100 Sant Jaumes o les batalles dels cowboys de l’Oest de Catalunya
Lo Jaume de cal Maco aquest any ha celebrat el seu Sant Jaume número 100 amb un gelat del Casañé: “noi, ia fa anys que’ls fot bons aquest que es parent de ca la Viuda de Castelladasens”, em diu lo padrí. Lleida és un mocador. Ara diu gelat, ja no és lo “mantecado” que deia abans de la TV3. El país ha canviat.
Escoltar al centenari de cal Maco i a d’altres joves de 90 anys de Puigverd de Lleida quan expliquen les mil i una batalletes de la seva vida, em porta a imaginar-los com els cowboys de l’Oest de Catalunya que canta lo Pardal Roquer.
Serien com los de l’Oest americà, los John Wayne o els Gregory Peck que havien de lluitar contra muntures difícils, cacics i tractants de ramat (ramblers) sense escrúpols. Los nostres ponis indis salvatges eren los “machos”, mules, eugues i sumeres “guites” comprades a la important Fira de Salàs de Pallars o a Balaguer.
I com a tot bon western sempre s’havia de lluitar per l’aigua. Al poble, l’enemic dels pagesos eren els terratinents de Juneda que paraven tota l’aigua i et podien fer perdre la collita, a no ser que a la nit foradessis les parades dels bancals d’aquests i així fer arribar l’aigua al teu tros. Però no era una tasca fàcil, havies d’evitar que no et descobrís el jornaler del cacic armat amb l’escopeta i el txapo.
Però les batalles més cruentes eren per aconseguir veure una mica de carn de les noies decents que tant aviat anaven cobertes de negre rigorós per la mort d’un parent, i perquè estar morena feia de pobre (les de casa bona eren blanquetes perquè no anaven al tros). També podien anar al Bar Xino de Puigverd o als “saloons” de Lleida, però aquestes batalletes no les he escoltat mai (secret de confessió, suposo).
L’escola també hi és als westerns. Però com a bon país catòlic, aquí s’havia de resar perquè no et toqués anar massa dies a fer d’”ascolanet” durant l’horari escolar. Els enterraments de joves i vells mostraven la cara més crua de l’obligació de lluitar per tenir uns rals al matalàs per poder tastar la carn i no caure malalt, que en aquell temps el metge es pagava trinco a trinco, o l’usurer del poble et fotia a la misèria.
La seva lluita i la de centenars de milers d'altres cowboys catalans, li va permetre al Jaume ser el primer de la seva sang en poder arribar a vell cobrant una pensió i amb la sanitat gratuïta, que li permetrien no patir per morir de fred en un racó perquè no hi havia llenya pel foc a terra o de gana per una mala collita o perquè els fills s’havien mort abans d’hora i ningú et podia alimentar.
No deixem que aquesta lluita es perdi en quatre dies perquè estem massa còmodes queixant-nos mentre mirem el televisor, llegim el diari a la platja o fem lo carajillo al bar.