Fran Peña o com dibuixar la vida amb llapis i paper
Temps aproximat de lectura:
El Fran Peña o, presentat pel seu nom artístic, @franpenya_art, és un il·lustrador sisteronenc, que actualment completa els seus coneixements amb estudis en Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Va descobrir la seva passió per la il·lustració de ben petit, una tarda que va acompanyar a sa germana a l’escola de pintura del poble.
Als divuit va deixar Sisteró per a estudiar no un, sinó dos cicles superiors d'arts aplicades a l'Escola d'Art i Disseny de Sant Cugat. El primer d'animació i el segon d'il·lustració, on segons ens remarca “va aprendre a com crear i defensar un projecte artístic des de zero”. Aquí va ser quan va descobrir que la il·lustració estàtica és el seu, on se sent més còmode. "Amb l'animació, és molt satisfactori pensar que has generat vida de zero", ens comenta. Manté un molt bon record d'aquests temps i admet sentir una certa nostàlgia ara que està estudiant en la universitat. “A 'Santcu' -terme que utilitza per referir-se a Sant Cugat- érem com una gran família, la UB és massa gran” encara que confessa estar gaudint-ho com un nen. “Gràcies als cicles estic sobrevivint millor, es necessita molta base per a aprovar”, però és massa sacrificat per la quantitat d'hores que se li han de dedicar “No tinc cap dubte que tornaré a l'animació”, això no obstant, la sensació, quan dibuixa, no té comparació.
A Belles Arts, ha tingut l'oportunitat de participar en projectes molt enriquidors. Va aconseguir una beca del Carnet Jove durant un any sencer per a il·lustrar setmanalment una tira còmica, a la mateixa revista d’humor satíric “El Jueves”.
De moment es decanta per la branca del gravat, una tècnica d'estampació tradicional. Tot i que encara no podria definir amb certesa el seu estil. Usa molta trama, ratlla, línia i detall i intenta jugar constantment amb els colors. Depèn de l'època en la qual està vivint, pot variar o canviar radicalment. Pot passar de només taques i colors a un negre amb molta trama forta”. Pot ser seguir una línia en constant oposició, però els seus sentiments, clima o situació geogràfica, són crucials per a la seva inspiració. Tot i que accepta que desgraciadament, no tots els dies són assolellats.
La seva inspiració prové del món que l'envolta, tanmateix, sobretot quan es fica a les xarxes o veu les notícies és quan li sorgeix la idea i pensa “això m’agradaria plasmar-ho en llapis, paper i color”.
Quan li preguntem pels seus referents no triga ni dos segons a respondre'ns. El primer que li salta a la ment és el Nicolas Menard, seguit de les il·lustradores barcelonines Cristina Daura i Sonia Pulido, les qui usen molt color. Encara que quan li surt el seu costat més fosc, sol recórrer a l'il·lustrador de còmics americà James Harren i als gravats de Goya “són tots uns bèsties”, afirma. Ens confessa tenir molts més, però la llista resultaria una infinitat de noms al nostre cercador Google.
L'espectre de competències d'un il·lustrador, pot ampliar-se tant com es desitgi. Ara està ficat, juntament amb Abraham Moya, a l'obra teatral “Índia” de la Mara Ortiz a la Sala Fènix del Raval, en la qual està creant la indumentària i l'escenografia per a aquesta obra. “Són aquests els projectes que em fan sentir realitzat”, confessa.
Li agrada no sols ser part, sinó estar actiu al món de la cultura, la il·lustració i l’animació, sigui generant idees, executant-les o secundant-les. “Sigui com sigui, tenint això soc feliç”, afirma. El seu objectiu és molt clar, que l'espectador gaudeixi de la mateixa manera en què ho fa ell, i ens admet que si al final cobra per fer la seva passió, ja seria tocar cel. No és això el que tots volem? Encara que admet que sí que ha de compaginar-ho amb altres treballs no artístics, “és el que hi ha, si aquest sistema fa que els artistes hàgim de viure així, s'haurà de fer, encara que espero que la situació canviï i se'ns presentin noves i més oportunitats”, sempre que pugui seguir amb els projectes que realment frueix.
Vol plasmar les seves pròpies idees, emocions i sensacions, o les de col·lectius que l’inspirin, ja siguin amb pensaments polítics, quotidians, o humorístics. I que el que senti ell, el puguin sentir altres persones. En definitiva, el somni de Fran Peña és crear una zona de confort amb el seu art.
“No aposten per nous talents, són una mica classistes”, es queixa. Hi ha molta oferta i molt poca demanda. Vivim en un món difícil per a poder dedicar-se plenament a la il·lustració, a un món difícil en si on la competència és molt alta. Els treballadors del sector sempre són els mateixos, les editorials no se la juguen, contracten a aquells que saben que no els fallaran.
La il·lustració es ven majoritàriament pel boca a boca, i encara que depèn com les noves tecnologies poden resultar un impediment a l'hora de vendre una peça, el millor és adaptar-se i recollir les oportunitats que ens donen aquestes.
Creu que implicar-se en aspectes socials com fan altres artistes pot formar part de la fórmula d’èxit, i que treballar sobre això pot crear un gran boom en visualitzacions, i que aquestes ajuden a aconseguir treballs o vendre obres pròpies, però també cal saber-ho plasmar i guiar. Es pot parlar d'algun tema que pot acabar sent perjudicial. Es necessiten grans idees, però sense un bon màrqueting és complicat que el boom tingui lloc. I és que Brian Halligan tenia raó quan deia que "fa deu anys, l'efectivitat del màrqueting depenia de la teva cartera. Avui en dia, l'efectivitat depèn de la mida del teu cervell".
