Aquesta data si la completem amb l’any 1789, segur que és coneguda per quasi tothom. Efectivament és l’inici de la Revolució francesa, sense cap mena de dubte, la més famosa revolució de la història amb el permís de la russa. Us parlo d’ella perquè acabo de llegir un llibre francès d’Eric Vuillard , ”14 juillet”, on surt el veritable protagonista de la història, el poble que produí la revolta. L’autor ens ensenya aquelles persones concretes del poble, la revolució viscuda des de la societat i des del carrer. I t’adones de factors claus de la revolució francesa com la joventut de la gent, la seva diversitat amb procedències de qualsevol racó de l’ Hexàgon, la fam que assetjava la població i una monarquia i poder autistes al canvi que venia. Eric Vuillard ens mostra aquests herois individuals, de mil oficis diversos i condicions diferents, units en la revolució, i sobretot a la ciutat de Paris, que com un actor més, té una força vital impossible d’obviar. Paris representa la nova ciutat que acollint gent d’arreu, trenca ja el lligam feudal i depassa les muralles. La presa de la Bastilla i els incidents a l’Hôtel de Ville (Ajuntament) també visualitzen la força de les dones, molt presents en la revolució tal com descriu l‘autor. Un rol femení no prou palesat pels historiadors. Aquesta meravella de novel·la ve amanida amb unes reflexions magnífiques i unes imatges potents. De les reflexions em quedo amb dues: la primera és el fet que no es pot estar sempre en estat “revolucionari” que és un estat que et pren totes les energies però que, la revolució tanmateix, surt de nou quan menys hi pensem, és subjacent a les societats, sempre torna. I la segona és que de tant en tant cal prendre les Bastilles i fer foc nou, sacsejant les societat mortes i estantisses. Tots en algun moment, podem tenir la necessitat de “fer revolució” i donar un sentit a la vida, més enllà del dia a dia. Talment la transcendència humana és un instant concret i que quan es produeix, la comunió entre ciutadans és única, (No us sona a l ‘ 1 Octubre?) Quant a les imatges em quedo amb tota la gent davant de la Bastilla, l’escena és tot Paris a punt d’assaltar-la i la impressió que degueren tenir els defensors. També hi afegiria com a imatge, el reguitzell de petites gestes de gent anònima, sovint oblidades sota els grans fets. El 14 De juliol de 1789 ve precedit per la nit més llarga, una nit on la gent no anà a dormir, on la paraula entre homes i dones de tota condició s’ estengué, (fou una nit calorosa), i sembla clar que tothom sabia que no era temps per dormir, la Història trucava a la porta. La força era impressionant, tota aquella gent anònima, oblidaria el seu “anar fent” i el bescanviaria per un moment fàustic, el de passar a ser els protagonistes de la història i no convidats de pedra. Encara avui ressona llur crit : Liberté, fraternité et égalité!!! Els que van viure la proclamació de la República a casa nostra, sobretot moltes dones, diuen que ser lliure de debò dóna una felicitat mai sentida, jo a hores d’ara no entenc perquè hi renunciem. El silenci dels anyells és gris, la llibertat és sol i claror. Escolteu les dones de la República, elles ho sabien del cert.
