L’inspirada parella de creadors Sorogoyen-Peña, director i guionista, es basen en fets reals d’un assassinat d’un home holandès que juntament amb la seva parella s’havien instal·lat a una petita població gallega. Van trigar cinc anys en trobar el cadàver mentre ella continua encara ara vivint a la mateixa localitat. En el cas de «As bestas» l’Antonie i Olga són una parella francesa que en la seva maduresa s’instal·la també en una petita localitat rural gallega amb la intenció de quedar-se en un projecte vital de cultiu ecològic i de rehabilitació d’habitatges per tal de facilitar l’assentament de joves. La convivència veïnal amb els dos germans Anta es torna impossible i acaben matant a l’Antonie mentre l’Olga decideix quedar-se, buscar el cos i continuar malgrat les discrepàncies de la seva filla que viu a França.
«As bestas» són dues pel·lícules en una. Les dues parts que la composen estan clarament diferenciades i es podria parlar clarament d’una minisèrie a mode de la memorable «Antidisturbios». Aquesta apreciació no treu cap mèrit ni intensitat a una proposta de més de dues hores de durada que la podríem definir com una meritòria cara fosca d‘»Alcarràs«. Tot comença amb una suggestiva escena a càmera lenta de sotmetiment d’un cavall salvatge per tal de rapar-lo i marcar-lo justificant-ho tot amb l’eufemisme tràgic «d’assegurar la seva llibertat». Escena que s’obre a múltiples lectures metafòriques ja siguin polítiques o sobre el mateix esdevenir de l’Antonie que ja s’insinua al mateix pòster de la cinta.
La primera part està centrada en «els homes» i la seva lluita salvatjada amb escenes memorables de tenses trobades, picabaralles diverses i amb un punt culminant en un duel interpretatiu entre Denis Mènochet (Antonie) i Luis Zahera (Xan) que aclapara i et deixa bocabadat. Una escena digna de incorporar-se al catàleg de lliçons per a nous talents interpretatius malgrat tenir una durada que ronda els deu minuts.
La segona part, al meu parer escurçada injustament per tal de no acumular durada, està centrada en «les dones» i més concretament en la Olga i la seva filla mentre la mare dels germans «assassins» només apunta un perfil de silenci menyspreable que podria tenir molta més rellevància. Malgrat això s’aconsegueix transmetre perfectament unes idees —més enllà de la història d’amor que una primera capa ens mostra— de resiliència, ponderació i civilitat en clara contraposició la rudesa de la primera part. També cal destacar també aquí que el duel interpretatiu mare-filla és dels que no et deixen en cap cas indiferent.
«As bestas» és una faula basada en un fals thriller —s’ha de recordar que tot es basa en fets reals coneguts i publicats— on la contraposició d’idees i valors entre les dues parts deixa moltes preguntes vitals per endur-nos cap a casa embolicades en una proposta visual i narrativa d’una fermesa i d’un impacte poderosos. (8,5)
