Tot canvi profund, com tota revolució, acaba en un tall i després la història segueix però, en el qual els herois que la van protagonitzar se solen despenyar. Des que en el 2012 Artur Mas va engegar l’alambinat procés cap a la independència són moltes les figures polítiques que han fet un pas al costat, un pas enrere o, simplement, s’han quedat despenjats en la cuneta. El part d’incidències afecta pràcticament a tota la classe política, a tots els partits, a personatges que semblaven intocables i que ara dediquen el temps a exercir de tertulians o a explicar com haurien de comportar-se els polítics d’avui. La sinistralitat ha estat alta i encara no ha acabat el procés.
En una llarga conversa a la seva casa de la costa israeliana el que era llavors ministre d’Afers exteriors, Abba Eban, em deia que els homes i les nacions acaben fent sempre el més correcte després d’haver esgotat totes les altres possibilitats. Comença a ser peremptori preparar-nos per a després del tall que necessàriament es produirà en els pròxims mesos. Caldrà institucionalitzar la societat amb criteris moderns, realistes i àmpliament compartits. El més costós serà soldar les ruptures polítiques i socials que s’han produït en la societat catalana. Les llibertats no conviuen amb l’anarquia o a la voluntat popular expressada als carrers. La democràcia representativa és contrària als populismes de qualsevol tipus. Requereix discussió, debat, escoltar els arguments de l’adversari, arribar a acords després de guanyar punts i cedir posicions.
Catalunya pot renunciar un temps al seu pactisme secular, estudiat amb rigor per Jaume Vicens Vives, però al final de qualsevol procés de canvi apareix sempre la voluntat d’acord, primer entre els mateixos catalans i després amb els espanyols i altres pobles de l’entorn. Una de les aportacions catalanes més rellevants a la cultura hispànica i europea ha estat la seva visió jurídica i ordenada de les qüestions públiques. Cal institucionalitzar i jerarquitzar els poders per recuperar una certa harmonia. Els poders polítics, sindicals, econòmics, culturals i mediàtics són diferents i no és bé barrejar-los. Són els elements essencials per construir una societat equilibrada amb els seus pesos i contrapesos.
Catalunya, seguint les tesis de Joan Lluís Marfany en el seu recent llibre Nacionalisme espanyol i catalanitat, comença a pensar en termes de nació; la nació que pensen és Espanya, però és com a catalans que la pensen. «El seu sentiment identitari català no es relaxa, ni es dilueix gens, es subsumia o s’articula dins del nacionalisme espanyol». La seva tesi ha estat naturalment combatuda per la historiografia nacionalista catalana que basa el seu relat en la necessitat inajornable de ruptura amb Espanya. A l’astúcia invocada per Artur Mas i les extraordinàries mobilitzacions de milions de persones en les últimes cinc Diades, Rajoy ha respost amb la llei implacable. No se sap com es podrà impedir físicament el referèndum anunciat, que no convocat, per al primer d’octubre. El xoc, si és que es produeix, no resoldrà el contenciós històric. Ajornarà el problema. I és molt possible que els principals actors hagin estat devorats políticament pels esdeveniments dels mesos que vénen.
Pedro Sánchez està movent peça amb més retòrica que realisme. En una entrevista recent deia que «Catalunya no ha de renunciar a influir a Espanya». Mai ho ha deixat de fer. Fins i tot en aquests moments de grans tensions institucionals la influència de Catalunya a Espanya marca el punt principal de l’agenda política.
La convulsa història espanyola del segle XX passa per Barcelona. La Setmana Tràgica de 1909, l’Assemblea de Parlamentaris de 1917, la proclamació de la República en 1931, el 6 d’octubre de 1934, la Guerra Civil, la resistència selectiva al franquisme, i la Constitució de 1978 tenen un segell català inqüestionable.
Penso que ni Rajoy ni Puigdemont són els actors adequats per trobar un pacte de mínims. La nació de nacions de Pedro Sánchez és una idea que sona bé però poc elaborada.
Es trenquin o no es trenquin molts plats en els mesos que vénen, la veritat és que les relacions entre Catalunya i Espanya han de trobar nous llits d’enteniment admetent la singularitat cultural, històrica i lingüística de Catalunya. Un nou pacte fiscal just serà imprescindible. I les inversions escamotejades en els últims anys caldrà fer-les efectives.
Articulo original: Foixblog.com
