Ho he de dir d’entrada. Feia setmanes que no tenia una experiència cinematogràfica tan intensa i penetrant des dels primers títols de crèdit fins al darrer minut. Es tracta, potser, d’una apreciació totalment subjectiva potser provocada per la mateixa edat del protagonista o els seus deliris existencials.
La sàtira es planteja al voltant de la vida de Riggan (un Michel Keaton que fa la interpretació de la seva vida), un actor encasellat en un paper de superheroi d’èxit mediàtic durant els anys 90′ que pretén aconseguir l’aura de bon intèrpret a través d’una producció teatral digna del Broadway Novaiorquès alhora que intenta recuperar mínimament la seva desatesa família.
Tot comença amb un frenesí que intueixes que es desinflarà en el primer quart d’hora. I, oh miracle!, l’equip de rodatge –amb el director A. González Iñarritu al capdavant però amb una feina de guió, càmera i fotografia impressionants– aconsegueix mantenir el nivell durant tota la durada amb un petit «descans» en la part central. Uns plans seqüència memorables encadenats que es van passejant miraculosament per tots els racons del teatre i van despullant unes personalitats dins uns arquetips propis del que podríem anomenar faràndula al voltant del nucli principal de Riggan. Entre tots destaco el company d’escena (un Eduard Norton perfecte) que dóna vida al típic actor de «métode» que viu l’escena tant o més intensament que la vida.
El diàlegs poden semblar en un primer moment una mica pretensiosos i tòpics sinó fos pels tocs d’ironia, els quals, conjuntament, a les escenes oníriques al marge de la realitat donen al conjunt un atractiu especial i d’autor amb la intenció de riure una mica al voltant de tot allò que representa la fama, els límits entre la simulació i la veritat, la recerca de l’essència de l’art sense oblidar unes relacions familiars sempre conflictives. Hollywood se n’ha adonat, finalment, que les seves produccions s’han de diversificar tot buscant el talent allà on sigui i adaptar-se a les diferents tipologies de públic.
La cinta es mereix l’excel·lència pel seu atreviment formal (l’ús indiscriminat del pla seqüència i la banda sonora a base d’un «solo» de bateria serien uns bons exemples), per mantenir una tensió continuada al voltant de temes molt rebregats, per unes interpretacions memorables i per la justa mesura d’un humor negre proper al surrealisme. (9/10)
