Léo i Rémi tenen una profunda amistat on comparteixen jocs i complicitats. Als tretze anys toca un canvi de centre d’escolarització i això suposa afrontar noves mirades i prejudicis que provocarà distanciament en la seva relació fins a esdevenir un fet impensable. A partir d’aquí Léo busca explicacions acudint a la Sophie, la mare de Rémi.
El jove director flamenc Lukas Dhont ja ens va demostrar en l’apreciada «Girl» la seva capacitat per captar de forma propera i molt intensa la personalitat i les vivències íntimes de aquesta franja d’edat on la infantesa ha de donar pas a una maduració inexorable i necessària. En el cas que ens ocupa es tracta de la disrupció de nous codis de masculinitat amarats de prejudicis i pressió de grup tòxica que els portaran a prendre decisions impulsives que la xarxa de protecció familiar o escolar no podrà prevenir amb solvència.
La mirada que ens regala la pel·lícula durant els primers quaranta minuts es lluminosa i còmplice al voltant d’una amistat d’una sincera naturalitat, on les vivències lúdiques amb els seus petits conflictes se’ns presenten de forma precisa i respectuosa amb una càmera molt propera, dinàmica i neta en el sentit d’explorar la part més autèntica i juganera d’un final de la infància realment feliç.
A la segona part prèvia el desenllaç els colors s’enfosqueixen, la música accentua el drama i la càmera s’enganxa al Léo en la seva recerca angoixant de respostes i el consol que suposa la pràctica esportiva intensa i les seves metafòriques caigudes amb lesió traumàtica inclosa.
Tot i que el simbolisme i els missatges que es transmeten siguin potser massa evidents, la proposta visual, narrativa i de temàtiques tractades situen a «Close» dins el grups de pel·lícules més que notables per la seva capacitat per exposar vivències íntimes, doloroses i transcendents amb una proximitat veraç, una modèstia allunyada d’escarafalls i una calidesa que s’encomana. (7,5)
