És un moment crucial per Pere Aragonès i per ERC desprès de la sortida voluntària del govern, votada per menys de tres mil militants de Junts que han decidit anar a l’oposició. Aragonès tindrà dues prioritats: formar un nou govern, segurament amb menys consellers, i preparar-se per rebre crítiques duríssimes de l’oposició que seran més punyents per part de Junts que per la resta de partits.

Aragonès és pot fer fort políticament tenint en compte que cap partit proposarà una moció de censura perquè no hi ha un candidat unitari ni tampoc convé a ningú. D’aquí a les eleccions municipals de maig pot governar encara que rebi les fiblades constants dels que han estat fins ara socis de govern i companys de viatge cap a la independència.

Laura Borràs ha començat dient que «Junts guanya i Pere Aragonès perd». Ha arribat fins i tot a qüestionar la legitimitat democràtica del president d’Esquerra Republicana. Sospito que els socialistes de Salvador Illa, la primera força al Parlament, no tindrà cap presa per fer caure un govern que intenta buscar una certa entesa amb Pedro Sánchez i entrar en la via del diàleg amb Espanya.

La ruptura de la coalició es va dibuixar el passat dissabte amb les declaracions de Carles Puigdemont dient que la legitimitat de l’1 d’octubre era vigent i que si el govern autonomista no culminava el mandat d’aquell referèndum, el Consell de la República s’encarregaria de portar-ho a terme. Amb quina legitimitat, em pregunto, atès que Catalunya ja té un president investit democràticament.

Era impossible que la política d’Aragonès de parlar amb el govern espanyol i buscar punts d’acord per anar endavant, sense renunciar a la independència, en pactes puntuals, fos compatible amb el discurs de confrontació i de unilateralitat que venia de Waterloo.

En aquests anys de trencadisses en totes direccions semblava que una sortida del govern per part de Junts clarificaria el panorama. No és així si també la militància de Junts està dividida tot i que Laura Borràs ha guanyat la consulta per un 55.73 per cent. El procés ha trinxat moltes coses, també l’independentisme, com s’ha vist en el dia d’avui.

Aragonès té mig any per consolidar el seu lideratge «construint aliances per fer avançar el país». El suport que necessita no vindrà de Junts i haurà d’anar a estendre la canya de pescar en altres indrets com poden ser el PSC o els Comuns per aprovar els pressupostos i anar tirant. Penso que Aragonès ha sortit enfortit i que Junts ha comès l’error d’abandonar el govern arrossegant 7 conselleries i 168 alts càrrecs que administraven un pressupost i unes nòmines molt considerables. El que més desgasta, deia el subtil Andreotti, és estar a l’oposició.

S’obre una nova etapa certament però malpenso que serà accidentada i curta. La maquinària destructora de l’adversari, dintre del món independentista, ja ha començat. I mentre tant, Catalunya està governada molt deficientment posant més èmfasi en un ideal de realització incerta que en els problemes de la gent que viu amb estupor la forma i el fons d’aquestes baralles inútils enfront de problemes com l’augment del cost de la vida i totes les derivades d’una crisi internacional que té l’epicentre en la guerra d’Ucraïna.