Salomé té uns 9-10 anys i passa tot l’estiu a un poble de les muntanyes del nord-est portuguès amb una família extensa i peculiar. La connexió especial que manté amb l’àvia provoca que la seva mort accentuï encara més tot allò que li havia explicat en vida mentre el grup de germans i els mateixos vilatans estan a la grenya per diverses raons durant el funeral.
La directora debutant Cristèle Alves Meira basteix una singular mirada infantil sobre una vida rural des de la vivència íntima i de vegades misteriosa per endinsar-se en un submón de presències i encanteris molt més interessant que les baralles absurdes dels adults de la família o el mateix veïnat.
De forma prou encertada fuig del panorama bucòlic i ensucrat per mostrar-nos unes relacions familiars i veïnals amarades d’enveja i enemistat per dur-nos, amb tota aquesta càrrega, al terreny de la sàtira enginyosa sense perdre en cap moment el respecte a les essències d’una vida rural en contacte i contradicció permanent amb els que l’han abandonada per sempre –un tiet no vindrà a l’enterrament– o els que tornen temporalment fent ostentació de les seves millores socials mostrant els seus cotxes o fent obres a les seves segones residències.
La directora vol recordar un univers en un marc d’un realisme màgic costumista sense defugir mostrar-nos tot un món de vegades repulsiu, una mica lleig i que fuig de forma contundent de qualsevol sentimentalisme. Tot això ho aconsegueix amb unes notables interpretacions destacant la nena Lua Michel –filla de la directora– que enlluerna des del primer minut amb la seva mirada i una fotografia captivadora sense caure en el paisatgisme insuls.
«Alma viva» ha estat una suggestiva sorpresa que aconseguix bastir una proposta inusual i molt particular, d’una realització impecable i austera al voltant d’una visió incisiva del món rural i proper a la naturalesa sense caure en el tòpic endolcit del qual s’abusa moltes vegades. (7,5)
