El perill de fer cinema basat en fets reals i coneguts, en aquest cas molt coneguts, radica en el fet que la pel·lícula perd un element cabdal de tensió —i atenció— dramàtica com és la intriga. La forma que usa el director Santiago Mitre per compensar aquest fet és agrupar un grup interpretatiu solvent al voltant d’un personatge central interpretat per un Ricardo Darin amb una enlluernadora llum pròpia sense oblidar altres elements que acaben de completar una proposta prou notable. En primer lloc s’encerta en centrar bona part de la durada en escenes i converses quotidianes moltes vegades gens relacionades amb el cas estrictament judicial. L’inici de la pel·lícula amb el divertit cas «d’espionatge familiar» al nòvio de la filla gran encomanat pel mateix Julio Strassera amb el seu fill petit de còmplice no deixa de ser una declaració d’intencions en el sentit de definir l’època d’incertesa i desconfiança en la qual ens trobem i la voluntat de donar una visió més àmplia i social a un judici que va transcendir les parets dels jutjats. També s’encerta en dirigir la mirada a la part acusadora i deixar sense cap tipus de protagonisme a la part asseguda a la banqueta. Finalment cal mencionar el treball en els diàlegs i el guió per introduir una certa ironia que ajuda molt a que la llarga durada del film no s’acabi convertint en farragosa.
Cinema històric que, de ben segur, acabarà formant part del patrimoni col·lectiu argentí —i perquè no mundial— de memòria que encerta del tot en no entronitzar al personatge com un «heroi solitari contra el mal» deixant-lo com un humil fiscal que te por i necessita tot el suport dels altres per tal de donar-li a tot plegat un aire de «victòria col·lectiva» molt més propera a la realitat tot embolicat dins d’un treball de realització i interpretació destacables.(7,5)
