Es seguien a través d’una xarxa social des de feia unes setmanes, però no es coneixien. Per cada m’agrada que ella li feia a les fotos d’ell, n’hi havia un de tornada.
Va ser aquest onze de setembre a Barcelona, dia històric i en una ciutat històrica, que la va semblar veure fent cua en un dels bars plens de la part alta de la Diagonal. No sabia si era ella, perquè no la coneixia, però va agafar aire, va prémer els punys i va demanar a Déu que no el fes tartamudejar durant els propers trenta segons. La va picar a l’esquena i ella es va girar. – Hola, ets la … – Li va dir el nom. – Sí – va dir ella, traçant un somriure perfecte que ell va maleir perquè el faria posar més nerviós del que estava. Ella el va reconèixer. Unes frases creuades i un comiat acordant que quedarien, aquest cop a Lleida, “un dia d’aquests”.
Una setmana després seien en una terrassa, fent un beure que ell s’entestaria a pagar i on acabarien rient i parlant de coses banals, com se suposava que havia de ser. Ell la feia riure amb les tonteries que deia i ella, molt madura, li explicava alguns pocs traços de la seva vida, els irrellevants. Un altre comiat amb una nova trobada pendent i acordada.
Però després d’aquell dia ella va deixar de contestar-li els missatges. Ell no ho podia entendre i no entenia què hauria fet tan malament. Era bastant expert en dir coses quan no tocaven i espatllar bons moments, però es jurava que ho havia controlat i que durant aquella vetllada no recordava cap pixada fora de test inoportuna. I rumiava i rumiava.
Dos mesos després, caminant pel carrer, la va recordar i, no sap ben bé perquè, li va enviar un missatge per veure si volia anar a escoltar un músic de moda a un local de moda sabent que la seva resposta seria un llarg silenci o una negativa. Però va contestar i li va dir que si, que endavant. I van passar una vetllada fantàstica, millor que la primera, amb bona música i una conversa que deixarien per una nova trobada. Beguts i caminant cap al cotxe, ell li va passar la mà per la cintura i ella se li va apropar acceptant l’acaronament. Nervis. Un altre comiat i un nou acord de quedada.
Dos dies després, a casa seva, excitat, ell li va enviar un missatge.
Però hi va haver un llarg silenci. I el món li va caure a sobre.
–
