Aquest Nadal em recorda més que mai el de la meva infància, en un poblet de la vall del Corb, molt sovint un dia boirós, en plena campanya de collir olives, tothom mudat, camisa blanca, sabates amb mitges soles i els talons esmolats, la cara i les mans rentades en una palangana, l’aigua escalfada en una olla damunt dels troncs roents del foc a terra. Els penellons als dits abundaven.
Les tragèdies de la guerra eren encara tendres i no se’n parlava. Ni els que havien guanyat ni els perdedors. En un poble de poc més de dos cents habitants una dotzena de joves havien caigut al llarg del conflicte. Les notícies de la mort del germà de la mare al front del Segre eren confoses. Deien que havia estat abatut per una bala perduda en l’ofensiva final franquista del Nadal del 1938. De fet, la família no sabem on són les seves despulles. Es deia Lluís i el padrí decidí que jo portés el mateix nom. Els padrins tenien molta autoritat.
La missa de Nadal congregava tot el personal, homes i dones, nenes i nens, en una cerimònia que se celebrava en llatí i que ningú entenia. Es cantaven cançons populars catalanes, sovint amb lletra de Verdaguer. Els no creients es mantenien en un discret segon terme. El catolicisme oficial manava.
En sortir s’anava al cafè del Preixana a fer el vermut. Ja no hi havia els dos cafès, el de dretes i el d’esquerres, del temps de la república, sinó un local unificat on dues estufes donaven un escalf molt confortable. El fum dels caliquenyos, el tabac de picadura racionat o alguna pipa escadussera formaven un núvol tan espès com la boira que jeia als camps dels afores.
Després, tothom a dinar a casa seva, sense hostes ni parents. Els padrins, si encara vivien, els pares i els fills. I prou. Sempre hi havia excepcions. En aquest sentit, és el mateix que es recomana enguany. Que ningú es barregi, que per Nadal cada ovella al seu corral.
L’escudella amb el pollastre a l’olla feia estona que bullia lentament deixant escapar aquell rajolí d’aire vertical que emetia l’aroma del caldo. Eren anys de misèria, privacions de tota mena i autarquia total. Els pollastres s’engreixaven al corral. Eren un luxe gastronòmic del qual gaudíem cada Nadal. Els horts eren els tresors de supervivència en aquells anys grisos.
No es convidava per no exhibir l’austera precarietat de les cases. Torrons d’Agramunt i vi de la collita. En acabat, tornàvem a l’espessa boira del cafè. Es prenia una sola consumició, es jugava a cartes, es parlava pels descosits i es xafardejava a dojo. D’una ràdio des d’un prestatge de fusta se sentia música ballable.No érem confinats sanitaris, sinó reclosos per l’obligada austeritat.
