«Borgo» és d’aquelles pel·lícules que val la pena veure —abans que caigui de la cartellera, per cert!—perquè està ben explicada a partir de dues línies argumentals que conflueixen, t’enganxa en una tensió creixent i ben dosificada, fuig de qualsevol estereotip i està molt ben interpretada amb una singular barreja de professionals i actors naturals.
Melissa és una funcionària de presons que s’acaba d’instal·lar a Ajaccio (Còrsega) amb la seva parella i dos infants. Tot i que pot semblar estrany, la vida dins la presó inicialment és molt més plàcida que la convivència amb els seus veïns. Un rebuig de caire clarament racista que arribarà a extrems intolerables. D’altra banda, dins el mòdul on treballa, el respecte i l’aparent amabilitat contrasta amb l’hostilitat entre bandes a la vida real. Inicialment la seva professionalitat i fermesa semblen inalterables tot i que l’aparició d’una mínima confiança i una cadena de favors amb un dels presoners obrirà un camí desconegut i perillós. Estem davant del nucli i la part més interessant del film: el procés de trànsit des del rigor i la coherència fins una perillosa implicació amb el món de les bandes delictives passant per una voluntat inicial de delimitar clarament la separació entre els dos àmbits.
Aquest procés personal i la confluència de les dues línies argumentals basteixen un clímax final que sorprèn i es consolida perfectament amb la línia de tota la pel·lícula en el sentit de reforçar la seva granítica coherència en el marc d’un guió ben ajustat i una realització destacadíssima dins la seva modèstia pressupostària.
«Borgo» conjumina perfectament un crim per resoldre, personatges complexos i presoners de les seves pròpies mancances, un entorn gens acollidor i un ambient carcerari complicat per acabar conformant un thriller singular, magnètic i que refusa amb encert la majoria dels estereotips propis del gènere (7)
