Caminar i rumiar

Caminar i rumiar

diumenge 01 de juny 2014 - 13:00
Caminar i rumiar

Fa un mes que estic jubilat. I jubilar-se significa un canvi de vida radical. Vol dir planificar la vida d’una manera totalment diferent si hom no es vol tornar un mort vivent. Per sort, tenim al nostre abast moltes eines i moltes oportunitats per a fer coses i fer que el dia a dia no esdevingui massa llarg, avorrit i sense sentit. Una de les coses que m’havia proposat fer, una vegada jubilat, era la de caminar i ja m’hi he posat: cada dia surto a caminar una hora com a mínim.

Caminar és molt bo i els metges ho recomanen per a la salut física. Però hi ha un aspecte igual o més atraient per a mi: caminar, m’ajuda a pensar. Tot caminant penso i rumio. I ja sabeu que el verb “rumiar” ve de la paraula llatina “rumigare”, que vol dir “remugar”, pensar reiteradament una cosa, tal com masteguen repetidament els animals remugants. Caminar i rumiar fan una bona parella!

Caminar és canviar de lloc, canviar de perspectiva i de visió. Veure coses noves, detalls nous, cares noves. És fixar-se en detalls que a voltes passen desapercebuts i que només es veuen si hom es mou. Moure’s significa pensar i pensar significa moure’s, caminar físicament i imaginària, remugar pensaments, paraules i conceptes. Pensar és crear, produir, avançar i imaginar coses noves o reviure coses velles. És sortir del jaç on habitualment estem ajaguts per començar a recórrer camins nous. És convertir-se de gat a gos, tenint en compte que els gats són més de passar-se la vida quiets i endormiscats i als gossos, en canvi, els agrada estar en moviment i anar d’un lloc a l’altre.

Durant els trajectes em trobo una colla de gent que ja torna quan jo només començo el camí. En aquell instant m’imagino que és com la vida: quan uns hi van, els altre ja en tornen. Uns són matiners i altres són tardaners. Els uns van de pressa i uns altres van a poc a poc. Però tots hem de fer el nostre propi camí i hem de viure la nostra pròpia experiència vital. Pel camí trobo joves i vells, gent que va sola, capficada també en els seus pensaments; ara un matrimoni, després dos amics, tres amigues… Tots ens saludem com si ens coneguéssim de tota la vida, cosa que en altres circumstàncies no ho acostumem a fer. A què és degut aquest canvi? Aquest ha estat un altre motiu de reflexió mentre avui caminava i escoltava música.

I pensava també: què estaran pensant tota aquesta gent? De quins temes parlaran? Quina transcendència tindrà la seva conversa? Quines confidències es faran?…. Caminar significa  cansar-se, però també relaxar-se. Relaxar el cos i la ment; oxigenar el pensament i oxigenar el nostre cos amb la verdor dels camps i dels arbres si és la primavera o l’estiu o a enfortir-nos amb el fred si som a l’hivern. A més, cada paisatge ajuda a construir un pensament diferent: no és igual passejar per la muntanya que pel pla. No és el mateix passejar vora l’aigua que en un desert. El lloc fa que els pensament sigui tancat o obert; panoràmic, fosc, lluminós, reclòs, opressiu, net o brut. El paisatge -el que veiem- influeix tant com el que escoltem. Una visió pot ser tan transformadora com una paraula. El paisatge fa el país i també fa les persones.

Totes aquestes coses puc anar-les pensant mentre camino i penso també en la sort que tinc de poder-ho fer perquè, per desgràcia, no tothom pot caminar... I penso també que no és pas el mateix caminar que anar en cotxe. No és igual veure les coses de pressa i corrents, que poder-ho fer pausadament, podent contemplar els detalls, parar-se com si el món també es parés ; podent contemplar la flor morada d’un camp d’alfals florit i a punt de segar; poder contemplar el pagès com amb el seu tractor va sulfatant els arbres i els va mimant per tal de que donin el fruit tan esperat.

Si Déu vol, seguirem caminant, seguirem pensant i seguirem rumiant…. I procuraré seguir escrivint tots aquests pensaments per avorrir-vos una mica.

 

Text publicat en primer lloc al meu bloc A PEU i posteriorment al llibre del mateix títol (A PEU-Editorial EL TOLL-Ontinyent).

EL TOLL és una editorial independent creada per L. M. Pérez-Muñoz l'any 2010. Publica llibres en català, bàsicament de narrativa: novel·la i assaig. 

 

 

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de jaumepubill
Em dic Jaume Pubill i Gamisans i vaig néixer a Castellnou de Seana -un petit poble del Pla d’Urgell- l’any 1948, tot i que ja fa molts anys que visc a Mollerussa. He treballat els darrers 29 anys de la meva vida com educador en un centre de discapacitats intel·lectuals (ACUDAM) a Mollerussa. M'acabo de jubilar. M'agrada llegir, escriure i anar a peu, perquè caminant a poc a poc s'observa millor la vida.
Segueix-me :

Altres entrades del autor