Colgar les misèries.

Colgar les misèries.

dimecres 30 de juliol 2014 - 08:15
Colgar les misèries.

L’altre dia algú va penjar al Facebook -és increïble amb quina facilitat ens acostumem a les noves expressions: fa deu anys, ‘penjar` alguna cosa a Internet hagués estat parlar amb alienígena- el vídeo de les converses que el Banc de Sabadell va idear -ho recordareu- com a estratègia de màrqueting perquè ens animem a contractar plans (de pensions, suposo).

El vídeo en qüestió estava protagonitzat per Guardiola, que aquell dia s’havia llevat d’hora però ben d’hora, i Fernando Trueba, al qual li tinc un amor especial, perquè quan mira el seu interlocutor vigila que la porta del costat estigui tancada, per evitar corrents d’aire. I a més, què caram, perquè m'agrada el seu cinema i, per si fos poc, perquè quan va anar a recollir l’Oscar de Jolivut va dir que ell no creia en Déu, el seu déu era Billy Wilder. Jo, com que sóc politeista, tinc entre els meus déus en Wilder. Vaja, que li tinc carinyo i ja està.

La visió d’aquest vídeo em va fer venir el cuquet de visionar els altres: Estrella Morente-Rojas Marcos, Loquillo -representant els catalans, ai, sí!- Chencho Arias, Bohigas-Corbacho -el José, no el Celestino- i d’altres… Finalment, gent amb la vida totalment assegurada parlant de la crisi, la incertesa, l’atur i la precarietat del futur… dels altres, esclar. Probablement, cobrant per dir obvietats que, tal com està la cosa, més que indignar, avorreixen.

Però lo meu Fernando –curiosament ell i el Pep són els únics que no surten al 'making of', pallassades les justes-, en va dir unes quantes de bones, com que, en aquest món nostre, on contínuament hem de prendre decisions i canviar trajectòries: “nada sale mal, todo es lo que es”.

Gran frase. Analitzeu-la del dret i del revés. Feu-la vostra. I, si ja teniu certa edat, comprovareu que tot allò que ara sou, la vostra trajectòria, la podeu percebre com a reeixida, de supervivència... o decebedora. Però és només això, una percepció. Finalment, després d'aquest juliol políticament convuls, som el que som. Si assumim això, ens traurem del damunt el sentiment de culpa, el ressentiment o l’autocomplaença estèril i paralitzant.

En un campament hippie d’Almeria    -sí, sí, encara en queden!-, la consigna que li donen al visitant és: “Cala San Pedro es un paraíso. Si te gusta, ENTIERRA TU MIERDA”. Colgar les misèries. Assumir-les i posteriorment, oblidar-les. Allò que no saben –o no poden- fer els protagonistes d’Un Déu Salvatge,  una obra de teatre de Yasmina Reza: dos matrimonis de mitjana edat que, a partir d’una absurda discussió entre els seus dos fills, i recoberts d’una capa de civilitat que aviat s’esvaeix, fan aflorar totes les seves misèries, vergonyes i complexos. Genial Reza: ens mostra la nostra merda alhora que ens fa somriure.

Va, vinga. Enterrem la nostra merda que, amb els temps que corren, ja ens en cau prou de forana. Endavant. I que Wilder ens protegeixi.

 

 

Comparteix-ho