Actualitat

Més notícies »

Conxita Tarruella: “La 'gran política' és cuidar les persones, tot i que no dona titulars”

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
13-07-2017
Conxita Tarruella: “La 'gran política' és cuidar les persones, tot i que no dona titulars”

Li va costar convèncer la seva família que volia ser infermera i no metge, però és tossuda i ho va aconseguir. No s’imagina la seva vida sense cuidar a la gent. Tot i que ara, després de 25 anys dedicats a la política i a la lluita contra malalties com l’Esclerosi Múltiple, Conxita Tarruella “penja les botes” i ha decidit cuidar-se ella. Vol tenir l’agenda lliure per improvisar i també per malcriar el seu net i la seva neta. De fet, són les seves motivacions. El cop insuperable de perdre un fill l’ha tocat, però no l’ha vençut i manté l’esperança i la il·lusió de canviar el món.  També està convençuda que l’1 d’octubre no es podrà votar. Tot i que insisteix que les qüestions del que es qualifica com a “gran política” no són el seu fort, també considera que la política de veritat consisteix en cuidar les persones.

Hem estat a l’entitat que és casa seva, el centre Miquel Martí i Pol de la Fundació Esclerosi Múltiple, i hem volgut aprofitar una de les últimes entrevistes que fa abans de “retirar-se”.

- Diuen que et retires? De veritat?

Després de tota una vida ajudant i cuidant els altres, crec que ha arribat el moment de cuidar-me i de pensar en mi mateixa. Han passat moltes coses a nivell personal en els últims temps i ho necessito. Continuaré ajudant i treballant, el compromís hi és, però no seré la cara visible de la Fundació. He decidit que no vull tenir responsabilitats en l’àmbit públic.

Però a banda d’aquest voluntariat a la fundació, en fas algun altre?

Vull fer-ne més. Sóc sòcia d’Arrels i m’agrada molt el que fan, per això m'hi vull implicar més, perquè fins ara no he pogut. Vull estar com a voluntària anònima. En aquesta entitat i també en d’altres amb les què em ve de gust col·laborar.

Ara que sabem que encetes una nova etapa, presenta’t, Conxita.

Sóc la conxita Tarruella. Infermera de vocació. Aquesta professió em va fer veure moltes mancances socials i vaig voler ficar el meu granet de sorra. Va comportar assumir responsabilitats. Començant pel col·legi d’infermeres i després, a la política.

Vaig començar a la política perquè vaig veure que allà on es prenien les decisions era on s’havia d’incidir per poder canviar les coses. El meu pas en aquest àmbit sempre ha estat en temes socials i sanitaris. Em dol que es digui que els polítics són tots iguals. No és cert. Hi ha molta gent que està fent moltíssima feina, però no es veuen. Es veu més als corruptes. No crec que hi hagi més gent corrupta que en altres professions. De corrupció, n’hi ha a tot arreu. De tota manera, em sembla molt bé que se’ls assenyali per eliminar-los de la política.

Tot i això, estic satisfeta del que he pogut fer. Per exemple, aconseguir que els pares i mares que tenen fills amb càncer puguin fer-se càrrec d’ells sense perdre la feina i sense haver de mentir sobre les seves baixes. S’ha de poder cuidar els fills malalts, és una necessitat.

Aquesta iniciativa és la que et fa més il·lusió de totes?

Sí. Però n’hi ha d’altres. No s’aconsegueixen del tot, perquè en les negociacions es renuncia a coses. Però sempre dic que el cim d’una muntanya s’ha de fer per etapes. I crec que hem posat moltes primeres pedres per poder fer edificis importants en moltes lleis socials i sanitàries. Aquest és el meu balanç. És una satisfacció que hi hagi gent que ara reprèn iniciatives que es van quedar pel camí o que només s’han complert parcialment, per a poder completar-les.

Alguna cosa que se t’hagi quedat per fer?

Doncs fa 5 anys al congrés, vam aconseguir aprovar una proposició no de llei -que molts cops s’aproven i després, no es compleixen-sobre el grau de discapacitat de malalties neurodegeneratives o neurològiques cròniques com l’alzhemer, l’Esclerosi Múltiple o l’ELA. La proposició, aprovada pel govern del PSOE en minoria deia que automàticament se’ls ha de reconèixer el 33% de la discapacitat. D’aquesta manera, l’empresa on treballa la persona es pot acollir a ajuts i pot continuar contractant-la tot i que calgui reduir la jornada o ajustar les seves tasques. A dia d’avui, moltes persones amb aquest diagnòstic només se’ls reconeix el 30%. I llavors, les condemnes a haver d’agafar baixes, invalidesa… I és molt important que continuïn treballant i no es converteixin en persones passives socialment.

Part del Mulla’t d’enguany va dedicat precisament a sensibilitzar a les empreses en aquest sentit. Nosaltres recomanem que no s’amagui la malaltia. Ens trobem que molta gent deixa la feina. Per por, per incomprensió, per no carregar de feina als companys… Si els companys ho coneixen, és més fàcil.

Però el que caldria és simplement fer complir la llei. La proposició ja es va aprovar, però no es compleix. I això passa molt. En realitat, no caldria legislar molt més. N’hi hauria prou amb fer que moltes lleis es complissin.

Com va anar el canvi en sec al deixar la política?

Ho vaig anunciar, però llavors em van demanar tornar a Madrid. Jo vaig veure que era important anar-hi perquè encara hi ha moltes competències que passen per allà. La condició que vaig posar és que fossin només 2 legislatures. Crec que no ens hem d’eternitzar en els càrrecs. És bona la renovació de cares i d’il·lusions. Vaig complir amb el compromís. I, a més, ho vaig encertar. El partit que jo representava ha desaparegut.

Algun cop deixes de fer política?

Crec que sempre tens aquest cuquet. Però a més, crec que tothom que té alguna sensibilitat social, fa política. El que passa és que hi ha gent que només sap que queixar-se i a mi m’agrada sempre pensar en com es podrien fer les coses d’una altra manera.

Jo crec que de forma anònima continuaré implicada, però vull passar el temps que em queda amb la meva família i els meus amics. La política et fa perdre el contacte amb amistats que tinc ganes de recuperar. Vull recuperar la vida que he deixat de banda per la política.

I què faràs?

Passar estones amb amics o amigues. Vull tenir l’agenda lliure per improvisar plans: anar al teatre o a fer un beure. Vull tenir llibertat per poder decidir el que vull jo. Diu la dita que “quan estàs a dalt tots són amics, però quan estàs a baix, saps qui són de veritat els teus amics”. Jo vull recuperar-los.

En què ets especialista a la vida?

Jo crec que en cuidar. Ja ho vaig decidir quan vaig ser infermera.

La política també és cuidar?

I tant! Com a mínim tens l’obligació d’intentar-ho, de lluitar per millorar la vida de la gent. Si ho intentes, si no llences la tovallola, veient les dificultats, pots buscar camins per trobar solucions.

Pot semblar que tot ha estat fluït a la teva vida, però no deu ser així, no?

Hi ha molta lluita i molt esforç personal al darrere. I també molta solitud defensant segons quines coses. Però si tens les idees clares i tens la força suficient, a la llarga et compensa i et dóna satisfaccions.

Pensa que quan vaig començar a la política hi havia molt poques dones que s’hi dedicaven. Tenia la sensació que a vegades anava a un lloc i sentia mirades que em repassaven de dalt a baix, analitzant quina roba portava, el pentinat, les sabates... Que em miraven però no m’escoltaven. Ara per sort s’ha suavitzat. Hi ha moltes dones que s’han incorporat a la política i encara n’hi ha d’haver moltíssimes més per a que ningú no tingui aquesta sensació que no t’escolten.

T’atreveixes a fer un vaticini de la situació a Catalunya en els propers mesos?

Es molt difícil. En una època “normal” m’atreviria a apostar. Però ara és imprevisible. Crec que l’1 d’octubre no es farà el referèndum perquè ho impediran. M’agradaria poder votar amb garanties, que el vot servís i que fos vinculant. Però em temo que tal i com estan les coses no es podrà fer. I a partir d’aquí, no sé. És possible que el 2 d’octubre es convoquin noves eleccions.

De tota manera, jo mai he estat massa pendent dels temes de la “gran política”. He estat més ficada en els temes socials, més al darrere.

I això no és fer «gran política»?

Sí, per a mi, la «gran política» és la que he fet: treballar per canviar realitats, segons el que la gent necessita i el que vol. Sobretot perquè hi ha gent que no pot alçar la veu i necessita que la representin. Però molta gent entén el concepte “política” com tot allò que diuen i fan els que estan al capdavant. I hi ha molta gent que treballa molt per canviar realitats, fent propostes que millorin la vida de les persones i a aquestes no les veuràs a les grans cadenes ni a les portades. Són més aviat persones que treballen a l’anonimat. I és el que jo vull continuar fent.

Et sents còmoda amb el que ha passat amb Unió?

M’hagués agradat que hagués tingut altres resultats. Crec que Catalunya necessita un espai catalanista central que és l’espai que ocupava. Però la gent no ens ha donat suport.

No tens cap temptació de tornar?

No, no!

Si fossis una superheroïna, quin superpoder voldries tenir?

El de poder curar malalties. Em veig lluitant i treballant per aconseguir-ho i voldria tenir el do de poder curar moltes malalties que ara són incurables.

Per a superar la pèrdua d’un fill sí que cal ser una superheroïna, no?

És terrible. No se supera mai. Amb els anys t’acostumes a viure amb aquest dolor que t’acompanya sempre. És com si t’amputen un membre del cos. El notaràs tota la vida. És un dolor terrible que no li desitjo a ningú.

Passar temps amb els nets t’ha degut ajudar, quin tipus d’àvia ets?

Procuro ser consentidora. M’agrada malcriar-los una mica, donar-los capricis. Als fills se’ls ha d’educar. Però els nets són diferents. Sort d’ells. Quan sento dir: “Què farien els nets sense els avis?!” jo penso que és al revés: què faríem els avis sense els nets. Jo en tinc dos i són la meva alegria i motivació.

A més, els tinc en ment perquè el que vull és un món molt millor per ells. Voldria que no hi hagués tanta gent amb tantes necessitats.

Així, tens esperança en l’espècie humana?

Jo no la perdré mai. Crec que tot i que són moments durs, cal ajudar. Per exemple, em fa vergonya la situació dels refugiats i el paper que està fent el govern d’Espanya. Vull un món millor i crec que ells, els meus nets, ho veuran. Tinc esperança. Crec que no s’ha de perdre mai. Si perds l’esperança, t’enterres en vida.

Això també té a veure amb la perseverança. Tu ets perseverant?

Sí, soc molt tossuda. Això ja ho sabien els grups polítics. M’ho han dit molts cops que sóc molt pesada. Però crec que gràcies a això, he aconseguit tirar endavant moltes propostes. Crec que s’ha de perseverar amb tot el que creus que es just, per defensar les idees amb passió.

Ja ho vas fer amb els teus pares quan no volien que fossis infermera...

Haguéssin volgut que fes medicina. Però jo volia cuidar als pacients. L’oposicio familiar va durar tot just un any.

Què haguessis sigut si no?

No ho sé. No em veig de cap altra manera. Ho tenia i ho tinc tan interioritzat, que no m’hi hagués trobat fent res més. Però si hagués de triar, faria alguna cosa que tingués a veure amb cuidar les persones i amb la relació humana. De fet, el meu partit sempre ha estat “humanista”.

Conxita, com t’acomiades?

Normalment, dic “que vagi molt bé”, també dic bastant “que la sort t’acompanyi”, “que tinguis sort”. En realitat aquests comiats són bons desitjos. M’agrada desitjar que la gent tiri endavant, que mirin el got mig ple.

Doncs que vagi molt bé la nova etapa. Esperem que no t’avorreixis.

Notícies relacionades: 
Comparteix

També t'interessarà

Agenda

juliol

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31
 
 
 
 
 
 
 

Enquesta

Com veus l'oferta cultural de Ponent a l'estiu?