Entro a la sala engrescat per alguna crítica i amb la temença tòpica que ve a dir que les altes expectatives són una mala companyia. Vaig preparat amb la bufeta buida, entre altres coses, per la durada total de més de tres hores partides per un descans cronometrat de quinze minuts. Surto aclaparat amb ganes d'escriure moltes idees que em venen al cap. Faig una nota de veu precipitada per tal d'amarrar algunes de les primeres intuïcions. Han passat dos dies i, amb algunes lectures afegides, enceto aquesta ressenya intentant destacar tot allò més cinematogràfic sense entrar en l'encert o no de la cosmovisió que es transmet.

László Toth és un arquitecte que arriba a Nova York fugint d'un Budapest devastat per la IIa Guerra Mundial, format a l'escola Bauhaus i amb obra feta per tota Europa. La primera escena ens mostra el moment de l'arribada en vaixell, amb la càmera enganxada al clatell del Lászlo sortint cap a coberta mentre va recordant la carta que li ha fet arribar la seva parella dient-li que encara està viva juntament amb la seva neboda. La carta s'acaba amb una afirmació-pregunta inquietant al voltant de la suposada llibertat d'un país que en fa bandera i que serà el fil conductor tota la trama. L'escena s'acaba amb la imatge d'una estàtua de la llibertat girada de cap per avall a mode de premonició.

A partir d'aquest moment el director Brady Corbet planteja una exploració panoràmica de les possibilitats i contingències que experimenta una persona amb un talent inqüestionable, partint del zero més absolut, en el seu viatge per tal d'assolir allò que anomenem "somni americà". El retrobament del László amb el seu cosí significarà una primera àncora de salvació i la primera gran decepció: la integració passa per l'assimilació a una identitat tancada i excloent mentre els noticiaris publicitaris de l'època destaquen a Pensilvània com el lloc on el progrés està assegurat. La ruptura amb el seu cosí l'aboca a una crua descoberta de la misèria i discriminació soterrades en les quals es fonamenta tot aquest glamurós progrés abanderat de llibertat. El salvarà la caritat comunitària i la solidaritat interracial. És el moment —amb una poderosa imatge de negre carbó que ja el té literalment colgat— on entra en joc l'atzar: l'excèntric magnat, de nom Van Buren —al qual li va fer una reforma de la seva biblioteca mentre treballava amb el seu cosí— després de descobrir la seva prestigiosa obra a Europa, el contracta per construir un fastuós centre cultural.

Tot i que el benestar de l'arquitecte millora notablement i estableix contactes que aconseguiran l'entrada al país de la seva dona i la seva neboda, la tremolor i l'angunia vital continuen i tornen de forma contundent quan una desgracia inesperada acaba mostrant la cara més fosca del seu mecenes, acomiadant-lo en un tres i no rés. Aquest relat de pujança i caiguda de la figura d'un arquitecte va en paral·lel a la exposició admirable de la vivència creativa d'un artista que defensa la seva obra per raons funcionals i ètiques fins a límits malaltissos. Una experiència que se'ns mostra poderosa des d'una personalitat inestable, desconsolada i amb alguna espurna egocèntrica, utilitzant unes imatges i una música d'una expressivitat mastodòntica. La bellesa s'utilitza per aconseguir travar un discurs descomunal sobre el sentit de la vida des d'una incertesa personal de soca-rel alhora que traspua una integritat humanista plenament universal. Els elements que s'integren i es plantegen són tan nombrosos i profunds que fan necessaris tot i cadascun dels minuts que integren la pel·lícula. És possible també que un segon visionat ens permeti completar el plaer que ha suposat ja el primer.

Per arrodonir-ho tot, l'actor Adrien Brody excel·leix en la seva interpretació —un segon Òscar?—mentre l'etern secundari Guy Pearce segurament interpreta el paper de la seva vida, sense menystenir en cap cas a una Felicity Jones que no desentona gents.

"The brutalist" potser no serà un èxit de recaptació però, segurament, es continuarà visionant i comentant durant molt anys, esperonada per la seva granítica perfecció, el seu discurs polièdric i profund al voltant d'una vida incerta alhora que s'aconsegueix una màgica conjunció entre la forma i el fons narratiu. (9,5)