Ambigüitats

Ambigüitats

dimecres 08 d'abril 2015 - 18:30

No té res d’estrany el que està passant, però sí que ens ha de preocupar, almenys a tots aquells que, d’alguna manera, no hem perdut encara la sensibilitat davant els problemes polítics. Al juliol farà ja cinc anys de la multitudinària manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional (TC) que retallava considerablement l’Estatut del 2006 que, no ho oblidem, estava aprovat en referèndum del poble català (ho recordo només per explicitar, un cop més, la contradicció democràtica que suposa anul·lar una llei aprovada en referèndum) i, en aquest llarg període, hi ha hagut moments en què he pensat, i encara ho continuo pensant, que estem en una mena de carreró sense sortida, altrament dit, hi ha molta ambigüitat en molts plantejaments polítics (evidentment els que estan pel procés sobiranista, els altres són molt més concrets, és més, del tot concrets).

Això implica que l’escenari polític i, sobretot, el paper dels protagonistes, ha canviat radicalment. És deia que tant CiU com el president Mas estaven presos d’ERC i ara, ves per on, és Mas qui té presonera la gent d’ERC i, fins i tot, m’atreveixo a dir, l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i Òmnium Cultural (OC). És probable que tant la Forcadell com la Casals ara se’n penedeixin d’haver acceptat i donat suport a la iniciativa del govern de convocar la participació del 9N després que el TC anul·lés la convocatòria de la consulta. Molt possiblement, un cop anul·lada la consulta, el que calia era dissoldre el Parlament i convocar ja les plebiscitàries, l’estratègia de guanyar temps al temps l’ha rendibilitzat molt bé CiU.

Després dels resultats del 9N, procedia dissoldre el Parlament i convocar eleccions, i van haver de passar dos mesos per tal que CiU i ERC es posessin d’acord i pactessin la data del 27 de setembre per fer aquestes eleccions, que han de tenir naturalesa de plebiscitàries. L’acord va arribar després d’una reunió d’ambdós partits amb les entitats sobiranistes; es va eliminar la possibilitat de la llista única i la justificació del temps, vuit mesos i mig des de la data de l’acord fins el dia d’anar a les urnes, era la d’establir conjuntament un full de ruta que portés a la creació de les estructures d’Estat necessàries i imprescindibles per al funcionament de la nova Catalunya sobirana i independent.

Res a dir: la justificació era bona, sensata, raonable i fàcil d’acceptar, però el parell i escaig de mesos transcorreguts des del dia que va fer-se públic l’acord ha estat més que suficient per cobrir l’horitzó de núvols negres que fan cada cop més increïble la justificació del temps, esmentada com a necessària per la materialització de les estructures d’Estat. La Vanguardia del 23 de gener, no feia encara quinze dies de l’anunci de les eleccions del 27S, publicava que al sortir d’una reunió en què s’havia parlat del full de ruta a seguir, la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, havia manifestat que “això és can Pixa”. Hom pot entendre que La Vanguardia, diari que no defensa el sobiranisme, va exagerar la frase i la transcripció no s’ajustava exactament a allò que va dir la presidenta de l’ANC. Que jo sàpiga, no hi va haver cap mena de nota rectificant la frase i, després de veure i sentir la Sra. Forcadell en una taula rodona el 7 de febrer al Cercle d’Economia de Lleida en homenatge de Jordi Cortada, impulsor de l’ANC a Lleida, titulada “L’economia catalana en una Catalunya independent”, és del tot creïble aquesta expressió de decepció, desengany i emprenyament.

Sabíem de les dificultats –quasi podríem canviar el substantiu i utilitzar impossibilitats– que en tot moment de la política, tant en campanya electoral com en la gestió diària de govern, hi ha per tirar endavant una política unitària, però, en aquest cas concret, pensàvem que seria possible arribar a un acord. L’acord, fins ara, és de mínims: data de la convocatòria d’eleccions i para de comptar, i el que sí que estem constatant és que CiU utilitza i utilitzarà aquest temps fins el 27S o, encara millor, fins a l’inici de la campanya, per fer propaganda electoral, assumint molts cops una funció que no li pertoca: la d’intentar preparar una Catalunya determinada, la que CiU voldria, que no és, ni molt menys, la d’una gran majoria de catalans.

Tanmateix, l’ambigüitat presideix aquesta falsa campanya, una ambigüitat perfectament compatible amb vendre un producte molt generalista que té com a objectiu principal captar ja fidelitats i vots amb vista al dia de les eleccions. No hi ha manera que CiU deixi de ser el partit de tots els catalans (segons ells, evidentment) i no sé si arribarà algun dia que es defineixin pel model d’estat català que volen. I ho dic perquè sembla una evidència indiscutible el que està passant amb l’Agència Tributària Catalana (ATC), amb el que ha de ser la hisenda catalana.

Bàsicament, el discurs és de principis, de paradigmes ètics i de servei, que han de configurar la fiscalitat de Catalunya, que no sobren, és evident; no obstant això, trobem a faltar si l’ATC tindrà serveis específics de lluita contra el frau o, per exemple, si hi haurà o no delicte fiscal a partir d’una quantitat determinada de frau de quantitat deixada d’ingressar, i si serà competència o no de l’ATC la lluita contra la corrupció i quin grau de correspondència i col·laboració hi haurà d’haver entre el nou Ministeri de Justícia i l’ATC.

Al Llibre Blanc La transició nacional de Catalunya hi podem llegir : “No és possible esdevenir un Estat sense disposar de la capacitat de gestionar els impostos que paguen els ciutadans. El Govern de la Generalitat ha de poder decidir el model de gestió tributària i fixar el sentit de la política fiscal que més li convingui a Catalunya. A diferència del model espanyol, el model català de gestió tributària hauria de fomentar la cooperació entre el sector públic i el sector privat per afavorir el compliment voluntari de les obligacions fiscals dels contribuents catalans.”

Tanmateix, el més important és que l’esmentat text detalla com hauria de ser l’estructura institucional de la nova ATC, en els següents organismes públics basada: Consell Fiscal de Catalunya, Institut d’Estudis Tributaris de Catalunya, Direcció General de Tributs i Junta de Tributs de Catalunya, assenyalant, a la vegada, les funcions i les competències més rellevants de cadascun d’ells, estimant també la recaptació que es podria obtenir mantenint una pressió fiscal (percentatge que la recaptació d’impostos representa sobre el total de la producció) igual a l’espanyola, a la mitjana europea i a la que tenen els països amb més renda de la Unió Europea. Igualment, en tot aquest procés s’hauria d’acabar (queda molt per fer) d’implementar la Llei 7/2007, de 17 de juliol, de l’ATC publicada al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el 23 de juliol de 2007.

Doncs bé, de moment res de res. No hi ha, almenys fets públics, detalls sobre aquesta nova ATC: tot és generalista, tot és ambigüitats. I, per acabar, estem d’acord amb aquesta col·laboració entre el sector privat i públic en tot allò que sigui fiscalitat, però aquesta normalitat l’hem de fer compatible amb el caràcter defraudador que tenen molts catalans (hi ha noms recents i il·lustres). L’evasió de capitals i, per tant, no pagar rendiments derivats d’aquest capital dipositat/invertit fora de Catalunya és un valor cultural assumit pels grups perceptors de rendes més elevades.

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de ramonmorell
Lleidatà del 42 i llicenciat en Economia per la UB. Autor de diverses publicacions sobre economia i urbanisme. No tinc cap perfil al món digital perquè de moment no em compensa prou respecte el no digital.
Segueix-me :

Darreres entrades de l'autor