Sis mesos han passat des d’aquell 12 de març en què els centres tancaven les seves portes i alumnes i docents continuaven la feina des de casa. La incertesa va inundar les llars durant el segon trimestre de l’any, i el final de curs es convertia en sinònim d’una avaluació laxa que no permetia deixar ningú enrere. Les xifres d’aprovats es van veure incrementades respecte anys anteriors, perquè des de l’administració es deixava molt clar: no es podia castigar qui no treballés. Des de llavors, molts pares i mares van viure amb la sensació que alumnes i professors havien acabat el curs abans d’hora.
Mentrestant, els tutors treballaven de sol a sol, els docents en general, adaptaven temaris per fer-los online, els equips directius traçaven mil plans per tirar endavant un curs atípic de la millor manera… de poc va servir la feina per tenir algun tipus de reconeixement. La sensació era que el col·lectiu docent estava de vacances…
I ara, sis mesos després, tornem a les aules. Amb mesures de seguretat escasses, amb directrius poc clares, perquè la conselleria ha deixat la responsabilitat als centres, però no ha donat les eines suficients.
Ara és l’hora dels docents! Ara entrem al camp de batalla, a primera línia de foc sense armes, i amb la criminalització social perquè “no hem treballat prou i ja toca!”. Alumnes i professors tornem a les aules després de sis mesos de preocupació pel que passarà, després de sis mesos d’adaptar programacions curriculars i continguts, després de sis mesos de preveure diversos escenaris, buscant la millor manera de tirar endavant un curs diferent.
S’acaba un estiu estrany, comença una tardor incerta… Ara és l’hora dels docents, l’hora que tothom espera, però que ningú alaba, perquè lluny d’equiparar-nos als col·lectius essencials, se’ns ha criminalitzat des del primer dia. Que la sort ens acompanyi!
