Enamorar-se per si mateix és molt pobre perquè només és un miratge o desig, l’amor és alguna cosa més gran, que sorgeix quan t’ho fas teu i acceptes que necessites la manera de pensar, d’entendre el món, de manifestar-se de l’altre… perquè també és la teva. L’amor transforma quan encaixa amb el teu jo, i no cal afegir cap altra paraula.
Jo pensava que només pots créixer quan ets petita, però es pot fer tota la vida. Si això és amor i t’ho poden aportar els altres jo vull buscar això en la gent, sabent que serà diferent en intensitat i qualitat amb els diferents vincles que es van fent. Però gestionar els grans amors de la teva vida no es fàcil perquè amb més o menys mesura és el que ha estat i és per a tu i en això a vegades estàs sol sent també una part de l’altre; una paradoxa. Entenc que es mori d’amor i també que es visqui d’ell. Jo prefereixo la segona opció perquè havent vist i veient del que és capaç em nego a evitar el que em produeix encara que em faci mal, que a vegades no es pugui explicar, que no existeixin els ideals…
Som peces individuals però amb capacitat per connectar, evitant que el món pugui anar a la deriva. Vull pensar que el bé guanyarà al mal, i el bé només és aquella força que deixant-te guiar pel cor, amb el cap et porta a casa. Quina pena que no apreciem l’amor com és merescut i, el pitjor de tot, que no ens regalem sentir més amb els qui estan amb nosaltres per inseguretats, ignorància, rutina, avorriment…
La revolució comença amb un mateix perquè no som només genètica, som persones que es fan i aprenen a viatjar i a ser amb el que se’ns posa al davant. Com s’aprofita i com es viu a cada moment queda a les teves mans, no et prenguis l’autentica llibertat, la de triar amb el que existeix o el que hi pot haver.
https://www.youtube.com/watch?v=mJtM7SRo6l8
