Eduard Ribera o com els seus relats ens ajuden a interpretar la vida

Eduard Ribera és un escriptor de microrelats nascut a Balaguer (1965). Al llarg de la seva vida s'ha especialitzat en narrativa breu. Va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona i des de fa uns anys és coordinador de la secció de comunicació a la Fira Tàrrega. A banda d'aquestes tasques, dedica temps a escriure articles pel seu propi blog, "L'Escriptori", el qual manté des de l'any 2005. La seva primera obra literària va ser La casa per la finestra (1988) (Premi Ciutat de Balaguer de Narrativa) i el seu últim llibre és El peix que volia ser home (2020). Fins aleshores ha publicat 8 llibres en total.

La seva visió de la vida l'exposa "parafrasejant" una frase de Søren Kierkegaard "la vida només es pot entendre mirant cap enrere, però només es pot viure mirant cap endavant". Amb aquesta frase, l'escriptor expressa la seva filosofia de vida; aprendre de les experiències per fer una interpretació de la vida. En definitiva, el talent lleidatà invita als lectors amb els seus relats a aprendre a projectar la vida d'una manera curiosa i diferent.

Què t'anima a escriure?

Jo escric des de fa molts anys, més de 30. Quan tenia 16 vaig començar a escriure i ja quan vaig començar a fer la carrera, vaig fer part d'una revista a Balaguer. Allí vaig començar a escriure articles. A partir d'aquí se'm va despertar l'interès per l'escriptura i vaig començar a escriure ficció, narrativa breu, i fins aleshores no ho he deixa't. Per mi escriure és una manera de viure, d'intentar entendre com funciona el món. Evidentment jo no m'hi guanyo la vida amb l'escriptura, ara mateix el món està molt col·lapsat i és molt difícil vendre llibres. M'encantaria poder viure d'això, per descomptat, però lamentablement no pot ser així. Necessàriament has de tenir una activitat professional que et permeti una subsistència. Intento compaginar la vida professional amb aquesta part d'escriure que surt de dintre. Has de trobar moments per poder escriure, que això cada vegada costa més.

Per què el format de microrelats?

Bé, jo sempre he treballat amb la narrativa breu, sempre he fet contes. El màxim que he fet ha sigut una novel·la breu, que va guanyar el Premi de Novel·la Breu, això és el màxim que m'he distanciat, em sento molt còmode amb la narrativa curta. En aquest cas concret, les característiques del Peix que volia ser home, tenen un format mínim, és la mínima expressió que podia ser una història de ficció. He intentat aprofundir justament en això, si et fixes, hi ha contes que són pràcticament de mínim dues línies o màxim dues pàgines. Això va néixer perquè jo tinc un blog, 'L'Escriptori', i en té una secció que es diu 'Mínima'. En aquesta secció anava publicant tots aquests contes que s'adaptaven en aquest format de mínima expressió, intentar condensar en les mínimes paraules possibles una història. És una mena d'exercici que em proposava, d'intentar expressar-me amb la màxima precisió, màxima espontaneïtat i intentar explicar una història. És una qüestió de minimalisme absolut.

Ho expresses tot en aquests microrelats o sempre et quedes alguna part?

Quan fas un microrelat, deixes moltes portes obertes, històries que d'alguna manera estan com suggerides, estan esbossades i a partir d'aquí també confies que el lector faci l'exercici de desxifrar la resta de la història d'alguna manera. També és un format que implica al lector en aquest sentit. Obliga a fer un exercici de desxifrar que hi ha just abans i després d'aquest moment en el qual s'han escrit.

Els noms de les obres d'on sorgeixen?

En el meu cas concret, alguns títols sorgeixen abans que la història. De vegades, una frase sentida al carrer, o una idea que et passa pel cap es converteix en el motiu pel qual desenvolupes una història, no sempre és així. De vegades també escrius i busques el títol, però a mi em passa tot sovint. A vegades em surt un títol, una idea, i a partir d'aquí desenvolupo la història.

Com s'ha d'estructurar un microrelat per tal d'incloure tot el que es vol dir?

Jo intento seguir la màxima aquella que diu que a l'escriure una història, la primera escriptura és totalment espontània, et deixes anar, escrius el que et surt de l'ànima i l'exercici interessant, és l'exercici de reescriptura. Un cop tens la primera història, diguem, és totalment espontani i no premeditat i no estructurat, agafes aquest text i després ho analitzes, el revises, el retoques i canvies l'ordre de les frases, a vegades. Però no hi ha una estructuració prèvia de cadascuna de les històries. Jo crec que és diferent, crec que això passa tant en la poesia com en la narrativa breu, que en té aquest ingredient d'espontaneïtat. Veus una escena i se't queda gravada i la vols explicar. La novel·la és diferent, per exemple, aquest format sí que requereix un exercici important d'estructuració prèvia, de definició dels personatges, de documentació. És tota una altra tasca que jo considero d'enginy, són dos gèneres completament diferents.

Tens un lloc 'inspirador' on t'asseus i escrius?

Tinc el despatx on habitualment treballo però, no sóc maniàtic en aquest sentit. Puc escriure en qualsevol lloc en qualsevol moment, si tinc un ordinador a mà. De vegades se t’acut una idea i comences a apuntar-te-la en el bloc de notes, en el mòbil o on sigui, o en un paper i quan arribes a casa la desenvolupes. No tinc un espai únic per escriure.

Amb les teves obres vols incentivar o despertar la part crítica de la societat?

Jo entenc la literatura més enllà de l'estètica. A mi m'agrada que allò que llegeixo em digui alguna cosa, em suggereixi, em faci pensar, que d'alguna manera provoca interès o curiositat. Això és el que intento amb els meus escrits, que el lector interpel·lat a partir d'una situació determinada que fora del context literari podríem considerar constructiva o amb algú tipus d'aquest qualificatiu. Sí que hi ha alguna manera de provocar, d'alguna manera, aquest sentiment de reflexió sobre la societat que ens envolta.

Podries definir la societat actual en un parell de paraules?

En dues paraules... m'hauria de reprimir. Són moltes les paraules que en venen al cap. És difícil trobar aquestes dues paraules que defineixin el conjunt de la societat. El que si és cert és que estem vivint uns temps difícils i això fa que es posin de manifest moltes injustícies, moltes desigualtats, situacions adverses. Molts conflictes tant en l'àmbit individual com a escala col·lectiva. Estem en un moment de conflicte i jo ho atribueixo que probablement estem vivint un canvi d'era. Estem vivint el final d'una era i el principi d'una altra. Crec que estem vivint en un moment igual d'important, per exemple, al que en el seu moment va ser la Revolució Industrial, un canvi de mentalitat global de tota la societat, un canvi en les rutines diàries de la gent en aquest món que compartim. Malgrat tot, encara està el món ric i el món pobre, que van a velocitats diferents. Nosaltres que estem en aquest món "ric", crec que estem assistint a aquest moment de canvi de les coses, i això donarà pas a un nou model de societat.

Quina penses que és la clau per què la cultura o l'hàbit de llegar creixi dintre de la població?

Aquest és un tema difícil, primer de tot hauríem de definir el que és la cultura. Jo crec que hi ha un cert corrent que defensa que la cultura és tot allò que té a veure amb el lleure. Per mi la cultura no és això, la cultura és tot un univers de coneixements i de comportaments, fins i tot, que fan que les persones puguin conviure amb una certa amabilitat i amb una certa delicadesa. La cultura al final és el que diferencia a les persones, també té a veure amb l'educació, evidentment. Jo crec que van de la mà, l'educació i la cultura. Per tant, per mi la cultura és tot allò que fa que d'alguna manera ens permet ser millors persones.

El fil principal de les teves obres és la societat i l'ésser humà, per què?

Jo considero la literatura com a un acte de reflexió, té una part estètica, evidentment, té una part de gaudir, de plaer, i també té una part de reflexió del món que ens envolta. Sóc un amant de la literatura distòpica, per exemple en escenaris de mons futurs, en conflicte, normalment. Jo no he conreat la distopia com a història però em sento molt proper. Intento descriure el món que m'envolta buscant-li una mica les 'postures', mostrant aquestes parts que per mi grinyolen. En definitiva, una bona història, literària o cinematogràfica, està basada sempre en el conflicte. Les històries felices no tenen història. Això no és una afirmació que faci jo, és una afirmació universal, i jo m'ho crec. Les històries felices no tenen història. Sempre has d'anar a buscar una història en conflicte, amb situacions límit, amb situacions extremes.

Llegint el llibre El peix que volia ser home, s'aprecia una reflexió sobre la vida amb un to irònic. Com s'aconsegueix exposar tot això en microrelats de mínim dues frases o màxim dues pàgines?

El to irònic ha d'anar sempre amb el caràcter de l'escriptor, és la millor manera, la ironia, l'humor on hi ha el sarcasme, és una mena d'auto protecció. És una eina d'autoprotecció que tens davant del món per no fer-te mal. Això ho apliques a la vida diària, o ho apliques als teus escrits, com és el meu cas, bàsicament com eina de supervivència, com a eina de refredament, per fer front a situacions que moltes vegades són hostils.

Al llibre La paraula primera hi ha algunes frases d'autors i personatges, així com algunes que són teves. Per què aquesta barreja? Amb quin objectiu?

La Paraula primera és un llibre molt diferent. El llibre tenia una voluntat lúdica i fins i tot pedagògica. El llibre el vaig concebre pensant en el meu fill. Quan anem de viatge amb la seva mare, juguem al lloc de les paraules encadenades i a partir d'aquest fet, d'aquest joc que el fèiem al nostre fill, se'm va acudir buscar encadenar les històries d'un llibre buscant l'última paraula de la història i la primera de la següent. D'alguna manera aquest llibre anava dirigit al meu fill. Tenia aquesta vocació d'explicar-li al meu fill com funcionava el món. Evidentment hi ha gent que ha escrit abans que jo, que ha explicat les coses molt millor que jo, per la qual cosa vaig optar per incorporar aquests textos dintre del meu. Evidentment, sempre que agafes referències d'altres autors, sempre has de procurar que siguin el més proper a la teva manera d'entendre el món.

Pensaves assistir-hi amb la teva última obra a les activitats del Dia Internacional del Llibre?

Jo no tinc la concepció de la diada de Sant Jordi com una festa que tingui molt en compte als autors, és una festa que té en compte altres coses. Els llibreters, les tendes, les roses... Hi ha tot un aparell comercial darrere que està vinculat a la diada de Sant Jordi que a mi no m'atrau excessivament. Només un cop va coincidir que el vam presentar a la diada de Sant Jordi. I la sensació que en va quedar era d'estar dins d'un gran 'marasma' on exposem totes les novetats i que és molt difícil que algú es fixi en un autor poc conegut, que no està en els MassMedia i que no té les finestres que té altre autor. Intento sempre fugir una mica del Sant Jordi i el que ha passat aquest any és que com la diada de Sant Jordi se'n va endarrerir, jo vaig treure el llibre al mes de maig i finalment, a Tàrrega, vam fer un Sant Jordi i la setmana següent vaig fer la presentació del meu llibre.

Creus que necessitem eines per afrontar aquest món? Els llibres en són una d’aquestes?

La literatura en general, no només els llibres, jo crec que finalment el concepte de llibre acabarà canviant, de fet, ja ho ha començat a fer. El que és important, jo crec que són les històries, no sols els llibres, sinó la literatura. Allò que un determinat autor ens pot explicar sobre una determinada experiència. En cas final, això el que fa és ajudar-te a entendre una mica millor el món. Les experiències dels altres són il·lustratives sempre a l'hora d'afrontar el món. Jo crec que ara com ara el llibre com a format ho té malament. Els joves, entre ells el meu fill, no llegeixen i els llibres que llegeixen són els llibres que els obliguen a llegir a l'institut, que sempre obliden tot el corpus universal que hi ha i que hem tingut sempre al darrere i d'autors de referència. Aleshores, corrent el perill de caure en tota la tradició literària de fa dos mil anys o més. Dona la sensació que dins d'aquest canvi d'era entrem en una nova dinàmica, no només la literatura si no les humanitats en general tindran molt poc crèdit.

La digitalització els llibres s'ha disparat arran del confinament. I aquestes noves generacions estan tan acostumades a la imatge, a l'ús d'internet, etc. Que adaptem els continguts en aquest format o perdrem les dues coses, perdrem formats i continguts.

Els últims llibres els tens disponibles a la plataforma d'Amazon, penses passar les teves obres a la versió digital?

Tinc cinc o sis en format digital, i si, la meva idea és passar tots els meus llibres al format digital perquè jo tinc clients i comprador de llibre en els dos formats; en paper i en format digital. Jo crec que el més important no és el format, el més important és el contingut. El format el que et permet és difondre la teva obra i això a mi em sembla perfecte.

En tens un blog "L'Escriptori" des de l'any 2005, quines van ser les primeres publicacions i per què?

Ara no ho recordo, L'Escriptori el vaig començar a fer l'any 2005, dels primers textos exactament ara no me'n recordo però les primeres publicacions van ser articles de reflexió i de crítica musical, perquè aquests dos àmbits m'interessen. A banda de l'actualitat que també m'interessa. És en aquests àmbits que desenvolupo els meus textos. Agafo sempre un tema que sigui d'interès o algun article que em sembli interessant, o bé l'experiència de lectura d'algun llibre, o un concert, etc.

Quina va ser la principal motivació per obrir el blog?

La motivació va ser aquesta manera de veure el món amb una perspectiva crítica i curiosa, fins al moment, personalment no crec que hagi canviat gaire. Al contrari, jo crec que he anat aprofundint en aquesta línia. Com més gran et fas, més distanciament del dia a dia i això et permet tenir una mirada més subjectiva, o personal.

Compagines l'escriptura dels llibres amb els articles del blog?

Sí, el blog el mantinc. No amb la mateixa periodicitat de l'inici i que també cal pensar que el món dels blocs ha canviat moltíssim, en el seu moment els blogs tenien molt públic seguint els blocs i llegint els blocs cada dia. Igualment, aquest bloc han perdut aquest públic que s'ha traslladat a les xarxes socials. Encara queda públic als blogs però ja no tant. Ara, per exemple, la freqüència amb la qual publico és cada tres setmanes o un mes. Aprofito també, moltes vegades, per publicar-hi articles que he publicat a la premsa. He col·laborat amb el diari Ara, amb la Manyana, amb el diari Nació Digital, de fet, els articles que publico en aquests diaris, els aprofito per al meu blog.

Van sorgir noves idees o projectes durant el temps de quarantena?

No. Durant el confinament em vaig dedicar bàsicament a l’edició i preparació del llibre aquest El peix que volia ser home. Va sortir al mes de maig. Un cop confinats a casa, em vaig dedicar a l’edició, un format més d’autoedició.

Hi ha idees d'internacionalització dels escrits?

La idea sempre la tens, tant de bo algú s’interessi algun dia per treure els meus llibres, de moment no ha estat així. Però no descarto res. Encara tinc esperança que pugui passar això.

Quines són les tasques dintre de l'àmbit de la cultura en la Fira Tàrrega?

Bàsicament a la Fira de Tàrrega sóc el responsable de comunicació i venda d'entrades. Aleshores, tot allò que tingui a veure amb informació al públic, xarxes socials, invitacions, la web, el butlletí, tots aquests àmbits relacionats d'alguna manera amb diferents destinataris de missatges, és el que jo atenc a la Fira. El que passa és que la Fira, aquest any és un any molt diferent del que és habitual i hem hagut de canviar una mica els plantejaments que en essència i que sovint aquestes mateixes tasques es fan amb un altre calendari.