Quan Lang torna a la seva ciutat després de passar uns quant anys a la presó a causa d’un «homicidi involuntari» en un incident relacionat amb les motos, el que havia estat prosperitat i bullici —fins i tot hi havia un petit parc d’atraccions i un zoològic— ha passat a ser un lloc decadent i abandonat, per la planificació estatal que la traslladarà a un altra ubicació a cop de tiralínies. Per acabar-ho de adobar, la localitat es troba al nord de la immensa Xina, allunyada de l’est pròsper i molt a la vora del desert del Gobi. Mentre la demolició avança, els habitants que resisteixen —entre ells el seu pare alcoholitzat, que s’encarrega d’alimentar els animals del zoo que sobreviuen o no s’han escapat— semblen zombis deambulant entre carrers abandonats i edificis vells. En aquest panorama, les feines emergents són un paradigmàtic negoci d’explotació de verí de serp per a usos medicinals i una brigada de captura de gossos abandonats i perillosos. El nostre protagonista s’apuntarà a aquest darrer grup per acabar intimant amb un gos llebrer perillós de color negre, en cerca i captura amb recompensa inclosa.
Tot plegat s’ubica just abans dels Jocs Olímpics de Pequín a l’any 2008, un moment, en aparença transcendent pel país, que contrasta amb un retrat cru i deshumanitzat enmig d’una desídia existencial i unes corrupteles de baixa intensitat. En aquest context apareix aquesta relació home/gos com a narrativa de confluència recíproca entre dos éssers vius condemnats a una ferocitat i una solitud irremeiables. En aquest procés, explicat de forma magnètica i prou interessant, el director aprofita la trama per delectar-nos amb unes imatges captivadores, mostrar elements de denúncia social o, fins i tot, escampar alguns moments d’una comicitat singular per compensar la contundència del relat.
El rebel Lang trobarà espurnes d’humanitat i companyonia envoltades de decadència en forma d’una breu relació amb una noia passavolant d’un circ, un acte d’heroïcitat veïnal i, finalment com a redempció, en l’atenció del pare moribund. Amb una parença ben eloqüent, el darrer acte comunitari i social serà la caravana que es munta per poder veure un eclipsi anunciat en un lloc determinat i desèrtic. A partir d’aquest moment, l’únic acte de llibertat, en moto, com no podia ser d’una altra manera, és accelerar sense rumb amb el vent de cara i l’única companyia d’un gos llebrer. (8)
PD: col·loco el cartell original perquè m’agrada molt l’estètica i com amb el grafisme, es pot dir gairebé tot.
