Carta a tu, Rosa Jové Vilà

Carta a tu, Rosa Jové Vilà

dilluns 05 d'octubre 2015 - 00:30

SI DESEAS LEERLO EN CASTELLANO, CLICA AQUI

 

Em diuen boig.
No crec que estigui boig,
només que visc i gaudeixo la bogeria,
sobretot, la de l’AMOR.
Sinto petit 29/01/2014

.- Bones tardes-. Va contestar, assegut al banc de pedra. El seu nom? La majoria de la gent que el coneix, sol dir-li “Sinto petit” però és igual el renom o sobrenom que li vulguem adjudicar. Se l’ha nomenat de tantes maneres diferents, que li és indiferent com el bategem: “Groc” “Barbes” “estanquer” “Poeta” … Depèn de l’ambient on es mogui, és “multi ambiental”, diu que “un és feliç on vol ser-ho, perquè la felicitat està en un mateix, és igual el lloc, l’espai i la gent. “GROC” és diferent. Nom per a la clandestinitat, anys 60/70, en èpoques d’altres governs. Els que el van conèixer per aquest sobrenom, només coneixien d’ell que lluitava contra les injustícies, les provoquessin qui les provoquessin.

Allà assegut, pensa en el temps viscut al poble i a Barcelona, el mateix temps, 30 i 30. Un jove sexagenari. Se sent del poble, on van néixer les seues arrels, arrels no fixades en el lloc. De vegades comenta que l’ésser humà, el que té ganes d’evolucionar, té les arrels en la ment, sigui on sigui la ment, i l’ésser humà va i ve, físicament i mentalment. Aquestes arrels són les encarregades d’anar compartint coneixements i sentiments amb la gent dels diferents espais.

La climatologia i l’orografia, del seu poble natal, Juncosa de les Garrigues, van conformar els principis amb els quals regir-se en la vida: “Mai defallir i no a la hipocresia”. A causa de la seva convicció sobre l’evolució i la interacció, no se sent lligat a cap lloc. Per necessitat, per treball i una mica per plaer, ha viscut a diferents llocs. Afirma que: “una persona és d’on se sent ser en cada instant de la seva vida, encara que no hauria d’oblidar el lloc on els seus ulls van veure la primera llum d’aquest món”.

Li agrada recordar, però compleix amb la màxima: “No cal viure ni en el passat ni d’ell, però si tenir-ho present per procurar no caure en els mateixos errors”. La seva infantesa, adolescència i mitja joventut, al poble, van ser el normal de l’època. Jocs, rialles, il•lusions, somnis fantàstics i fantàstics somnis, disgustos, petites baralles i, sobretot, els amors de nen i el seu gran primer amor de joventut, que no el seu primer i únic enamorament.

El seu primer enamorament, la Montserrat Ll. M. set anys tenia el Sinto petit. Li va costar una bufetada impartida per un familiar i un càstig patern. Més tard, la Maria Teresa Ll. M. i la Teressita D. V. amb les que encara manté una gran amistat. La Pereta i l’Anna, les dos del mateix poble, “Els Torms” amb les que poques vegades es relaciona. La Paquita, en pau descansi, d’un altre poble diferent, “del Soleràs”. Amb 20 anys, la Montserrat T. B., de Barcelona, complits els 25 va ser la seva primera esposa. Havent arribat als 27 anys, l’Anna M. T. del seu mateix poble i 10 anys més jove, de la qual conserva un dolç, grat i gran record.

Però el seu gran primer amor de joventut, aquell que no sabem que és el que el fa diferent dels altres, que és el que ens fa sentir molt diferent, més embadalits encara. Aquest gran primer amor de joventut va ser “La Rosita”, així li deien en aquells anys. Petitona, dolça, simpàtica, riallera i una infinitat de qualitats que l’acompanyaven, el van deixar “K.O.”. Als seus dotze anys, d’edat, i dedicat a ella, va escriure: “Ulls blaus, petita boca, Cabell ros i cos belluguí, el meu gran amor és així”

És curiós, la Rosita, anava en el grup de la Maria Teresa, però no recorda haver-se fixat en ella, potser perquè tenia molt present la bufetada, la qual li van propinar tres anys abans, la recordava com si l’hagués rebut el dia anterior.

Arriba el diumenge i a la sala parroquial del poble, actuen la “Colla de dansaires” i la “Rondalla del poble”. Acabada la llarga actuació de la “Rondalla”, donen pas a la “Colla de dansaires”, Anaven a mostrar diferents balls típics de Catalunya, començant pel “Ball del mocador”. Els “dansaires” disposats en fila de dos, noi i noia, davant els més baixos i al darrere els més alts, iniciarien la seva actuació.

Estupefacte, Quina dolçor! Quina gràcia! Quina …!, davant de la gent gran, nena i nen, baixets, de la mateixa edat i alçada, una mica més d’un metre i uns deu anys, la Rosita i el Salvador, abillats amb vestits típics. Sense saber per què, es va posar gelós del Salvador. A ella, a la Rosita, la va veure així, bella, bonica, somrient, dolça, bé, que es va enamorar cegament i la vergonya el va anul•lar totalment.

La família de la Rosita es va traslladar a Barcelona, ell mai li va comentar els seus sentiments cap a ella. Festa Major de Juncosa, setembre, 1969, van ballar i es van demanar les fotos. Van quedar en seure junts al cinema perquè, en la foscor, poguessin intercanviar-les sense ser vistos. Ella la portava embolicada en un mocador. Foto en blanc i negre, preciosa. Quan 15 anys després la va extraviar, va sentir com si hagués perdut part de la seva vida.

Van quedar en cartejar-se. Les cartes van ser interceptades, no van arribar al seu destí i sumat a les circumstàncies de la vida, van fer que cadascú seguís el seu camí. Avui, continua sent el seu gran primer amor de joventut. El fa feliç veure-la feliçment casada, amb el seu dolç somriure i els seus bells ulls, àvia, pentinant cabells blancs, encara que menys que ell.

Rosa, si el veus, dóna-li records.

Una abraçada.

Sinto petit

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de lojepic_1952
Em defineixen de moltes maneres. Sóc d'aquelles persones que puc crear grans passions o grans odis, donat que no m'agrada la hipocresia, i procuro no practicar-la. Garriguenc de soca arrel. Sexagenari enamorat de les Garrigues. Aprenent de tot i mestre de res. Pot ser que una explicació feta per un frare, i de la seua persona, ja fa molts anys, doni una visió més real de mi: "CORS A BOCINS NO EN VULL, DONCS, QUAN JO OFEREIXO EL MEU, L'OFEREIXO SENCER". També diuen que sóc raret.
Segueix-me :