L'actriu Dolores Fonzi ("Paulina" i "Truman", totes dues de l'any 2015) s'estrena com a realitzadora amb un proposta admirable i prou reeixida. Tot comença amb un compromès primer pla seqüència en el qual ens presenta a una mare (Blondi) i el seu fill (Mirko) en el mateix llit amb mostres evidents d'una nit de festa a la casa familiar. Blondi ha d'anar a treballar i, amb el màxim silenci possible per tal que no molestar a ningú dels que encara dormen, finalment arriba al cotxe aparcat davant el balcó i recupera un porret apagat damunt la guantera, posa la Velvet Undergrount i inicia un trajecte per recollir al seu equip de persones enquestadores de serveis socials per tal començar la jornada. Una escena per emmarcar que suposa alhora una presentació i una declaració d'intencions.

Blondi supera ben just la trentena i el seu fill Mirko s'atansa a la majoria d'edat. Ser mare jove amb quinze anys no ha impedit que aquesta "mare coratge" i amb un evident síndrome Peter Pan hagi pujat una família amb la inestimable ajuda de la padrina Pepa en un ambient de confiança, sempre des de l'amor i una juganera desinhibició. Un model familiar a les antípodes de la seva germana gran, amb una parella sense sang a les venes i uns estàndards d'allò més convencionals (dos fills als quals no enyora quant té una "escapada" de la qual Blondi la "rescatarà").

Tot funciona perfectament amb unes escenes enginyoses, ben bastides sobre diàlegs creïbles i originals fins que accepten Mirko a un curs de disseny gràfic a Barcelona. El fet es manté en secret per tal de no disgustar la mare i evitar el síndrome del niu buidat. Inevitable és l'associació amb dues pel·lícules recents. Per una banda la colpidora "Viaje al cuarto de una madre" (2018) i la sòlida "Lady Bird" (2017) en les quals podem gaudir de retrats prou interessants de mares afrontant aquest conflicte.

En el cas de "Blondi" i com a fet diferenciador a destacar cal mencionar la capacitat de lligar una atractiva comèdia amb algun toc dramàtic des d'una quotidianitat propera, vitalista i fresca evitant en tot moment qualsevol engruna d'artifici ja sigui en els diàlegs, l'estructura narrativa o el dinamisme d'una càmera immersiva.

El resultat és una proposta que impacta emotivament a partir d'un retrat entranyable d'uns personatges amb els quals és impossible no empatitzar —al marge dels petits disbarats que fan o diuen— dins una comèdia divertida i profunda alhora, que demostra una laboriosa feina de realització i interpretació d'una aparença senzilla que amaga un talent que caldrà seguir i una fermesa indiscutible. (7,5)