SI DESEAS LEERLO EN CASTELLANO, CLICA AQUÍ
Espero que llegeixis la carta, tot i que potser m’odiïs després, però l’odi serà una gran barrera que s’interposi en el teu camí cap a la felicitat.
I tu vas escriure en una foto que dubtaves en passar pàgina o tancar el llibre:
El temps que dediquem a voler oblidar, en realitat,
és un temps que dediquem a recordar amb dolor.
Res s’oblida.
Hauríem d’assumir i acceptar el que volem oblidar,
així com aprendre de l’experiència i
ponderar el que ens va fer feliços en aquells moments.
Sinto petit. 10/12/2014
Vàrem iniciar un camí una mica amb ensopecs, amb intensitat i moltes ganes de tot, però ho finalitzem aviat amb dubtes i amb dolor, per la meua part, al desconèixer el dany que t’he pogut ocasionar i quins motius provocaren aquest final, en el qual pretens esborrar-me de la teva vida, com si poguéssim esborrar algun moment de les nostres vides. En qualsevol moment, qualsevol pensament, qualsevol paraula, qualsevol objecte pot portar-nos al present, moments de les nostres vides, fins i tot aquells que no ens agraden. Però va ser la teva decisió i la respecto totalment, l’únic que desitjo és la teva felicitat, encara que ho dubtis i confonguis el meu desig d’ajudar-te a aconseguir-la, mitjançant una neta i gran amistat, amb altres coses innombrables.
Vàrem parlar molt, bé, jo més que tu. Compartirem moltes intimitats, d’ara i d’abans. A vegades em deies bruixot, no perquè practiqués això que la gent etiqueta com a bruixeria, no. Parlava de coses que passarien i passaven. Descrivia, quasi a la perfecció, persones i situacions sense conèixer-les o sense estar en el lloc. Són coses de l’edat, de l’experiència i… bé, d’altres històries.
També vàrem parlar de l’AMOR i de l’amor. Com no, igual que raonàrem sobre un futur real i no fantàstic, un futur possible i desitjable, encara que no sempre vàrem voler acceptar aquest futur correcte i ens capficàvem en estar immersos en un món d’il•lusió que sabíem destructor de l’AMOR i constructor de l’amor.
L’AMOR no coneix fronteres, ideologies, condicions sexuals, etc. No, no coneix res d’això, encara que, a vegades, es barreja en la nostra ment “AMOR”: sentiment pur sense condicions i “amor”: sentiment ple de mercantilisme, d’innecessari agraïment, de novetat, de voler posseir , de … Tota aquesta barreja ens fa confondre i ens fa prendre decisions errònies, a uns sabent-ho i a altres amb els ulls tapats per la vena del desig, de l’enamorament. Ens fa no acceptar una latent realitat que tard o d’hora s’imposa i ens destrossa emocionalment.
Durant el temps que ens dura aquesta nefasta fantasia, anem fent, dient, imaginant,
planificant tot allò que ens sembla que forma part d’un món ideal al qual volem arribar, en el que volem passar la resta de les nostres vides. Un món que s’ensorra als nostres peus amb una petita brisa, amb un insignificant alè de la freda realitat.
Despertem del maleït somni, més confosos encara i no saben cap a on anar, què fer ni que dir. Ho volem arreglar tot amb presses, amb decisions confoses. Ens agradaria que la nostra vida estigués escrita amb guix en una pissarra, poder agafar l’esborrador i esborrar tot allò que ens sembla que no havíem de dir, fer, imaginar i, sobretot, sentir.
Però no, no està escrita amb guix, no podem agafar l’esborrador i esborrar el que desitgem. Està esculpida en nosaltres a prova de no poder-ho esborrar. I està esculpida en la nostra ment, en la nostra pell, en els nostres ulls, en els nostres llavis en … per a què puguem recordar-ho, assumir-ho, acceptar-ho, aprendre de l’experiència, per a no odiar a les altres persones, per a no caure en els mateixos errors, ara, en el present, ni després, en el futur.
També, perquè tot el que vàrem fer, pensar, dir i sentir, durant un curt espai de temps, ho vàrem voler, fer, pensar, dir i sentir lliurement. Res ens ha de fer sentir humiliats, res ens ha de fer sentir avergonyits de res. I si algú pretén el contrari, aquest algú té enveja, ens vol mal. Ha estat una experiència més en la qual també vàrem viure moments fabulosos, moments que al llarg de la nostra vida podem gaudir amb altres persones. No podem oblidar res. Si volem que res ens faci mal ho hem d’acceptar, superar i mirar-ho cara a cara fins que no ens faci cap mal, és llavors quan el record serà això, un record més entre tants i sense dolor.
Sentin la proximitat de despertar, vaig voler aclarir-te, aclarir-me, no de la primavera – estiu, sinó de la tardor, quan la vida comença a deixar d’estar bulliciosa per a començar a seure en el balancí que la porta al cru hivern, a la tristor, a la solitud d’AMOR i a la necessitat vital de què siguis feliç amb les persones que et mereixes, per a poder ser feliç, jo també, quan tu siguis feliç.
No et penedeixis d’haver AIMAT. Sigues feliç, desitjo la meua felicitat.
Sinto petit 15/12/2014
