De Andrea Arnold només disposo de referències de la seva participació en alguns episodis de sèries com Transparent (2014) o Big Little Lies (2017). De la segona ja en vaig fer una ressenya mentre de la primera em penedeixo cada poc temps de no haver escrit res perquè des de la seva aparició, ara fa ja 10 anys, que no he parat de recomanar-la. Amb aquestes sòlides garanties constato que el talent de la directora es manté del tot intacte.

"Bird" ens atansa de forma immersiva a la vida desemparada i desatesa de la Bailey —una noia de dotze anys interpretada per una Nykiya Adams amb una desimboltura sorprenent. Ella viu amb un pare amb un síndrome de Peter Pan de l'alçada d'un campanar, dins un pis ocupat i no li queda altra que adoptar diverses conductes escapistes i guaridores alhora: filma amb el seu mòbil la vida del seu pare i la del seu germà gran, observa i també filma tots els petits animals que troba i, finalment,  comença a congeniar amb un personatge entre real i imaginari anomenat Bird. Aquest personatge compartirà amb la Bailey el desconsol adolescent i l'acabarà acompanyant en aquest periple singular que suposa fer un passet més cap a una maduresa accelerada per un entorn disfuncional que, malgrat tot, resulta entranyable i vital.

La directora aconsegueix una estranya barreja entre un realisme social, que veu directament del mestre Ken Loach, i un realisme màgic evocador i una mica naïf. La música acaba tenint un protagonisme crucial tal com podem comprovar només mirant el seu tràiler o el videoclip "Bug" de Fontaines DC. El resultat final el podríem definir com un entranyable realisme poètic de suburbi una mica ensucrat on el ritme de la vida és vertiginós, del tot descontrolat i amb espurnes de vitalitat extrema. Es podria dir que Bird entoma aquest repte, se'n surt ben parada i ens permet gaudir d'una proposta única, atrevida i realment innovadora. Deixeu-vos sorprendre. (8,5)