Ciudad sin sueño és d’aquelles pel·lícules que comencen amb un gag domèstic —dos adolescents jugant amb filtres del mòbil— i acaben convertint-se en una petita lliçó de cinema, vida i supervivència. Guillermo Galoe s’endinsa a la Cañada Real amb la delicadesa d’un convidat que sap que no pot remenar calaixos, però que tampoc pensa fer veure que no hi són. I, de pas, ens convida a mirar amb ell, tot evitant que ens sentim més importants del compte. Un equilibri difícil, però aquí funciona.
El film arrenca amb Toni i el seu amic Bilal jugant, acolorint el món amb filtres que posen el cel morat, la pell verda i el sòl rogent. Una paleta cromàtica que faria les delícies dels pintors abstractes. I aquí està la màgia que va més enllà del joc. Galoe converteix un clip aparentment banal en un manifest vital: la imatge no explica el que veuen els nois, sinó com ho veuen. En un univers hostil on conviuen pobresa energètica, cases enderrocades i horitzons fugissers, ells decideixen filmar, filtrar i, d’alguna manera, resistir.
Aviat els filtres desapareixen i la pel·lícula queda despullada per tal de topar-nos amb la realitat. I la realitat, per variar, ens toca el crostó. La càmera acompanya al Toni, li respira al clatell, es cansa amb ell. Galoe sap quan aturar el pla perquè la mirada de l’adolescent digui allò que un adult no gosaria ni insinuar.
En paral·lel, el film desplega un retrat coral de la Cañada: les avies, els pares, les tietes, les perruqueries improvisades, les converses sobre si marxar o resistir, la Guàrdia Civil «saludant» i una convivència entre cultures que deixa en evidència la suposada “fractura social” tan repetida en tertúlies. El director ho filma tot sense folklorisme ni misèria pornogràfica: aquí ningú és objecte d’estudi, sinó subjecte amb dignitat.
Quan arriba el moment més brutal en un pla panoràmic genial —la demolició de les cases— Toni torna als seus filtres i converteix l’escena en un malson vermell i groc: l’excavadora sembla un monstre metàl·lic i el cel, una brasa que ens crema la consciència. La hipèrbole visual no és un caprici estètic, sinó una manera de fer visible una injustícia que ratlla la violència, tan repetida que ha deixat de ser mediàtica per caure en un oblit còmplice.
En el fons, Ciudad sin sueño respira aquell esperit que Ken Loach ha defensat sempre: que el cinema pot ser un lloc on la gent resisteix perquè, fora de la pantalla, no hi ha massa esperança. És un relat de maduració sense embuts, on créixer significa abandonar amics, replantejar la idea de casa i preguntar-se què queda quan el futur sembla més petit que el present. I, tot i així, la pel·lícula manté una calidesa obstinada: una mena de fe laica en què, mentre algú continuï filmant, hi haurà encara una manera de seguir endavant, ni que sigui arrossegant-se. (8,5)
