Voluntariat que dóna vida: "A l'hospital estàs entre cotó fluix però al tornar cal suport"

“M’agrada tot dels voluntaris que vénen a casa, però, sobretot, passar una estona amb ells, perquè riem molt”, explica Josep Casals, un adolescent de 15 anys de Torrefarrera a qui fa dos anys van diagnosticar un tumor cerebral. I al Josep el que més li cal és riure, després d’un dur procés que l’ha obligat a estar pràcticament dos anys a l’hospital a Barcelona.

El mes de juliol passat, va rebre l’alta i, al setembre, van entrar en la seua vida la Montse i el Manu, dos dels sis voluntaris a domicili amb què compta actualment la delegació a Lleida de l’Associació de Familiars de Nens Oncològics de Catalunya (Afanoc), que fa una crida perquè necessita més col·laboradors d’aquest tipus. Aquests ajuden les famílies a tornar a adaptar-se al seu entorn després d’un període a l’hospital, sigui amb accions de reforç escolar, psicoemocionals o de respir per als familiars.

“Jo vaig una hora a la setmana a casa del Josep. Fem els deures i organitzem les tasques. Faig acompanyament no només a ell, sinó també a la seua mare i el seu germà”, explica Montse Calatayud, voluntària. I la mare d’aquest jove, Glòria Viladrich, no pot estar-hi més d’acord. “El voluntariat a domicili és fantàstic, perquè a l’hospital estàs amb cotó fluix, però, quan tornes a casa, necessites suport psicològic. Afanoc ha estat meravellós amb nosaltres”, reconeix.