Aquell 14 de juliol de 1789

Aquell 14 de juliol de 1789

dimecres 13 de març 2019 - 12:00
Aquell 14 de juliol de 1789

Les revolucions comencen per petites accions a les quals no es dona cap importància. Les revoltes àrabs esclataren a la ciutat de Tunis el desembre del 2010, quan un jove venedor ambulant fou desposseït de les verdures que venia al carrer alhora que li van ser bloquejats els diners que tenia al banc. El jove va protestar de forma radical i es var immolar consumit per les flames. Centenars de milers de manifestants es mobilitzaren a Egipte, Líbia, Tunísia i en altres indrets del nord d’Àfrica provocant la caiguda de governs però sense promoure la llibertat que gairebé deu anys després encara no tenen. L’experiència demostra que normalment les revoluciones no triomfen per la força de les seves idees, sinó quan aconsegueixen constituir una classe dirigent millor que l’anterior.

Les revolucions de 1848 a pràcticament tot Europa foren un fracàs. Però deixaren una petjada que no seria esborrada fins ben entrat el segle XX. Fou l’any del Manifest Comunista que seria la guia de Lenin Trotski per bastir intel·lectualment la Revolució d’Octubre de 1917 a Petrograd. La revolució islàmica de Teheran de 1979 començà uns anys abans a París quan l’aiatol·là Khomeini enviava missatges clandestins a la població iraniana reclamant la caiguda del xa de Pèrsia per instaurar un règim alcorànic. Aquelles paraules messiàniques germinaren en l’ambient de repressió de la falsa monarquia protegida pels interessos dels Estats Units i d’Europa. Tant a Petrograd com a Teheran la pèrdua de legitimitat es va demostrar de la manera més clàssica, quan l’exèrcit i la policia desobeïren les ordres dels governs de torn.

Les dues revolucions que canviaren la història moderna foren la Gloriosa de 1688 a Anglaterra i la Revolució Francesa de 1789, que han inspirat fins avui dues pautes de conducta política que s’han instaurat arreu del món. El premi Goncourt de l’any passat, Éric Vuillard, acaba de publicar un llibre que intenta esgarrapar una mica més en els centenars d’obres escrites sobre la Revolució Francesa.

A ‘14 Juillet’ descriu les petites coses, les accions de personatges anònims, el cultiu del descontentament a la França dels Borbons i la misèria que es vivia en un país que té una riquesa natural formidable però que l’administració dels afers públics del qual era gestionat per corruptes, ganduls i gent que tenia una feina que no servia per a res. Vuillard recrea l’estampa de revolucionaris desconeguts que començaren a plantar cara a dos propietaris de fàbriques que enmig de la misèria general plantejaren rebaixar el sou als seus treballadors. Es va sentir per primer cop el crit de “morin els rics” i a continuació una multitud destruí les mansions dels dos fabricants, Réveillon Henriot, sense que quedés cap de les sumptuositats que adornaren aquelles cases burgeses. La repressió fou sagnant aquell abril de 1789, ja que va causar la mort de més de tres-centes persones.

La força va reprimir la revolta però uns mesos després, el 14 de juliol, fou la Bastilla, el penal on anaven a parar els castigats per la justícia però sobretot els que d’alguna manera desafiaren l’autoritat del rei. Era el símbol que representava el vell règim que era sacsejat per les idees de la Il·lustració i per la gana generalitzada a tot França en anys de collites molt minses. Quan cau la Bastilla, on només hi havia sis presos, la Revolució havia triomfat, encara que aparentment tot seguís igual durant unes setmanes.

La vigília de l’assalt al penal l’Ajuntament de París es reuneix per formar un grup de seguretat per mantenir l’ordre, una milícia armada, per protegir una burgesia atemorida. De bon matí el rei Lluís XVI surt a caçar a uns vint quilòmetres de París com si no passés res. La reina Maria Antonieta va anar al Trianon a buscar caputxines. Al vespre, el monarca va escriure en el seu dietari: res.

Vuillard descriu amb tot detall com era la vida en aquella cort de Versalles en la qual entraven i sortien centenars de paràsits i aprofitats. Sense un rerefons de crisi econòmica i social la Revolució no hauria triomfat tan de pressa, tot i que els monarques no serien guillotinats fins al gener i octubre de 1793, a la plaça de la Concòrdia, Lluís XVI, i a la ja plaça de la Revolució, Maria Antonieta. No és un a història romàntica com la clàssica de Jules Michelet o les moltes obres sobre la Revolució. Potser el més valuós d’aquesta peça de gran qualitat literària és el seguiment dia a dia d’aquells esdeveniments protagonitzats per individus sense drets que canviaren el curs de la història de França i d’Europa.

Després de totes les convulsions, els canvis, les morts i els fracassos que culminaren en la derrota de Waterloo el 1815, Napoleó deixà escrit que s’havia acabat la novel·la de la Revolució i que era necessari començar la història per tal de veure el que hi ha de real i de possible en l’aplicació dels principis, i no el que hi ha d’especulatiu i hipotètic. Seguir un altre camí no seria governar sinó filosofar. L’autor ens diu que no està clar si aquell 14 de juliol de 1789 va ploure o no al capvespre. El que és indubtable és que hi va haver una pluja de papers, “en volar tota mena d’arxius judicials, registres, demandes no ateses, llibres de comptabilitat i documents que representaven l’antic règim”.


Article original: foixblog.com

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de lluisfoix
Nascut a Rocafort de Vallbona, és llicenciat en periodisme i dret. Va ser director i subdirector de La Vanguardia en diverses etapes des del 1982. Especialista en política internacional i columnista de temes d'actualitat, ha estat corresponsal a Londres i Washington i ha cobert set guerres i viatjat per 82 països. Imatge de Revista Valors.org
Segueix-me :

Darreres entrades de l'autor