Començo aquesta ressenya amb una pel·lícula que es troba situada ja en la cinquena posició dins el rànquing de recaptació de tots els temps. Dins aquest llistat, cal saber que n'hi ha tres dirigides per James Cameron, "Avatar" al primer lloc i "Titanic" al tercer. No estranya doncs que amb aquests precedent ja tinguin data d'estrena tres noves parts fins l'any 2028!.

He de confessar que vaig entrar a la sala amb l'ajut d'un cafè i amb la mosca al nas per veure si m'avorriria o, fins i tot, si m'adormiria donada la llarga durada de la pel·li i per l'hora nocturna de projecció. La meva grata sorpresa va ser que les més de tres hores de durada no se'm fan gens pesades ni avorrides.

La història és ben senzilla i consisteix en la continuació de la saga, en la qual hi apareix la parella Na'vi, Jake Sully i Neytiri, els quals trobem deu anys després vivint conjuntament amb els seus fills a Pandora. Allí reben la visita dels "homes del cel" amb la intenció d'explotar el planeta i de perseguir-los. La família fugirà per tal d'atreure als invasors i mantenir-se en vida.

L'argument és ben senzill atenent a un nucli centrat en la família, la comunitat i l'ecosistema com a conjunt de vincles comunitaris sòlids i ben arrelats en una harmonia mil·lenària que cal preservar davant les amenaces externes. Un plantejament sense fissures i que no presenta cap tipus de dilema a l'hora de la seva acceptació com a valors universals i humanistes.

El mèrit "Avatar: el sentido del agua" s'ha de buscar en la experiència visual i immersiva que s'aconsegueix en el sentit que el nivell de detall, de naturalitat, de moviments, de composició i de capacitat de sorprendre són tan creïbles que no tens cap més remei que deixar anar aquella ànima lúdica i infantil que portem dins per gaudir de cada moment. Saps perfectament que tot acabarà més o menys bé i que no hi haurà sorpreses, comproves que els diàlegs esdevenen converses sense cap artifici i evidencies, finalment, que el director ha apostat fort per la imatge i uns efectes plàstics d'un perfeccionisme a data d'avui gairebé inigualables. En aquest sentit cal destacar els efectes aquàtics plenament aconseguits, els plànols de detall de les cares o el frenesí d'una part final que per moments ens recorda a l'enfonsament del Titànic. Tot s'assoleix en gran part per la utilització de la tècnica del HFR (Hight Frame Rate) que consisteix en superar els 25 fotogrames per segon sobretot en les escenes d'acció.

No defensaré la pel·lícula com a perfecta  –la trama dels malvats és molt plana i la música és un apartat que podria millorar– sinó que afegiria que  aquesta segona part no millora la primera tal i com va fer el director amb "Aliens" o "Terminator". Tot i així cal reconèixer i agrair que estem davant una meritòria producció a nivell d'entreteniment massiu que explota amb determinació l'interès inherent de l'espectador per una aventura sense pretensions dins un embolcall de perfeccionisme de la imatge. (7)