des del inici de la meva carrera, ja fa 15 anys, el meu estil ha anat canviant i evolucionant. Al principi tenia un so molt més dens, elèctric, fosc i potser fins i tot trist... Amb els anys ha anat agafant més lluminositat fins a arribar al que és ara. M’encanta fer cançons positives i he de dir que són mil vegades més difícils de fer que les cançons més negatives... Però he de confessar que les que més m’agraden del meu repertori acostumen a ser les més tristes com “Together”, “Let’s Stay In Bed”, “Winter Tires” i “Sometimes You Lose”. Però és cert que sóc una persona positiva i és molt probable que el meu estil reflecteixi simplement la meva personalitat.
En el llibret del teu CD expliques que les cançons les vas fer en un màxim de 4 dies. Com a inconvenient, podria faltar-hi una mica de reflexió i maduració?
La maduració existeix a la vida mateixa: en les reflexions que fas de les situacions que et passen, en el teu creixement com a ser humà, com a dona o home, en l’acceptació dels teus defectes, els teus límits, els teus auto-enganys... Aquesta maduració passa durant el creixement de la meva persona, no quan estic guitarra en mà component. La funció de les meves cançons és reflectir aquest creixement, trobar la millor forma d’expressió, la que més propera estigui als meus sentiments originals. Decidir de fer-les en un màxim de 4 dies no fa la cançó més o menys madura, la fa més propera, menys filtrada i, en conseqüència, més sincera i directa.
Amb el teu últim treball has aconseguit posicionar-te entre els primers a Itunes i a les llistes de vendes. A què creus que és degut?
Va ser una sorpresa que abans que es publiqués el meu últim treball “The Little Things We Do” moltes firmes de moda s’interessessin per mi. Van agafar la cançó “Hey! Wake Up” per campanyes de Dior, Oysho, Nespresso i per la firma de sabates de Chie Mihara, i ara fa unes setmanes per la campanya de Bobolí. Jo crec que és gràcies a això i al gran treball de la meva companyia discogràfica Subterfuge.
En els últims mesos t’hem pogut sentir com a banda sonora principal de “Requisitos para ser una persona normal” i “Cites”. T’agrada compondre per cinema i televisió?
Vaig tenir la gran oportunitat de fer la banda sonora original de la pel·lícula “Requisitos para ser una persona normal” de Leticia Dolera. Això em va com treure més a la llum. I a Catalunya encara més, des que Pau Freixes va decidir agafar el meu tema “Blank Piece Of Paper” per la sintonia de la seva nova sèrie de TV3 “Cites”, juntament amb d’altres cançons meves que també formen part de la banda sonora. I com és la vida, les dos coses s’han estrenat molt juntes i això ha fet que la meva música tingués l’oportunitat de ser escoltada per més gent que potser abans no havien tingut l’oportunitat de conèixer-la. Estic molt contenta i agraïda que gent de tant talent com la Leticia i el Pau hagin confiat en mi i m’agradaria molt repetir!
A més de bandes sonores, publiques els teus àlbums amb fotografies i disseny propi, fas els teus propis vídeos i fas vestits. Una artista polifacètica?
Sóc una persona molt creativa. Quan vaig començar la meva carrera musical em vaig veure obligada a fer-me els meus propis vídeos per falta de diners de les meves companyies discogràfiques anteriors. I com que m’agrada molt dibuixar, vaig decidir aprendre a fer dibuixos animats, les meves webs, els dissenys dels CDs, etc. Fa uns tres anys em van regalar una màquina de cosir i vaig començar a fer-me la roba! A vegades penso que faig moltes coses i totes malament (riu) però la meva felicitat depèn molt de tenir projectes creatius a fer. Em llevo amb un somriure quan tinc un projecte esperant, i amb moltes ganes d’aprendre a ser millor. Sóc com sóc, necessito una il·lusió cada dia, no ho puc evitar! Igual en un futur m’agradaria també fer una línia de moda... el temps ho dirà!
Dissabte 11 de juliol a les 22:30. Cafè del Teatre
10€ / Reduïda 8€
Vols guanyar una entrada doble?
Només cal que comenteu les publicacions de Facebook, Twitter, Google+ i Instagram i ens digueu quina és la vostra cita ideal o ens expliqueu alguna anècdota que hagueu tingut en alguna cita.
Per a més informació, consulteu la fitxa del concurs a l'espai Concursos.
