Casa Moliner-Gomar o dels barons de la Granadella

Casa Moliner-Gomar o dels barons de la Granadella

diumenge 06 de desembre 2015 - 10:15
Escut dels Moliner, barons de la Granadella.
Escut dels Moliner, barons de la Granadella.
La Casa Moliner-Gomar a la Plaça de Sant Joan
La Casa Moliner-Gomar a la Plaça de Sant Joan
La Casa Moliner-Gomar, remodelada al segle XIX
La Casa Moliner-Gomar, remodelada al segle XIX
Arcades gòtiques dels cellers. Restaurant Delilleida
Arcades gòtiques dels cellers. Restaurant Delilleida
Un dels cellers de la casa, ara part de la botiga Artfang.
Un dels cellers de la casa, ara part de la botiga Artfang.
Arcada gòtica de la planta baixa, a Artfang
Arcada gòtica de la planta baixa, a Artfang
Una porta del celler. Restaurant Delilleida
Una porta del celler. Restaurant Delilleida
Carles d'Àustria, l'altre candidat a la Corona durant la Guerra de Successió també va dormir en aquesta casa.
Carles d'Àustria, l'altre candidat a la Corona durant la Guerra de Successió també va dormir en aquesta casa.
Felip d'Anjou, després rei amb el nom de Felip V, va estar allotjat a la casa dels barons de la Granadella.
Felip d'Anjou, després rei amb el nom de Felip V, va estar allotjat a la casa dels barons de la Granadella.

Només sembla una estranya pedra, decorada amb un cercle i mig amagada en una façana de la plaça Sant Joan. Després d’una atenta mirada, però, es produeix la revelació: s’hi pot descobrir, ni més ni menys que l’heràldica dels Moliner, un dels principals llinatges de la Lleida medieval i del renaixement. L’escut presenta una mola o pedra circular de molí, coronada per un elm, símbol de la família que durant segles va dominar el territori de la baronia de la Granadella (que també incloïa Granyena, Bovera, l’actual Bellaguarda i, durant alguns anys, Torrebesses). Ens trobem, per tant, davant la casa dels hereus del conegut cavaller Pere Moliner, que va participar en la conquesta de Lleida l’any 1149 i que, posteriorment, va destacar com a fundador de diferents hospitals.

L’escut - realitzat al segle XVI o principis del XVII- està situat en una façana típica del segle XIX, època en que es va reedificar aquest immoble buscant la màxima rendibilitat dels lloguers urbans. Afortunadament, però, l’edifici conserva als cellers i a la planta baixa diferents voltes i arcades medievals - i d'època moderna- repartides entre diferents negocis (Artfang, Inside Shoes, Restaurant Delilleida, Fuente de Soda...). Aquests elements en pedra dels nivells inferiors de l’edifici medieval s´han preservat gràcies al fet que van servir per fonamentar la remodelació duta a terme durant el segle XIX.  Posteriorment, es van aprofitar aquestes restes com a part de la decoració dels establiments citats.

Els Moliner eren rics, molt rics. Estaven entre el reduït grup de lleidatans que més ingressos rebien al segle XV. L’any 1497 Pere Moliner, senyor de la Granadella, disposava del segon major patrimoni entre els residents a la parròquia de Sant Joan (9.140 lliures de valor). Només el superava Guerau de Montsuar, senyor de Torregrossa (amb 9.315 lliures). Gràcies a l’emblema heràldic de la façana podem identificar aquestes restes com a part del palau gòtic dels Moliner. Cal tenir present, com explica Josep Lladonosa, que la Plaça Sant Joan, amb la gran reforma dels anys 1442-1444, es va convertir en el lloc preferit de residència dels poderosos de la ciutat (com els Riquer, Pou, Gomar, Martí Gralla...). Els Moliner, procedents del carrer Major, s’hi van traslladar entorn d’aquelles dates. La plaça era àmplia i estava presidida per la parròquia romànico-gòtica de Sant Joan. Allà, sota l’esguard de la Seu, es feien els mercats i es celebraven les festes més destacades de la ciutat. Un lloc ideal per a una família d’aquella categoria. A més, per l’altre costat, el palau dels Moliner tenia vistes al riu Segre, el seu areny i a l’horta.

Entre els segles XVI i XVIII els descendents dels Moliner van canviar de cognom diverses vegades. L’existència de succesius matrimonis de les pubilles de la casa amb nuvis que aportaven el seu propi cognom va fer que els descendents de la casa portessin els cognoms Queralt (principis del XVII),  Àger (des de 1673), Maranyosa, Kessel (1756) i Gomar (1794). No obstant això, la nissaga era la mateixa: barons de la Granadella, amb un extens patrimoni de finques a Lleida i la magnífica residència a la plaça Sant Joan. Cal afegir que la família també va estar present durant segles al govern municipal de la ciutat.

El 1930 el pintor Miquel Roig encara va dibuixar un plànol de la plaça situant la llavors anomenada Casa Gomar exactament al mateix lloc on ara trobem l’edifici amb l’heràldica dels Moliner, fet que confirma novament el que ja hem dit, que aquesta era des de mitjans del segle XV la residència urbana dels senyors de la Granadella. El seu palau devia ser magnífic, una mostra pública i notòria del seu poder i riquesa. El 1720 era considerat com la millor residència de Lleida, valorant-se en 3.000 lliures i només igualat en valor per la casa dels Queraltó, també situada a la plaça de Sant Joan. Per aquest motiu, durant la Guerra de Successió, la casa dels barons de la Granadella va hostatjar als dos candidats al tron espanyol al seu pas per la ciutat. El 1701 ho feia el Borbó Felip V - que tant mal va fer després a Lleida i al seu patrimoni– mentre que l’arxiduc Carles d’Àustria va estar-s’hi el 1706, quan es dirigia vers Madrid. També va allotjar-s’hi, l’any 1802, el rei Carles IV i la seva esposa Maria Lluïsa de Parma, tot viatjant cap a Barcelona amb motiu de les noces del seu fill Ferran.

A més d’un bon marc per a l’activitat comercial i gastronòmica, l’interessant conjunt d’arcades i voltes en pedra de la casa és avui en dia un patrimoni històric de tots els lleidatans. Un patrimoni valuós que s’ha començat a difondre des de Turisme de Lleida amb iniciatives com “La botiga dels secrets”, encertada ruta per les restes arqueològiques de les botigues de Lleida que va incloure recentment la visita als cellers i arcades medievals de la botiga Artfang. La trajectòria històrica de la casa, aquí exposada, dóna prova de fins a quin punt és important aquest patrimoni urbà.

 

Josep Manuel Martínez París

 

 

 

 

P.S. A més de les aportacions inèdites que es fan en aquest article s’han fet servir dades històriques publicades pels següents autors: Jordi Bolòs Masclans, Quintí Casals Bergés, Mateu Esquerda Ribes, Roberto Fernández Díaz, Josep Lladonosa Pujol, Antoni Sánchez Carcelén i Josep Varela Serra.

Comparteix-ho