Començar... de nou.

Començar... de nou.

dijous 24 de juliol 2014 - 18:30

A principis de 2006, un bon company de facultat i gran amic, m’obria un compte a Facebook. Era millor que jo en tot allò referent a les noves tecnologies i vaig acceptar la proposta entre el silenci que inundava l’atapeïda biblioteca. En aquell temps, el senyor Zapatero manava a les espanyes i Pasqual Maragall vivia els seus últims dies a la Plaça Sant Jaume. Un nou Estatut estava a punt de passar per l’implacable filtre del Tribunal (in)Constitucional mentre ETA declarava un (definitiu?) alto al foc permanent. El Barça es trobava a les portes de guanyar el seu divuitè campionat de Lliga a Vigo i coronar-se rei d’Europa per segona vegada a la història. Pocs dies més tard, Itàlia guanyaria el Mundial en territori del llavors Papa Benet XVI en el comiat més miserable d’un dels jugadors amb més classe que un servidor ha vist en un terreny de joc. Del Rei Joan Carles se’n coneixien poques de les seves curioses aficions i pensar en una Catalunya independent semblava la dèria de quatre que s’embolicaven amb l’estelada per tapar altres vergonyes. Les paraules bombolla i immobiliària pràcticament no sortien al diccionari i alguns van arribar a creure que fer xurros era més difícil que guanyar bitllets de cent euros.

Ara fa poc més de tres anys, vaig decidir registrar-me a Twitter. Ja una mica més avesat al món de les xarxes socials, vaig ser capaç de crear-lo sense ajuda externa. No sé si per pura xafarderia o per ganes d’estar ben informat, però el que sí puc assegurar és que algunes coses havien canviat una mica des d’aquell (llunyà?) 2006. Per aquests dies, en alguns carrers de pobles i ciutats del nostre país es començaven a ficar de moda els edificis fantasma i s’evidenciava com el soufflé del totxo s’havia descompost deixant a la cuneta massa gent. S’anava demostrant com alguns polítics i personatges públics havien estirat més el braç que la màniga i ara els tocava passar pel tràngol del banc dels acusats. Tres jugadors que havien mamat la Masia des dels temps en què encara hi havia camps de terra eren elegits els tres millors futbolistes del món i també per això semblava que aquell equip jugaria fantàsticament bé pels segles dels segles. El gendre del Rei s’entossudia a fer la guitza al seu sogre i l’11 de setembre ja havia deixat de ser “només” un dia de festa per als catalans. Mentrestant, les revoltes populars a nivell mundial començaven a estar a l’ordre del dia i les protestes ciutadanes pacífiques obrien la major part dels telenotícies.

I avui estreno el meu primer blog. Sí, a juliol de 2014. Enmig d’un estiu on encara s’espera que faci dos dies de calor seguits.  L’altre dia, sentia els padrins dient que ara ni els estius ni els hiverns són com els d’abans. Potser no. Però potser això no només passa amb les estacions de l’any i, encara que els míssils abatent avions de passatges en ple vol i les expressions com territoris ocupats s’entestin en transportar-nos més enllà de la memòria dels nostres padrins, també hi ha motius per a l’esperança. Bona part de la societat –per fi!- es qüestiona seriosament quin sistema polític prefereix, la gran majoria del poble de Catalunya té ganes d’elegir com vol que sigui el seu futur i l’actuació de diversos moviments i plataformes ha impedit que moltes famílies es quedessin sense sostre i ha permès que molts infants puguin  disfrutar de les activitats d’estiu.

De ben segur, ja res tornarà a ser com abans del 2006. Però, vist fredament, potser això tampoc no és una mala notícia. Alguna cosa està canviant i hi ha la sensació que moltes persones s’han cansat de seguir per on els porta la corrent. Es percep la predisposició i les ganes per iniciar un camí amb desenllaç diferent. Perquè està clar que els cicles s’obren i es tanquen però la manera com s’arriba al final de cada un depèn, en gran part, de la forma com es comença.

Benvinguts... i gràcies per ser-hi!

Comparteix-ho