Richard Linklater (autor de la venerada trilogia "Antes del amanecer", "Antes del atardecer" i "Antes del anochecer") torna a jugar amb el pas del temps i aquest cop ens presenta la vida d'una família al llarg de 12 anys centrada en el protagonista, Mason (Ellar Coltrane), en el seu trànsit des dels 6 anys fins els 18. Pel que sembla el director reunia el grup durant una setmana l'any per fer el rodatge mantenint una idea clara del que volia durant tot aquest temps.
El primer que ens pot sorprendre és la durada un pèl excessiva tot i que personalment no m'ha resultat avorrida malgrat que alguns diàlegs d'alguns episodis s'allarguin en excés, aspecte del qual el realitzador ja abusava en la trilogia esmentada. No és una obra d'entreteniment simple sinó que hem d'anar una mica mentalitzats del que ens trobarem i preparar-nos per un mínim esforç per tal d'arribar a una seducció prou intensa. Els afers vitals es presenten amb complexitat i amb diferents punts de vista que ens demanen reflexió continuada per molt que tot plegat estigui embolicat d'una falsa banalitat.
Estem davant de fragments de vida del tot ordinaris i prou comuns amb els quals et sents identificat, relatats amb una aparent senzillesa i sense excloure en cap moment les parts més doloroses i anodines al costat dels moments especials en els quals mai no es cau en la temptació de l'ensucrada insubstancial. Tot es presenta d'una forma sincera i transparent sense tenir en cap moment aquella desagradable sensació que t'estan enganyant. R. Linklater té l'habilitat de presentar tots els retalls ben sargits amb agulles d'emoció i fils de realisme cru sense que es noti massa la diferència entre els primers i els darrers anys (tot i que la utilització de plans seqüència en la part final és molt més freqüent i aconseguida).
També s'ha d'agrair que el pes de la narració estigui prou repartit entre la mare (Patricia Arquete), el pare (un Ethan Hawke perfecte i que ja va protagonitzar la triologia "Antes de...") i la germana (Lorelei Linklater en una interpretació més irregular) tot aconseguint un retrat panoràmic del nucli familiar i els seu entorn social en l'esdevenir del temps. En aquest sentit resulta curiosa l'evolució dels videojocs infantils, dels mòbils o la transcendència que va tenir la campanya electoral de B. Obama en el seu temps.
A més a més, la banda sonora variada i intensa ens acompanya sense estridències amb una selecció de temes prou interessant de Coldplay, Wilco, Bob Dylan o Paul MacCarney.
Honesta, amb molt d'ofici, evocadora, emotiva, autèntica i fascinant serien uns quants qualificatius que destacaria per recomanar aquesta més que notable pel·lícula que està fregant l'excel·lència (8,5/10).