SI DESEAS LEERLO EN CASTELLANO, CLICA AQUÍ
Companya solitud, íntima entre els íntims, et parlo amb el respecte degut a la nostra mort mundana i el nostre ressorgir entre els bojos romàntics que tenen el lema: “LA BOGERIA ÉS EL CAMÍ PERFECTE CAP A LA FELICITAT”
25/01/1982. Una mica més d’un any havia transcorregut. Un dia funest ens vàrem posar a proposar i a planificar. Va resultar que els dos volíem el mateix, però… faltava la petita empenta o el punt de valor per dir-ho, per compartir-ho. No volíem seguir vivint junts, encara que no podíem deixar d’aimar-nos. Ens angoixava pensar que podríem ser els incondicionals hostes de la inseparable i constant solitud de qui aima i és aimat, mentre el sentiment és un i l’espai és un altre diferent del que li correspon per naturalesa.
Pensava en ella, la sentia penetrant, l’aimava intensament, l’aimo sens dubte. Vaig prendre una decisió: deixar-me caure a poc a poc cap a la mort del meu EGO. Cremar l’estructura errònia d’una relació incoherent, iniciada amb desconcert i un sense saber caòtic. Devia i volia ressorgir de les cendres, com AU FÈNIX, per remuntar el vol cap a una nova filosofia de vida, protegint el meu més preuat sentiment cap a Montse.
Dies de meditació al poble. La casa. Quatre pisos d’alçada. Tot sol, tota la família a la ciutat. Ulls clucs i ment disposada a recordar moments, llocs i dates…
… Ones acariciant les roques, murmuri que trenca la monotonia de l’insistent silenci de l’obscura i trista nit que ho cobreix tot. Inquieta mar que t’entrellaces amb l’obscuritat, on tu i jo ens anem perdent, confonent. On tu i jo, companya solitud, ens entristim, ens tornem confidents, l’un de l’altre, ens fem l’amor sense límits ni tabús, sense repòs, sense esperar un final predictible. Simplement lliures, així, sense més.
Vent embolcallant els arbres, carregat de mil insòlits perfums, replet d’insospitables històries d’odi i amor. I, tu i jo, companya solitud, ens agafem de la mà, ens consolem mútuament, ens despullem al món i ens som absolutament sincers. Les teues paraules mudes, són les meues. Les teues mirades penetrants, també són les meues, meus són els silencis esquinçadors i delators del nostre gairebé inconfessable amor.
Fum, soroll, gent, blocs de formigó. Un món fred i calculador, absorbent, tot és un orgasme mecànic, enllaunat, barrejat amb tot. Tu i jo, companya solitud, insòlits, inseparables, insistents, abominables espectres errants, espectadors absorts de l’absurd, ens buidem de sentiments miserables i esclavitzadors, que ens mantenen encegats davant la putrefacció que produeix la menyspreable i inesgotable hipocresia.
Tanquem les portes a l’enveja, a l’egoisme, a la mentida, a la prepotència… al desamor i a la tristesa. Les obrim als grats records, teus i meus, que, encara que sent els mateixos, els veiem diferents, gairebé oposats, gairebé antagònics però que ens transporten a la mateixa sensació, lloc i moment. Les obrim a “L’AMOR”, sí, en majúscules, al que res se li demana, al que tot se li dóna, al que no entén res més que “D’AIMAR”, i es desentén del “VOLER” de la “LLÀSTIMA” de la “MALENCONIA ENTABANADORA”
Vull abandonar-te, companya solitud. No ho aconsegueixo, t’aferres a mi, em posseeixes, la teua tela d’aranya cobreix tot el meu ser. Ens convidem mútuament a concebre un nou món pels dos, un lloc on, tu i jo, solitud, puguem ser un sol ens, convivint amb altres persones, però també, lleials companys, participant d’un tot.
Nova gent, noves cares, nous i conflictius sentiments. Amor? Tendresa? Companyia? Seguretat? Un molt de res i una mica de molt, capaç de fer-nos posar rojos i que la sang bulli desmesuradament. Ja som tres, o quatre o… però en realitat, els únics completament sincers, tu i jo, solitud.
Tumult, soroll i per fi comprenc. No estic sol: Estem sols, tu i jo, indubtable solitud. Sols entre la multitud. Sols davant del món, de la veritat, de l’AMOR, davant de…
Aquesta solitud intrínseca que requereix de mi, i jo d’ella. Aquesta solitud que s’entremescla amb tots i amb tot, és la que em convida a sortir del forat on m’amago i amago les meues pors. La que, a poc a poc, em porta a fer explotar per tornar a somiar, per retrobar camins coberts d’amalgamants temors dels quals em desprenc, per passar a ser com una espècie de gladiador dels temps moderns que s’enfronta al lleó de la indiferència i el menyspreu.
És aquí que moro, que deixo de ser un simple mortal que res sap i reneix com dos éssers en un “tu i jo”, solitud preuada, i és per això que:
“Sí, tu i jo, sempre junts, inseparables, perquè tu, companya solitud, ets l’única, la insòlita companya que mai m’abandona, perquè “LA SOLITUD” sempre és fidel, incondicionalment fidel de l’absurd”.
Sinto petit, 25/01/1982
