Entro a la sala passats tres dies de l’estrena amb la voluntat d’oblidar tot el que he llegit de la pel·lícula i deixar-me portar per la curiositat sense cap prejudici. Tasca complicada davant "d’una de l'Almodóvar". És molt difícil quedar al marge de la bona feina de promoció i difusió de la seva frenètica productora.

Una vuelve siempre a los viejos sitios donde amó la vida y entonces comprende cómo están ausentes las cosas queridas.

Aquesta és una estrofa de la cançó que canta Amaia en una escena almodovariana al cent per cent, ficada amb calçador al mig de la trama, d’una intensitat desarmant i que, en certa manera, funciona com un resum sintètic d’allò que ens vol explicar l’autor. Una escena que, malgrat tot, acaba funcionant.

Almodóvar ens porta del bracet als llocs emotius i creatius on “ell” va ser feliç. És a dir, ens acompanya als "seus llocs", un tema que ja va explorar a Dolor y gloria (2019), tot i que en aquesta ocasió ho fa a través d’un joc d’autoficció centrat en una directora —el seu alter ego— en plena crisi creativa cap a l’any 2004. Durant aquest primer viatge, el film ens parla de la superació del dol, de la vampirització de les tragèdies vitals dels amics i, en definitiva, de l’addicció a un procés creatiu gairebé sense escrúpols, sempre a la recerca obsessiva d’aquella història perfecta que encaixi al guió.

Aquest cinema dins del cinema ens atrapa gràcies a un guió mil·limètric —tot i que, en alguns moments, peca d’un cert didactisme tal i com podem llegir a la crítica de l'Aaron Rodríguez a la revista EAM—, a una posada en escena impecablement almodovariana i a unes interpretacions sense fissures de Bárbara Lennie i Vicky Luengo.

Quan la narració torna a la trama original, apareixen Aitana Sánchez-Gijón i Leonardo Sbaraglia en uns minuts finals trepidants, construïts com un autèntic duel interpretatiu i dramàtic que sacseja l’espectador. És en aquest tram final on la pel·lícula abandona parcialment el joc metacinematogràfic per abraçar una emoció més directa i menys filtrada, gairebé despullada d’artifici. Aquest desenllaç no només tanca la història, sinó que també reordena tot el que hem vist fins aleshores, donant una nova dimensió als conflictes i evocacions plantejades.

Potser és cert que no podem tornar als llocs on vam ser feliços, però Almodóvar aconsegueix encomanar-nos el dubte que, almenys al cinema, sempre és possible tornar-hi i evocar tot allò que hi vam viure. (7,5)