El director suec Levan Akin ja ens va sorprendre amb la meravella «Solo nos queda bailar» (2019), un retrat intimista i personal sobre el xoc entre una tradició castradora i una incipient homosexualitat que vol ser lliure i plena. A «Crossing» Akin reprén aquest tema com a element latent dins un relat de viatge iniciàtic/fugida de la Lia, una professora jubilada georgiana que viatja a Estambul buscant a la seva neboda Tekla —una jove trans expulsada de casa pel seu pare— mentre Achim, un adolescent inquiet, aprofita per acompanyar-la amb l’engany que sap on viu la Tekla. A la ciutat coneixeran a Evrim, una activista defensora de col·lectius marginals i que els conduirà poc a poc sobre la pista de la Tekla.
El director suec ens atrapa sense clemència en mig d’una atmosfera densa, d’una escenografia hiperrealista que no fa cap mena de concessió a la postal naïf. La seva visió d’una societat marginal que sobreviu a partir d’una solidaritat comunitària transmet una dignitat que ja voldrien moltes de les persones d’aquell 10 % de la població que acumula de forma obscena el 75 % de la riquesa. Malgrat la forta càrrega de denúncia social, el nucli del film se centra en els processos personals de Lia i Achim, que exploren la fraternitat, l’acceptació i el creixement en un món que aixafa com una llosa, però que sempre deixa entreveure una escletxa d’esperança. El compromís del director és clar: es posa del costat dels més desafavorits sense caure en discursos maniqueus o alliçonadors. La seva mirada colpeja i remou una societat transfòbica, una pobresa extrema i unes forces policials que sempre tenen els dèbils en el punt de mira, deixant l’esperança en mans de la fortalesa i la fraternitat entre persones.
La tripleta de personatges principals, amb unes interpretacions destacades, apuntala i reforça tots els aspectes mencionats alhora que són capaços de transmetre de forma intensa i creïble tot l’espectre de situacions amb les que es troben: abnegació, desesperança, fermesa o tendresa dins un món on la incertesa i la misèria arriba límits extrems.
«Crossing» és un monument a la coherència dins un discurs contundent i una realització impecable, on la llum apareix sempre a partir d’una fraternitat activista i solidària, emergint tot plegat com a necessari contrapunt a d’altres produccions amb relats més il·lusoris i artificiosos. (8)
