Dins la casa de la Marie i el Boris s’estan vivint les espernegades finals d’una relació de quinze anys amb dues filles i una casa pel mig. Aquest procés de separació no es pot culminar en vivendes separades perquè en Boris no s’ho pot permetre al estar en atur. Continuen convivint en mig d’una tensió que es pot tocar amb la punta dels dits.
En aquesta magnífica radiografia vas buscant instintivament les causes i els possibles culpables per dirigir el dit inquisidor. És inevitable. Molt hàbilment i encertada, el director Joachim Lafosse no desequilibra la balança en cap moment. Fa un retrat veraç, dur i creïble de la situació. Una part de la parella és la lògica i la raó. La que ha posat la part més tangible, la que s’ha carregat amb els horaris raonables i la intendència programada. L’altra part es mou millor en la gestió emocional i la creació d’ambients. El joc, la música i el ball és el seu terreny (magnífica l’escena central de la cinta on apareixen aquests tres elements). També és el que va reformar la casa en la qual conviuen. Una antiga fusteria ara plena de llum i convertida en una llar acollidora. Dues mitges taronges que s’han estimat profundament durant quinze anys construint una relació significada i ara s’estan tirant els plats al cap dins un terrible joc de xantatges emocionals ficant les seves filles pel mig. Així de simple. Amb escenes carregades de violència verbal i evitant encertadament arribar a la física, amb uns diàlegs d’un realisme cru i una càmera inquieta es crea una atmosfera que avassalla i et talla la respiració. L’absència de respostes clares i les culpes que no apareixen en lloc et van inquietant alhora que tot plegat t’atrapa sense contemplacions.
La lectura més política també és possible. L’etern dilema de les diferències insalvables de classe que ni el mateix amor pot trencar per molt intens que sigui o per molt que ens ho creguem també hi és present.
Les interpretacions estel·lars dels dos protagonistes (a Bérénice Bejo la recordem per «El pasado») tanquen un cercle de meritòria excel·lència d’una pel·lícula que des de l’austeritat, la senzillesa i l’absència de maniqueismes posa damunt la taula tots els elements essencials d’una separació, ben despullats, per tal que l’espectador els pugui contemplar amb una mirada més aviat nostàlgica per tot allò que havia estat una relació plena que per complaure una mirada inquisitiva a la recerca d’evidències. (8/10)
