Costa entendre com els britànics han perdut ximplement més de dos anys discutint sobre coses contradictòries i impossibles. El pla de Theresa May sobre el Brexit va ser derrotat per 230 vots de diferència en el Parlament. El pla B era una còpia de l’original i el pla C consisteix a tornar al punt zero, tornar a Brussel·les, demanar una revisió de l’acord ja aconseguit i després tornar a Londres sense saber exactament què es pretén. El desconcert britànic esquitxa també a una UE que no vol ser víctima de les batusses internes de la política i la societat britàniques.
És simptomàtic que el speaker John Bercowhagi estat notícia global sobre la seva sarcàstica ironia per a mantenir l’ordre en els Comuns. No es recorda tantes sessions, tan llargues i acalorades, tan retòriques, sobre un mateix tema, durant tant temps.
Els que van protagonitzar l’aventura del Brexit, Nigel Farage i Boris Johnson entre altres, han desaparegut de la primera línia informativa. Es van descobrir les seves mentides i el seu sectarisme i han passat a segon pla per la seva frivolitat i el seu ranci nacionalisme.
Els britànics han perdut la brúixola que els va conduir per tots els racons del món. Pensaven que podien fer i desfer a Europa, com l’havien aconseguit sempre i ara estan confosos.
George Steiner ha d’estar desconcertat també perquè enaltia dels anglesos la desconfiança del abstracte i l’ideològic, la qual cosa els va proporcionar el seu envejable historial de to*lerancia, d’irònica immunitat a l’intel·lectualment carismàtic. Dir intel·lectual a un britànic és gairebé un retret o una burla. Això és cosa de francesos. Els anglesos han estat poc inclinats a les discussions inútils, als furors i als compromisos cerebrals. Han preferit un pragmatisme ple d’ironia embolicat en la indiferència.
Londres és la capital més cosmopolita i més multicultural del món. Va votar en contra del Brexit, però al país van guanyar els secessionistes per més de quatre punts. Han estat ells els que s’han ficat en un laberint del qual no saben com sortir. No poden ara traslladar a Brussel·les els problemes que ells mateixos s’han creat sense que Europa intervingués per a res.
Abans que s’obrin noves negociacions sobre el Brexit, molt improbables en aquest moment, caldria preguntar als amics britànics què volen exactament. Anar-se o no anar-se d’Europa. El que és incompatible és gaudir dels avantatges sense acceptar les obligacions de formar part de la Unió.
Ni estar a mig fer ni sortir a mig fer. Europa farà bé a esperar una resposta clara. És improbable que Theresa May pugui ser la interlocutora adequada si no compta amb el suport del seu Parlament ni el dels seus. Ja no regeix el vell lema llatí de divideix et impera que van utilitzar els britànics a Europa i en les seves colònies. Europa no pot conviure amb un soci de ple dret que s’assegui en desgana permanent.
Article original: foixblog.com
